La crisi educativa ha destapat un model “fràgil” i “clientelar”. Així expliquen alguns dels experts consultats per El Món per què el professorat ha esclatat en aquest final de curs, amb els docents mobilitzats malgrat els diferents acords entre els sindicats i el Govern. Fràgil perquè falten recursos per impulsar polítiques estables i per satisfer un alumnat amb necessitats que s’escapen de l’àmbit educatiu. I clientelar perquè la Generalitat ha pres “decisions discontínues”, habitualment pendent d’opinions externes al sector i dels resultats acadèmics més immediats. Aquesta manca de continuïtat estratègica, sumat a un infrafinançament de l’escola pública, hauria generat la “inestabilitat” que noten els docents.
El primer analista a explicar-se, Xavier Chavarria, creu que els governs –el de Salvador Illa i els anteriors– han tractat la comunitat educativa des d’una lògica empresarial: “No hi ha persones o usuaris sinó clients”. “Hem vist com s’avançava l’inici del curs, com s’ha implantat la setmana blanca i després com s’ha suprimit. Tot plegat, en molt poc temps i per satisfer les demandes de les famílies, dels votants”, remarca l’expert, doctor en Ciències de l’Educació i exinspector de la Generalitat. “Passa el mateix amb els currículums, que canvien cada poc sense criteri, sense marge per saber si l’anterior donava o no els resultats esperats”, afegeix.
En aquest sentit, remarca que cal oferir als docents “una professió atractiva” i per a això “cal crear una taula de sector representativa de tota la comunitat. Amb mirada llarga, que acabi amb la lògica actual de “polítiques canviants”. Insisteix que “els darrers anys s’ha vist com un conseller o consellera esmenava contínuament les polítiques del seu antecessor, fins i tot sent del mateix partit”. A parer d’aquest expert, els docents “han patit” aquesta lògica d’improvisació. L’infrafinançament crònic, que es veu en les ràtios elevades, la manca d’especialistes o en nombroses escoles en barracons, ha acabat per sentenciar el sistema, conclou.
Enric Prats, professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona, afegeix que el model és “fràgil”. “Ho vam veure durant la pandèmia, però quan es va acabar, vam aparcar els problemes detectats”, lamenta. “Hi ha una deixadesa institucional des de fa tres dècades. No hi ha una predisposició clara a revertir la crisi que hi ha a les escoles”, continua. En aquest sentit, situa la rapidesa del sistema de contractació com un dels factors que “enquista” els problemes. També qüestiona que els “mecanismes de coordinació” no estan “ben articulats”, és a dir, que no hi ha una bona sintonia entre l’àmbit educatiu i els de la salut, de migració o d’habitatge, per exemple. En aquesta línia, Chavarria també apunta a qüestions pràctiques vinculades a la gestió. “El Consell d’Educació, Inspecció o el Consell Superior d’Avaluació són estructures que no funcionen prou bé”, afirma.
Un altre element de la crisi té a veure amb “l’increment de responsabilitats que li hem atribuït a l’escola”, comenta al respecte l’educadora social i investigadora de la UOC Sandra Monfort. “L’hem carregat de tasques, oblidant que els infants, principalment, hi van a aprendre”, afegeix. “Ara també es demana als docents que eduquin emocionalment, que traspassin cultura o creïn un clima en favor de la pau, aspectes que històricament s’han transmès també des de la societat”, conclou.
L’educadora situa l’escola actual en la “modernitat líquida” descrita pel sociòleg Zygmunt Bauman, una nova modernitat basada en la inestabilitat social i el curtermisme. “Fa falta una aposta seriosa i interdisciplinària a llarg termini. Els projectes no poden dependre exclusivament del finançament europeu o d’ocurrències com la d’incorporar mossos a les escoles”, apunta. “No podem tractar l’escola com una empresa que dona serveis amb ofertes sovint estigmatitzadores”, conclou en la línia dels companys.
Els salaris i la manca de formació, peces importants per capgirar la situació
Si una cosa han cridat els docents en les darreres manifestacions és que les vagues “no anaven de salaris”. Possiblement, seria més acurat sentenciar que no anaven ‘només’ de salaris. De fet, Enric Prats situa la reivindicació salarial com un tema cabdal. “El docent català no té un salari tant dolen com ens podem imaginar, però el problema és que no hi ha cap perspectiva de creixement; tens un increment d’un 40% en quaranta anys”, detalla, comparant-ne la situació amb la de docents estrangers; al Regne Unit, afirma l’expert, només en dos anys pots arribar a doblar el salari.
“El problema és que els docents no canviaran de feina ni d’empresa i, per tant, no cal incentivar-los perquè no marxin del sistema”, assenyala l’investigador. “Però fa anys que s’avisa que el professorat no està satisfet amb la feina, que viu estressat”, continua. “I qui pot canviar les condicions –conclou– és l’administració”. Xavier Chavarria veu alhora una “falta de sensibilitat” del Govern, que no ha atribuït als docents el “reconeixement” que voldrien, sigui amb salaris més alts o facilitant-los una carrera professional a l’altura del que exigeixen.
Finalment, els experts situen la formació continuada com un altre possible desllorigador de la crisi. “És un tema important que no surt en cap document dels acords signats amb Educació”, lamenta Prats. “La Generalitat té atribucions per incidir en aquest àmbit, però fa anys que no sabem quin és el pla de formació que ofereix”, afegeix l’investigador de la UB, que situa la formació com a element perquè els docents guanyin “comoditat” a l’aula. “El departament s’ha centrat a aturar la lluita sindical o hem vist com s’han infiltrat mossos en assemblees de docents. El que hem de fer és abordar temes troncals que afecten l’educació pública”, lamenta finalment Prats.
El món educatiu ha entrat en un atzucac després del rebuig dels docents al preacord entre els sindicats majoritaris –n’era inicialment partidari el 80% de la representació, però l’organització majoritària USTEC se n’ha desmarcat després de la consulta– amb Educació. Els agents socials més crítics comencen a assenyalar ara les carències de la Llei d’Educació Catalana (LEC) que va aprovar-se sota el mandat d’Ernest Maragall, però que mai s’ha executat, denuncien, segons l’esperit inicial. Un cop l’increment salarial pactat no ha satisfet els docents, canviar aspectes troncals de la llei per fer-la més efectiva, pot centrar les pròximes peticions.
