Conxita Pladevall té 76 anys i viu sola enmig del bosc, a la Fageda d’en Jordà. Sola, no. Amb un gos, el Perlot, on hi ha –diu–, reencarnat, un bon amic que ja li va dir que ho faria. En una casa del Far West, en què les andròmines llordes espien, encuriosides, els visitants. Molts la consideren nabab de la contracultura. Foc follet. “Secreta, desconeguda i sorprenent”. Va fugir a França l’any 68 i encara va trobar sorra sota les llambordes. Alguna paraula sobrevivia també als murs. Després va viure als Estats Units, seguint un dimoni vestit d’àngel. I pintava, pintava, pintava.
De tard en tard, algun visionari la inclou en una exposició col·lectiva. Ara ha venut algun quadre, encara que remarca també que, si no tens padrins, no et bateges en l’art. Això, repeteix, és el que li va passar al seu germà, l’escultor Enric Pladevall. Diu que és cherokee i xamana. Diu, a més, que va nàixer hippie i que ara fa vídeos per esverar el galliner. Diu també que vol ser actriu, després que haja fet de protagonista en un curt, Madeline Usher, que l’ha feta feliç i que ha destarotat el director, Santi Trullenque, que anava alterant-ne el guió a mesura que ella improvisava. Conxita sentencia que a Catalunya, un país ocupat, hi ha d’haver la revolta, encara que l’hauríem de fer bé, aquesta revolta.
Conxita Pladevall és tot pell i ossos. Papir egipci. I una força infinita. Potser de cherokee, potser de xaman. Salta d’una idea a l’altra amb un toc permanent de desordre que la fa encara més fetillera. Sí que té màgia, sí, perquè algunes de les frases que deixa anar només s’entenen escoltades a velocitat alentida amb la tècnica. Ningú ho aconsegueix, això.
Vostè…
Jo vull explicar una història…
Doncs, faça-ho.
Aquí hi ha havia una zona rústica. És parc natural amb una zona rústica. Al POUM. De cop venen els que eren propietaris del camp a començar edificar. Era un matrimoni vell, de pagesos, amb un fill mosso d’esquadra. Comencen a edificar. I jo els vaig dir: “Què feu? Això no es pot fer!”. I el mosso em va contestar: “Calla, fica’t a dins i no surtis”. Amenaçant-me constantment. Llavors vaig anar a assegurar-me si continuava sent zona rústica o si havien canviat les normatives. I no les havien canviat. A l’ajuntament hi havia Pep Berga, que em va dir que el que jo havia de fer era vendre’m la meva casa. Així mateix i no dic cap mentida. “Et pagaran molts diners i vine a viure a Olot a un pis petit”.
El mosso em va amenaçar: “Vigila, que tens els dies comptats”. Ell havia de saber que aquí no es podia construir res. Però, saps? La llei està feta per a uns quants i per als altres, no. Què passa? Que l’ajuntament [marca lentament cada sí·laba] pre-va-ri-cava, perquè allò no es podia fer. Vaig lluitar anys, anys i anys. Ho saben els d’urbanisme. Hi anava contínuament. Un tècnic que ja es va retirar em va dir que aquí això no es podia fer. Però ho van permetre. I nosaltres per obrir una finestra de vegades ni podem.
Era espantós. Són caçadors. Pegaven tirs quan passaven. Llavors vaig pensar: “Prou! He de fer xarxa”. Jo soc de l’Agrupació Naturalista de Roda de Ter, perquè la meva àvia era filla del doctor Caminals Macià. La meva família són considerats a Roda. Jo soc rodenca, més que vigatana, molt més. Me’n sento, perquè la meva àvia em va protegir molt.
D’acord, però perdrem el fil. Allò, la construcció, va parar?
Allò no va parar mai.
Continuen construint-hi?
Vaig començar a fer màgia. T’ho dic molt seriosament. I vaig demanar ajuda al meu amic mort de Reus En Joaquim Blasco Font de Rubinat. Era molt amic meu i la seva mare m’apreciava molt. “Joaquim, ajuda’n, ajuda’m, ajuda’m”. Estic sola. De cop veig un foc allà, que no era temps de fer-ne, hi vaig i allà hi havia la mare del mosso i ell d’esquena. Hi vaig anar, vaig fer xiiiist!, passes màgics que sé fer. Ell no es girava. I jo li vaig dir: “M’has fet plorar molt, però un dia ploraràs tu. M’ho has fet passar molt malament, però un dia ho passaràs malament tu”.
