Com neix l’Escola Virtèlia?
L’any 1939 quatre professors catalans, un d’ells combatent a la guerra civil, creen l’escola Virtèlia davant la necessitat bàsica de sobreviure ja que després del conflicte s’han quedat sense feina. Aleshores recuperen els professors amb qui abans de la guerra havien tingut contacte, és a dir, mestres de la Mútua Escolar Blanquerna i gent de la Federació de Joves Cristians. D’aquest dos nuclis neix l’escola.
Quina era la seva filosofia?
Virtèlia és una escola que es basa en un cristianisme no nacionalcatòlic i catalanista. Evidentment, però, l’escola també ha de fer el joc al règim. Els primers tríptics són en castellà i han de fer “formación del espiritu nacional”. A partir del 1944 la Confraria Virtèlia, emparada per l’Abadia de Montserrat, ja comencen a fer coses diferents. Però no és fins un any més tard, amb el naixement de la revista “Forja”, que queda clar que alguna cosa es mou a Virtèlia.
Per què és tan important la revista “Forja”?
La revista recull tot aquest esperit per compartir-lo amb la gent de l’escola i la confraria, però també arriba a altres cases. A “Forja”, per exemple, a partir del 1945 ja es publiquen alguns articles en català. També es recuperen escrits de persones més actives abans de la guerra, com Pere Tarrés.
I el règim els deixa aquesta llibertat?
No. De fet, els diumenges a les deu celebraven missa i a les dotze organitzaven una ballada de sardanes i per això reben diverses denúncies. No tenen marge, però dins el límit, van conquerint espai.
La música també és important en la història de Virtèlia.
Sí. Un de les primeres famílies fundadores de l’escola eren els Llongueras, família de pedagogs molts importants. Ells fan que Virtèlia també tingui la música com un valor afegit. De fet, ara de Virtèlia només en queda una escola de música.
Era una escola molt familiar.
La majoria de les família que porten els fills a Virtèlia es coneixen entre elles, perquè viuen a prop de l’escola, que estava ubicada al carrer Calvet amb Via Augusta. Precisament on ara hi ha la conselleria d’Educació.
Tots aquests elements expliquen l’èxit tan ràpid d’aquesta proposta?
I perquè Virtèlia no té cap mena de competència. La resta d’escoles fan el joc al règim, però perquè es creuen el nacionalcatolicisme.
Virtèlia educa la generació del poder actual?
No. Virtèlia educa la generació que ocupa el poder a finals del segle XX i que lidera el procés democràtic a Catalunya, perquè la generació més forta va ser entre els anys quaranta i seixanta. Ara les primeres generacions de Virtèlia han deixat de tenir poder, però les darrers encara no hi han arribat. En aquest cas hi ha, l’exsecretari de comunicació i estratègia de CiU, David Madí o secretari general de comunicació del darrer govern Pujol, Marc Puig, tots dos exalumnes de Virtèlia.
A Jordi Pujol, Pasqual i Ernest Maragall, Federico Mayor Zraagoza… Com els marca passar per Virtèlia en la gestió política que fan després?
Tots reconeixen que el pas per Virtèlia els ha marcat però a tots de manera diferent.
Per exemple?
Roca diu que el pas per Virtèlia el marca per fer política, en canvi, Pujol reconeix que el pas per la confreria el marca personalment però no és una causa-conseqüència per haver entrat després a la política. També cal dir que Roca entra a l’escola als tres anys, mentre que Pujol s’incorpora a la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia als disset.
Hi ha, però, un element comú?
Tots reconeixen que l’escola els ha ajudat a ser polítics, però entès com a ciutadans preparats per participar de la “polis”, és a dir, de la vida pública i política. Ja que l’escola no els influeix respecte cap partit.
Per tant, Virtèlia educa però no polititza.
Efectivament. Virtèlia no forma polítics d’un sol color. Això vol dir que en la línia educativa no hi havia ideologia política. Virtèlia és una arrel comuna i després cadascú tria la seva branca.
