La manifestació al voltant d’una eventual retallada de lEstatut per part del Tribunal Constitucional ha estat el “culebrot” de l’agost i, lamentablement, la política catalana torna a quedar-se en allò accessori i es perceben moviments tàctics, de curta volada…

Que si ha de ser abans o després de la sentència, qui ha d’encapçalar-la, el “morbo” de què farà el PSC, que si es un aval a la via autonomista i, per això, alguns independentistes se’n desmarquen…En definitiva, un debat més per a fer bullir l’olla, una “jornada històrica” més d’aquestes que tant ens agraden perquè després tot continuï igual.

A Catalunya, s’imposa cada cop amb més urgència la necessitat de fer política de veritat, amb majúscules i sortir del “cul de sac” en el qual ens trobem des de fa massa temps. I penso que ens distraure’m d’allò important si no tenim un marc d’autogovern fort, jurídicament segur i, per tant, consensuat, pactat.

Segurament això és ara bastant difícil. Fa pocs dies, dues personalitats polítiques ben diferents com són el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, i el conseller d’Innovació, Josep Huguet, han fet, sense voler-ho, una simbiosi del que va ser la negociació de l’Estatut i la filosofia que va inspirar-lo…

Algunes de les solucions que proposa el conseller com a resposta a una eventual retallada com són la modificació de lleis orgàniques per a compensar les limitacions en l’autogovern, les transferències via article
150.2 de la Constitució Espanyola o la negociació bilateral Estat-Generalitat per a blindar competències són mecanismes que van inspirar la filosofia de la negociació de l’Estatut i que ara el mateix ministre s’encarrega de recordar.

Manifesta Caamaño la seva “inquietud” per la sentència tot i afegint que serà la més complexa que el tribunal hagi dictat mai perquè marcarà el futur de l’Estat de les autonomies i cap a on poden o no evolucionar. En efecte, el govern espanyol va aprofitar les demandes catalanes per a fer un vestit les costures del qual, més o menys, es poguessin adaptar a la resta de comunitats autònomes i, a la vegada, que les noves competències que recull l’Estatut servissin per a modificar algunes lleis estatals que no havien evolucionat.

Després d’afirmar que amb dos anys i mig d’Estatut en vigor, Espanya no s’ha trencat, el ministre, afegint emoció a la pròxima sentència del Constitucional, rematava la seva reflexió afirmant que “la política es mou per criteris d’oportunitat i el dret per criteris de raonabilitat”.

Discrepo en aquest últim punt perquè, precisament, la falta d’entesa entre el PSOE i el PP en el model d’Estat i la utilització de Catalunya com a arma electoral entre tots dos partits farà que també la sentència del Constitucional es mogui per criteris d’oportunitat.

Per tant, en un escenari tan fràgil, canviant… on tot es mou per criteris d’oportunitat, bé farien els nostres polítics en posar-se d’acord, de forma discreta, sobre què cal fer abans de llançar propostes per aconseguir titulars o mirar qui encapçala la pancarta i qui es queda fora de la foto. I, sobretot, que ens expliquin, l’endemà de la manifestació, què pensen fer, amb qui negociaran i quins aliats tindran en aquest mercat d’oportunitats en què s’ha convertit la política…

Nou comentari

Comparteix