Vaig trucar als Mossos. Vam venir dos. “Què passa aquí?”. “Mireu què està passant. Els caps de setmana, ple de cotxes, gresques contínuament, sorolls i crits”. Un dels dos em va dir que això no podia fer i que l’endemà mateix vindria Toni Mallorca, que es cuidava de protegir les zones rústiques. Va venir Toni Mallorca i ho va veure: “Ostres! Això ho ha deixat fer l’ajuntament? Demà hi vaig i els ho explicaré”. Al cap de no res es va publicar un decret, però tot encara es va allargar des del 2010 al 2023. L’atac a la meva persona va ser gros, perquè agafés por i me n’anés. Però jo vaig pensar: “Et mantindràs ferma i demanaràs ajut als esperits”. Jo soc xamana i la meva glàndula pineal és forta…
Però les cases hi són o no hi són encara?
Ho han hagut de traure tot, però m’ha costat tant… L’ajuntament no ho hauria tret mai de la vida si no hagués aparegut Antoni Mallorca.
És feliç ací?
Sí.
El fet de viure sola no la neguiteja?
No.
Quina edat té?
Setanta-sis.
I no li fa respecte viure aïllada i sola?
No. Tinc el meu gos allà, en Perlot, que és el meu amor. És la meva defensa. Tu coneixes la família Font de Rubinat, de casa Navàs, de Reus? Jo era molt amiga d’en Joaquim. En Joaquim va ser el meu mestre. El van deixar molt abandonat i sol. La seva mare em va dir: “Si el veus sol, abandonat i amb gent que el pot fer caure, m’ho promets que l’ajudaràs?”. Vaig sentir des d’aquí que es moriria. Vaig anar allà i li vaig dir: “Avui som dilluns, Joaquim, i et vinc a anunciar una cosa. Avui som dilluns i diumenge et moriràs”. Era el dia de Corpus Christi. Va ser així i el vaig acompanyar.
Va morir el mateix dia que va nàixer. Ell ja havia agafat la clau dels Montcada i la va posar a la seva habitació. Li agradaven molt els gossos, per no dir els llops, i em va dir: “Has de fer una cosa, quan em mori agafa un gos cadell, ben cadell. Jo tota la vida he volgut ser gos. I em ficaré dintre el teu”. No és com a ell li hauria agradat, però tothom diu que és extraordinari. Jo no explico això, eh?, perquè es pensarien que no estic bé del cap. Jo no explico aquestes coses. Però és extraordinari. Què puc pensar? Que és veritat o no? No ho sé, perquè com que som energia…
Què vol dir xamana?
Hi ha un llibre molt preciós d’Ángeles Arrien, una basca que va viure a Califòrnia… A Califòrnia i a San Francisco van anar molts bascos. Aquesta comunitat basca, la vaig conèixer. Un dia caminant em vaig trobar amb ells. Jo sempre camino molt. En un bar que es diu La Misión. Hi havia els bascos i els sud-americans. Vaig seure allà i va venir una basca que em va dir: “D’on ets?”. “Soc catalana”. “Jo vinc de família basca, el meu avi parlava basc, el meu pare parla basc i jo no l’he après”. Ella, l’Ángeles, va escriure aquest llibre: Las cuatro sendas del chamán. És molt bonic i està molt bé esquematitzat. El vaig llegir… A part que ho porto a la sang.
S’hi ha identificat.
És que jo ho porto dins!
Què diferencia els xamans?
Tenen dons.
Quins?
De naixement. Veiem més enllà que els altres. Tenim una percepció més alta envers el coneixement. Una força natural. Una protecció. Perquè normalment els xamans pateixen més que l’altra gent. Una protecció estranya de la naturalesa que sents en els moments de més perill. Has de demanar també, eh? Has de tenir una fe.
Quina és la seua fe?
Jo crec que Déu és múltiple. Seria el Déu de l’Spinoza. Jo parteixo del Déu de l’Spinoza. La naturalesa divina. La naturalesa et pot destruir si no et saps moure a través d’ella. És ella la que porta les coses. Tu em dius: “Ets feliç aquí?”. Com vols que no sigui feliç? Ja t’ensenyaré el meu arbre trinitari. Jo estic molt bé entre la naturalesa i malament amb els humans. Depèn quins humans, eh que sí?
Diu que el seu pare era falangista…
[S’altera i respira fort]. Però era un falangista extraordinari. Saps per què? Perquè era català. I mai, mai, mai ens va fer canviar de llengua. Això ho tenia molt clar.
I va deixar que vostè s’emancipara als 17 anys…
No. Era molt violent. Em podia haver fet entrar en un correccional. Ens pegava. Ens pegava i com que jo no suporto que ningú em posi la mà a sobre…
Pegar en aquells moments era el nostre pa de cada dia…
Era molt bona nena jo perquè em fotessin aquelles pallisses. Em vaig rebel·lar contra les pallisses. I defensava el meu germà perquè no li ho fessin a ell. Em posava al davant. Perquè jo ja era molt dona i ell encara era un nen. I vaig dir prou. Per contra, el meu pare va voler que estudiés i es va preocupar perquè jo estudiés. No li feia res que estudiés francès… La guerra els va fer molt de mal. Els va fer molt de mal a tots. A tots. Jo feia de paravent. Perquè jo vaig nàixer a Vic i tinc la família molt forta de la Plana. Osonenca. I d’una altra banda, de la Garrotxa. Estic segura que a ell li van pegar molt. Saps allò de “la letra con sangre entra”?
I tant.
Doncs, això. A mi em van canviar la personalitat. Si no m’haguessin tocat… Pensa que soc dona, eh?, i em fotien aquelles pallisses… Jo seria una altra persona.
En quin sentit?
Homeeee! Si des dels sis anys et foten unes pallisses de collons fins als disset… A l’últim vaig dir: “Fora!”. Vaig anar a casa un amic meu que era el sastre de la Guixa i que em va protegir. Va anar-hi la policia i tot a buscar-me. Però el meu pare no va fotre una cosa que em podia haver fet: ficar-me en un correccional i no sortir-ne fins als vint-i-dos. Tots els policies eren catalans. El cap de la policia, que era molt bon home, em va dir: “Conxita, si has de tornar a casa…”. “No hi tornaré. Vull l’emancipació”. I el pare me la va acceptar. Segurament de lluny em guardaven, d’alguna manera.
I vostè, emancipada, se’n va a França.
Sí. Als 17 anys. Parlava francès bé, eh? Ja l’he perdut, però intentava parlar-lo el màxim de bé per trobar el modus vivendi.
El canvi civilitzatori entre la Catalunya i la França de l’any 68 devia ser total…
Sí. El Maig del 68 encara cuejava. Les pavés surelevés et les murs ont la parole! I després, unes expressions artístiques molt beatniks. Hi havia els mims. L’expressió era el mim. Molt fort! Jo era molt solitària, molt tímida. Sempre anava sola i em vaig traure un títol a Tolosa per treballar amb la infància. I vaig treballar-hi a través d’un ajuntament que era a tocar de París, Juvisy-sur-Orge, i a Canes la Bocca, que és a tocar de Canes. I anava a veure la ruta de Picasso a la Costa Blava, que és preciosa. Són una meravella aquells museus petits a Antibes, Valàuria…
De què vivia?
De treballar amb la infància. Després vaig cuidar una senyora gran, la mare de la secretària d’un cònsol francès a l’Àfrica.
Ja pintava?
Sempre he dibuixat. Pintar… Anava a veure molts museus. Aquesta senyora em deia: “Que t’agrada l’art? Doncs, a les quatre ja te’n pots anar. Agafa el tren cap a París i ves a veure els museus que puguis”. Vaig anar al Louvre, al Museu de l’Home… Cada dia. Cada dia em donava un temps lliure. [Sospira]. Aquest és el meu aprenentatge.
Quan comença a pintar?
De veritat, seriosament?
Clar!
A empentes i rodolons, perquè t’has de guanyar la vida. I ho fas a les hores lliures i com pots. Va ser l’any 1970. A empentes i rodolons. El Joaquim Blasco Font de Rubinat, de Reus, també em va ajudar molt en això. Perquè un pintor, un artista, ha de ser inspirat. Un artista necessita ser inspirat. Allò que en deien les muses… Doncs, és veritat! Va, temes! M’ho feia a mi i al Carratalà. L’Ernesto Carratalà, el seu pare era un catedràtic. Font de Rubinat triava els artistes que li agradaven. Li agradaven molt. I li agradaven els que semblaven fracassats, els que van anar a l’aventura, els que eren autèntics. Em va triar a mi, va triar l’Ernesto, jo conec molt l’Ernesto, molt, i anàvem a Reus a pintar. “Va, Ernesto, pinta el tema guerra. Guerra d’això, guerra d’allò”, i a mi com que em protegia…
Mai ha volgut viure de la pintura professionalment…
No. Mai! Perquè sé que et mors de gana. Sé que necessites una protecció forta. Per què el meu germà en viu? El meu germà ha estat maco, una mica baixet, però maco. Moltes coses de l’èxit no passen per l’obra en ella mateixa. Necessites protecció. El meu germà va començar a fer-se amb gent de molts diners abans de fer escultura. És molt llest. Es va bolcar a buscar-se la protecció. Poder econòmic i poder polític.
I vostè no passava per aquestes baquetes?
No.
Què feia amb els quadres que pintava? On són?
Ah! Aquesta és la part més tràgica. Em vaig casar amb un dimoni vestit d’àngel i un dia amb un ganivet me’ls va destruir tots.
Tots?
Sí! Només me’n va quedar un, que ara poc l’he venut. Fa poc va venir una mallorquina que li havien parlat de mi i coneix la meva filla, la petita, que ja no és tan petita, i l’hi he venut ben barat.
Quant és ben barat?
Me n’ha comprat dos. L’un ja me’l pagarà.
En què quedem? Li’n quedava un o li’n quedaven dos?
Me n’ha comprat dos i més endavant ja em pagarà l’altre.
No entenc res. Quants li’n quedaven? Dos?
No. En tinc alguns, però ja me’n queden pocs, perquè ja n’he venut a la vida. Jo no he viscut de l’art, però l’art m’ha ajudat molt a ser i a viure. M’entens? Perquè a través de l’art jo he conegut persones fantàstiques. Com vaig conèixer, per exemple, Joaquim Blasco Font de Rubinat? En una exposició que vaig veure de les Metamorfosis d’Ovidi pintades per Picasso. Gravats. Hi vaig veure un minotaure. Aquella bellesa em va impressionar! Vaig pensar: “On trobaré aquest minotaure, jo?”. I quan vaig conèixer el Joaquim ell era el minotaure. Li vaig dir: “Tu saps que ja t’he vist pintat pel Picasso”. I em va contestar: “És veritat, el Picasso m’ha pintat”. No era tant que Picasso l’hagués vist i l’hagués pintat, sinó que el rostre del minotaure és ell. És aquest rostre mediterrani. De l’home mediterrani. D’aquesta força i aquest caràcter. Exacte. Em va dir: “Tens tota la raó, Conxita”. I sí.
He conegut gent molt extraordinària a través de l’art. Una connexió que seria màgica. Gent que els agrada l’art, que són intel·ligents, que són savis. Passen aquestes coses? Alexandre de Riquer m’havia pintat a mi. Igual. Quan el meu marit em va destruir els quadres la meva tutora de la universitat, Teresa Camps, ho va saber i va venir a casa. Jo era molt amiga de l’Octavi Samsó Costa, el germà del fotògraf Leopold Samsó. Octavi, el gran, era el més savi. L’altre és molt presumit. Era molt savi i molt amic meu. Li va saber molt greu el que havia passat. I va fer venir el Font de Rubinat, que va arribar preparat. Amb exlibris que va projectar amb una pantalla. I entre aquests exlibris hi havia un dibuix d’Alexandre de Riquer. [Afluixa molt la veu]. Igual que jo! Vol dir que en una altra vida ja havia existit jo. Era igual! Ell es gira i veu que allò m’havia sacsejat. Ell i jo vam connectar a través de l’art.
Va fer vostè una entrevista molt interessant amb el pintor Joan Ponç…
Joan Ponç va haver de marxar al Brasil, perquè, segons ell, Antoni Tàpies…
Hi ha molts pintors d’aquella època enfadats amb Tàpies…
Perquè eren un grup i ell, d’alguna manera, el va trencar. Tots estaven enfadats amb ell. És que en Tàpies era molt orgullós, eh! Ell volia guanyar la partida. Ell volia guanyar la fama i menjar-s’ho tot. I els altres que es fotessin. Tots ens en sortim en la vida. Com el meu germà. No ha patit prou la meva germana? Per ells no existeix això de ser germans. És accidental. Al cap del meu germà jo soc un accident biològic, però tots hem sortit del mateix ventre.
Quins pintors l’han impressionada? Ha parlat adés d’Alexandre de Riquer…
És que ell em va pintar a mi! Era un altre temps i jo soc exacta! No sé si existeix això de la reencarnació o el que sigui… La naturalesa no mor mai. Eh que no mor mai? Es regenera. Doncs, també ens hem de regenerar nosaltres. Mira, molts d’aquests arbres em sobreviuran. Els rosers que jo he plantat també em sobreviuran si algú se’n cuida. El que fa por aquí és que no et caiguin els arbres a sobre o sobre la casa.
Aquí hi ha un problema terrible. Això és una propietat privada. Hi hauria d’haver una distància, però aquesta distància no es respecta. Jo no puc parlar. Si es barallen els polítics i els partits, també es baralla la gent. A Catalunya s’han matat els uns als altres. No és un país de naturalesa unificada. Per què va tenir Lituània la independència? Perquè va tenir l’ajuda dels Estats Units i dels militars. Molts militars soviètics eren lituans. Però el poble estava unit, perquè no tenia polítics. Els polítics eren els russos, però ells estaven creant un Estat i van anar plegats.
Nosaltres no som independents perquè sí que tenim polítics?
Nosaltres no som independents perquè tenim aquesta merda d’Espanya podrida que ens odia i que ens xupa les entranyes i ens empobreix. Primer això. Perquè tenen la força, tenen l’exèrcit i és dificilíssim. Encara que no ho sembli, ens fan la punyeta a base de bé. Perquè si quan vam fer això d’en Gaudí no es va poder cantar Els Segadors… Ni els nens van poder cantar. I no van deixar que la gent… És que vivim una… És un estat ocupat. Ens tenen una mania horrorosa. Perquè un país sa, com és la Península Ibèrica, haurien d’estar orgullosos que hi hagués aquestes comunitats que tenen el seu enraonar. Haurien d’estar contents per aquesta diversitat. Però, com que a més a més en viuen i ens sagnen, aquí hi ha la revolta. Aquí ha d’haver-hi la revolta.
Buf!
Home! L’empobriment és duríssim.
S’ha d’empobrir molt un poble, ha de patir molt, per revoltar-se… No és el nostre cas.
Doncs, evidentment. Eh que fa cosa això? El 2017 vam tornar a reclamar-ho, d’alguna manera, i no ho vam fer bé. Això s’ha de preparar bé. Són tàctiques de guerra. I també necessites aliats. A la Unió Europea això no els interessava gens. Perquè, després què passa? La Catalunya Nord, Còrsega, també els bretons… Cau la Unió Europa i tornem a fer l’Europa dels Pobles. No els interessa gens.
Per què se’n va anar als Estats Units?
Jo què sé! Per escapar-me’n. Tampoc ho vaig pensar.
Perquè havia conegut aquell dimoni vestit d’àngel?
Sí, sí, sí. De tornada de França, vaig passar un temps a Catalunya.
A casa dels pares? El seu pare la va acollir, emancipada com tornava?
Sí. Vaig tornar-hi de pas. I la mare, també.
Què pensava el pare quan va tornar?
Devia estar-ne orgullós.
Vostè ja s’havia fet mig hippie…
És que jo això de hippie… Jo no me’n vaig haver de fer… Ja a Vic vestia d’una manera diferent. I vaig anar a la universitat vestida de tal manera que tota la universitat estava acollonida. Jo no vaig fer-me hippie perquè vaig veure els hippys, sinó perquè vaig nàixer hippie. Tinc un estil teatral que em deu venir de la Commedia dell’arte. Per això faig els vídeos que faig darrerament. Soc una pallassa, esvero galliners… Només per divertir-me, eh…
Avui dia divertir-se és arriscat amb aquesta correcció política que ens tenalla?
No saps com m’agrada! No surto, però quan surto tinc sentit de l’humor i esvero galliners amb sentit de l’humor. El sentit de l’humor també ve del sofriment. Quan veus que molta gent pateix i els distreus amb sentit de l’humor apaivagues moltes coses. Aquest sentit de l’humor m’ha sortit més de gran, però he sigut pallassa de naturalesa.
Dirigeix l’humor contra els poderosos o contra els desgraciats?
És bestiesa pura. Ni contra els ni contra els altres. És popular i divertit. És així.
Què va fer als Estats Units?
Calla, calla! [Riu burleta]. Ai, els Estats Units! També hi vaig veure art, molt art. Anava de lliure a la Universitat de Filadèlfia. Saps què hi vaig trobar? A les portes de la mateixa universitat? Josep Ferrater Mora! “Què fa vostè aquí?”, li vaig preguntar. “I tu?!”. Era el meu professor de llengua catalana. Li vaig dir: “Me’n vull anar”. “Noooo. Ara que hi ets, no te n’aniràs. Vine, vine, que t’ensenyaré el que tinc”. Era l’apartat de català que ell havia muntat allà. El va fer ben bonic. Tenia molts llibres. A part, al costat, hi havia tota la poesia provençal. I al costat hi havia la cultura xinesa mandarí. Llavors eren molt antixinesos. No hi havia ni una ànima. I em va dir: “Et faré un passi perquè quan t’enyoris puguis venir a mirar llibres i agafar-ne els que no hagis llegit”. Quina màgia també!
Què li interessa de la literatura catalana?
Tot. M’interessa la història, també, d’aquesta literatura. M’interessa molt el Tirant lo Blanc. De la part més antiga a la contemporània.
Ara llig?
He passat una etapa molt estranya. He llegit molt i després he parat. He parat. No passa res, no? He de dir que em dedico a la vida contemplativa. Anant així vaig conèixer la Montserrat Roig, perquè jo vaig fer tres anys d’universitat i ho vaig deixar. Anava a casa seva amb la seva germana. Ella era molt jove, tenia una criatura petita i s’havia separat. Era molt alta i molt guapa, i tenia unes cames precioses. Jo era una naneta al seu costat i li feia molta gràcia. “D’on ets tu?”. “Jo soc de Vic”. “Ooooooh, de Vic!!!”. “Sí, de Vic, de Vic”. “No siguis mai una dona provinciana, eh!”.
Per què havia d’identificar Vic amb provincianisme?
M’ho va dir ella. Les provincianes són terribles, eh!
També pots ser-ne sent de Sarrià-Sant Gervasi…
En tot cas, si eres de Vic, havies de marxar i anar-te’n a Barcelona. Perquè allà no podies ni… Les dones es ficaven en tot: “Mira com va vestida, mira això, mira allò!”. I després, és el niu de l’Església. Allà hi havia el seminari més fort de Catalunya. Ja tocaven els nens, eh? Ho graveu tot això? Jo t’explico la veritat, eh? I vull explicar-te això dels meus veïns. Una mica.
Això ja ho ha explicat.
És que el decret s’ha complert, però en falta la meitat. I ja sé què passa aquí. I l’alcalde d’Olot… Ara fan veure de cop que es fiquen contra aquests estrangers i tot el que diu l’Orriols… Ho fan per vots! Poc ho fan per saber-ho. Ho tenim envaït molt, molt, eh! Ara se n’adonen? Aquesta, l’Orriols, la Sílvia, guanyarà tants vots… Ara l’han d’imitar perquè baixaran tots ells. Baixaran tots ells. Esquerra Republicana… aquell home sembla que no giri bé. Aquests no eren independentistes? Què els ha passat? La poltrona fa fer aquests disbarats? Ja en tenen, eh?, de quartos… Aquest poder… On vols anar amb tot això? Llavors, la gent n’està tan tipa. Ells diuen: “Ai, jo no soc pas racista”. És que no es tracta de racisme. Es tracta de tenir la gent que es necessita i triar els que tinguin un bon ofici, els que ens puguin ajudar en alguna cosa… Perquè això està fet a posta, perquè va d’esclafar Catalunya. Perquè te’n vas a Astúries i no n’hi ha. Te’n vas al País Basc, i tampoc.
La nostra economia, el turisme massiu, demana aquesta mena de treballadors. Al País Basc i a Astúries no és així…
D’acord. Això és segur. Però i tots els altres que no treballen?
Ja ho deuen intentar.
Aquí hi ha barris sencers que no treballen.
La gent que ve de fora ve a guanyar-se la vida.
Segur. Doncs, que aprenguin català. El català és una llengua ben difícil d’aprendre. És tan difícil, que es veu que els que van vindre d’Espanya tampoc la van poder aprendre. Sí que som intel·ligents, els catalans.
Si els catalans la parlàrem sempre amb ells, potser l’aprendrien. Si ens passem a la primera al castellà…
Jo no ho faig mai.
Vostè i deu més.
Sap greu, eh? Perquè és l’idioma més castigat de la Península. Jo he conegut la Barcelona catalana, eh?
I jo, la València valenciana.
Aaaah! Sí, sí. Segur. La València valenciana…
Per què va tornar dels Estats Units?
Perquè m’enyorava. M’enyorava de parlar català. I havia de decidir quedar-m’hi o anar-me’n. M’hi podia quedar perfectament. Es va enamorar un físic de mi molt. Un bon home de veritat, separat i amb dos fills. Però vaig pensar: “No et pots comprometre. Estàs capacitada per fer-ho? O t’escaparàs algun dia d’avorriment?” Aaah! I em vag dir: “Torna-te’n cap a casa”.
Però els seus dos fills s’hi van quedar.
No. Els meus fills, me’ls van prendre. D’un dia per l’altre. Allò ni era legal, però com que no hi ha competències amb els Estats Units… La meva filla tenia deu anys i el nen, sis. Un dilluns me’ls havia de tornar el seu pare i saps què va fer? Va agafar l’avió i no va tornar.
Això és una ferida molt fonda…
Sí. Ja ho sé. És la ferida més dura que he tingut a la vida. A més, tinc una filla guapíssima, la gran, guapíssima, fina, elegantíssima… Una artista plàstica extraordinària. I ha quedat encara més traumatitzada que jo.
No manté relacions amb ella?
Va quedar traumatitzada i llavors he quedat com si jo n’hagués tingut la culpa. Com vols que jo en tingui la culpa?! Ara, en certes coses li ha anat millor que estar aquí. Jo què sé! No vull pensar-hi, perquè vaig estar plorant… Bé, he plorat tota la vida. Encara queden espais que ploro cada dia per això. No soc la primera dona que li passa això. En aquells temps es feia molt. Per desgràcia és el càstig de ser dones que som matriarcals i tenim un sentiment de poder ser nosaltres mateixes. De crear-nos a nosaltres mateixes. I això no s’ha acceptat ma. Encara ara no s’ha acceptat.
Les coses han anat canviant…
Aquí, no. Aquí encara hi ha un gran retard en aquest aspecte, d’aquestes dones així. [Fa la veu mel·líflua]. La cosa més fàcil per a una dona és casar-se bé i tenir fills amb homes que els puguin protegir.
No sé si això és així encara…
A mi sempre em deien: “Per tenir fills se n’han de tenir amb homes que entenguin que és això, que et protegeixin i que t’ajudin a pujar-los. I amb estudis. I en canvi, aneu amb homes que…”.
El seu marit, l’americà, què era?
Tècnic en biologia…
Bé que en tenia, d’estudis…
Era un psicòpata. Que no hi ha psicòpates amb estudis?
Del tot.
Aquí n’hi ha uns quants que ens governen i que en fan cara. No val la pena estar governats per malalts. A mi em fa una pena… Perquè un país té els governants que es mereix. Aquí ve la ruïna. Tanta idiotesa humana!
Què opina de les xarxes socials i de la mobildependència?
He estudiat tot això. Per sort, m’ha arribat tard, però n’he fet l’estudi.
A quina conclusió ha arribat?
Que són una pèrdua de temps immensa. Però és segons on et fiquis. El meu equip de Facebook és boníssim. Jo en dic el Tren cap l’Infinit. En aquest tren hi ha gent molt maca. I culta. I que escriu prou bé. Són ben triats. Són macos i bones persones. En general, no hi ha cap infiltrat podrit.
En quines xarxes socials hi és?
A Facebook només. He mirat les altres i m’he espantat. Oh! Quina por m’han fet! Els Reels… Quina bogeria! Misogínia total. Narcisisme total. Promocionen el narcisisme d’una manera terrible. I mai no sap si la informació és veraç. Volen fer por. Tot el dia fer por. Jo sé que darrere aquestes xarxes hi ha la CIA i el Mossad. I a més, no hi ha manera de poder identificar-se com a catalana. Sempre acaben adscrivint Catalunya a Espanya. Sembla estrany que ens hagin de torturar tant.
De què va viure quan va tornar dels Estats Units?
En part de la pintura, perquè llavors venia. Venia malament, però venia. Vaig estar tres mesos a Itàlia, a Florència. Venia aquarel·les al carrer. Als italians els agrada l’art amb bogeria. Hi entenen molt. Jo feia aquarel·la i tinta xinesa. De bon de matí. Hi vaig anar amb el Picarol, que em va dir: “Vols venir amb mi? Jo hi posaré els pòsters i tu hi poses els dibuixos”. Cada dia en venia per menjar, pagar-me l’hotel i tot. Cada dia! Em va agradar molt el gust que tenen per l’art. Després, ja a Barcelona, vaig agafar l’Estamperia a la plaça de Sant Felip Neri. El preu era barat i el contracte era indefinit. Què hi vaig fer jo? Una llibreria. De llibres de segona mà que no es trobaven enlloc i que buscava per aquí i per allà.. La llibreria era petita, però els aparadors eren molt grans, i allà posava també quadres que trobava als Encants. Perquè també tinc el cap de drapaire. Un cap de drapaire espantós.
Síndrome de Diògenes?
Noooo! [Riu molt]. No el tinc tan accentuat. Això no. M’agraden les coses antigues. Conservar-les, de vegades.
Ara pinta.
Tinc molts quadres inacabats. Molts, que no es poden ensenyar.
Per què?
Perquè estan inacabats. Els penso acabar, perquè ara m’ha vingut l’alegria d’aquesta dona de Mallorca que me n’ha comprat dos. I me’n vol comprar dos més. Quin preu? Mil euros l’un i mil euros l’altre. És poc. És una misèria, perquè són boníssims. El Pau de Santa Pau, que és molt culte i de vegades em ve a buscar per anar a la font a per aigua, els va veure i em va dir: “No els venguessis mai per menys de tres mil euros!”. Com vols que vagi jo a buscar clients? I a més, l’art no ven.
Mai ha venut a través de galeries?
Era un món molt dolent en el meu temps. Com t’ho diria? La galeria d’art és un engany. El meu germà també m’ho deia, eh? “Tu el que has de buscar és protectors. Dintre el poder. I que et facin rutllar”. En Miquel Barceló, per exemple… Tu has sentit a parlar de la Teresa d’Arenys? Una poeta que es deia Maria Teresa Bertran Rossell. És una dels grans poetes que hem tingut a Catalunya. Boníssima. El seu marit era l’Enric Maass. Maass amb dues as. Era un gran pintor! Tot el dia tenia en Barceló al seu estudi. Era un home més gran. Li va xuclar tot el que va poder.
Però això no és pecat.
Saps que en Dalí tenia en Bea a casa seva? Octavi Costa Samsó, que coneixia molt en Bea, em va dir que molts quadres d’en Dalí els feia ell. “Bea, fes-me aquesta perspectiva!”. Això és molt intel·ligent. També ho feien els pintors medievals. Per estalviar-se feina. Abans els pintors treballaven en equip. És ara que s’ha fet aquest individualisme amb aquests preus grandiosos mentre els altres es moren de gana.
Per tant, res de galeries.
Jo ja hi he passat. Trobo que les galeries tenen molt difícil vendre. I el mercat de l’art està molt manipulat, també. L’èxit en certs moments és fàcil d’obtenir, però no vol dir que te’l mereixis.
També el pots perdre molt ràpidament…
El món de l’art és molt dur. Has de ser com el meu germà, que és molt llest. Va ser molt llest! Molt! A Califòrnia, per exemple, el món de l’art estava en mans de les lesbianes. Jo anava a les galeries i què em feien? A part que semblava una cherokee i portava una cabellera negra fins aquí. Encara que jo sigui blanca de pell, per a ells aquells cabells negres no eren pas nord-americans. Te’ls començaven a acariciar. I jo els deia: “Escolti, que vinc aquí perquè miri la meva obra, no pas perquè em toqui”. Si hi hagués anat –pobra de mi, que soc verge–, hauria tingut una sort immensa.
Verge?
Vull dir que no he anat mai amb dones jo. No ho he fet mai. Podria haver dit: “Va, som-hi, provem-ho!”. Segur que hauria venut més quadres. O m’haguessin mantingut. No m’he venut mai, jo.
I per què el tarotisme? Vostè és tarotista, també…
Perquè també m’ha entrat a través de la literatura. És un món complex, però si el mires a través d’Italo Calvino, que va escriure El castell dels destins encreuats, ho veus d’una altra manera. D’una manera més poètica. L’art de la interpretació. A mi em va ajudar molt a parlar, a expressar-me a través de la paraula. Si ara jo et parlo així, és perquè he practicat el parlar amb els altres.
I això ho va aprendre a través del tarot?
I més coses. No és això només de salud, dinero y amor. No. Jo el que feia, d’alguna manera, era ajudar els altres a pensar. No és només endevinar si trobaràs nòvio o el que sigui, no. Tu t’has llegit Calvino? És molt maco. Llavors ho entens. És mirar-ho amb llum. Canvia la percepció. I també hi ha la numerologia, que m’ha interessat molt sempre. El significat dels números, a aquest nivell més profund. No tan matemàtic, sinó més espiritual.
La seua curiositat és infinita.
Qui?
Vostè.
Jo què sé! Prou que em costa parlar. Ja hi pots comptar. Ara el que m’agrada és divertir-me.
Poc es divertirà per ací…
Escolta, com vols que me’n vagi al poble? No veus que esvero galliners a la primera per fer riure?
Ací al bosc amb què es pot divertir?
Amb els fantasmes. [Riu].
Hi creu?
Quan llegeixes els llibres de fantasmes xinesos, Déu n’hi do! No es que hi cregui o no, més aviat no m’agrada pensar-hi. Aquí va venir un dia un que hi havia viscut abans i em va dir: “No saps que aquí se n’han mort tres?”. Sí. Pot ser fantasia això, eh?, però quan ens n’anem sempre podem tornar allà on hem estat. Fer-ne una ullada encara.
N’està segura?
Potser. Per què en Joaquim em va dir allò del meu gos i m’ho va dir molt seriós? Potser va ser per dir-me que no em quedaria sola, que no tingués por. [Amb veu molt fluixeta] Però és que el meu gos és únic.
[Amb veu fluixeta també] D’acord, però això no vol dir que continga una ànima humana.
Eh que jo t’he dit que la naturalesa no mor mai, sinó que es regenera? Si a mi m’enterren, en lloc de fer-ho en un cementiri, aquí… Perquè aquí n’hi ha d’enterrats, eh? Els vells els enterraven abans aquí. I jo en sé els llocs. Si a mi m’enterren aquí i hi planten un arbre, la meva essència entrarà a l’arbre.
No crec que això li permeta veure i escoltar.
Tu saps què fan els arbres? El que passa és que són silenciosos. Parlen d’una altra manera. Jo no tocava els que m’estimo més. I ara el meu arbre trinitari, que és tan preciós…
Trinitari?
Sí, perquè en són tres en un. Ara ja l’abraço! Tenen la pell completament diferent a nosaltres. Els sents. Li demano que em curi si us plau, perquè estic desfeta, i sents l’energia. Al cap d’una estona, quan tornes a casa, ja ets diferent. [Alena fondo i riu].
Què vol ser de gran?
Actriu!
Ha fet una pel·lícula ara, Madeline Usher. Li va agradar?
Sí! Vull ser actriu! Em va enamorar el seu director, el Santi Trullenque. La seva naturalesa. El fet que cregués en mi. El fet que li agrada la visió de la dona gran. Sempre em fa més gran! Em podria rejovenir… Jo em podria rejovenir a mi mateixa. I com que no t’hi fixes i tant te fot perquè t’has fet gran i no ho pots amagar i et pot sortir millor o pitjor, però és que m’ha donat la capacitat d’expressar-me jo mateixa. Ha cregut en mi. És una bogeria. Santi talla, retalla, talla… No és com Hitchcock, que ho volia fer tot seguit. Si la veus tota, és bona. Ell és bo. Però, si ho vols escurçar perquè a darrere hi ha l’Home elefant… Ho entens? Sí, jo de gran vull ser actiu, com Jeanne Moreau. I tenir com a director Orson Welles. Un geni! Saps què deia Orson Welles? “El millor és treballar amb els meus íntims amics. I si no ho fan bé, és igual! Els tornaria a contractar!”. Per a mi el que és més important, el que em fa més feliç, és gaudir de l’amistat. Això sí que és veritat. Les persones que puguem gaudir de l’amistat i que ens faci crear… Això és meravellós! Wells era un geni. Un dels cervells que hi ha hagut. Ja no se’n fan. D’aquests cervells, n’hi ha un per mil. Vols dir que se’n tornaran a fer?
Això espere.
Amb aquest bestiar que corre?