La majoria d’alumnes són de famílies benestants?
Sí, si mires els noms més coneguts. Però també hi ha un altre grup d’alumnes de famílies menys conegudes i d’un nivell cultural i econòmic benestants, però que no viuen en l’opulència. Hi ha gent que lidera el canvi econòmic, polític i social del país que no ve de famílies honorables i benestants.
Hi ha el cas especial de família Bassat, mencionat per la seva condició jueva.
Encara que ells són els més coneguts, moltes altres famílies jueves van ser educades a Virtèlia perquè era una escola on es podia respirar una mica de llibertat. Era una petita illa dins de Barcelona. Les famílies jueves, malgrat ser una escola cristiana i catalanista, se sentien acollides a Virtèlia perquè mai se’ls va obligar a res.
Quin és el paper de Jordi Pujol en aquesta història? Perquè ell no és alumne de l’escola.
No. Pujol no va a l’escola però l’any 1947 entra a la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia. En aquell moment el responsable de la Confraria era mossèn Pere Llumà, que tenia molta habilitat amb els joves. Ell de seguida detecta Jordi Pujol i li ofereix un acompanyament personal i espiritual fins el 1960, quan deixa l’entitat.
Serà un líder de la confraria.
Sí. L’any 1953, Pujol agafa el càrrec de confrare major, el líder dels joves de Virtèlia. Un càrrec que abans, per exemple, havia ostentat Badia i Margarit. Pujol, però, no només ostenta el càrrec, sinó que l’exerceix. Per exemple, ell va ser qui va impulsar tot el moviment escolta a la confraria. En aquest punt entra en relació amb els Maragall, molt actius en el món de l’escoltisme. Alguns diuen que en aquests moment Pujol exerceix de “sacerdot laic”, perquè és consiliari, acompanyant i líder.
I això el marca.
De fet, crec que el càrrec de confrare major és la seva primera experiència de lideratge. Des d’aquest càrrec Pujol impulsa molts grups de reflexió, de formació econòmica i temes internacionals; fa el primer viatge a l’estranger, concretament a Estraburg; i dota de corpus la confraria, ja que publica cada més un article a la revista “Forja” sobre un dels punts del decàleg de l’entitat.
Quina és l’anècdota més curiosa que t’han explicat les fonts que has consultat?
La gent no s’enrecorda tant de les anècdotes com del record. La majoria recorden coses puntuals, com per exemple, les escales de marbre de l’edifici. Maragall diu: “a Virtèlia hi havia gama de colors, en canvi, quan sortíem tot era gris”. Ell en té un record molt plàstic.
No és estrany que els alumnes valorin tant l’espai tenint en compte que la seu era un palauet.
Sí. L’escola estava en un castell pràcticament medieval, un edifici que tots recordaríem. De fet, el palau seu de l’escola segueix el seu estil: amplis espais per poder respirar, un pati amb pins espectaculars – allà es feien les sardanes-… i per això els alumnes sentien estar en una illa al mig de Barcelona.
Tenint en compte la feina que Virtèlia havia fet pel país, el seu tancament deixa un mal regust de boca?
Sí, el final és trist. El senyor Abadal, un dels fundadors de l’escola, em va dir: “Virtèlia és com la vida: néixer, créixer, reproduir i morir”. De fet, el final de l’escola respon molt al context del moment. Quan hi ha la concertació de les escoles han de decidir què fan i decideixen només continuar amb l’escola de música.
Un final trist, però positiu.
Crec que el tancament de l’escola no s’ha de veure amb nostàlgia sinó amb una mirada agraïda. Volien crear protagonistes dels moments importants que viuria el país i d’aquesta escola n’han sortit dos presidents de la Generalitat. Si Virtèlia ara existís seria una cosa molt diferent.
De fet, en aquell moment Pujol és president de la Generalitat i Maragall alcalde de Barcelona i no fan res específic per evitar-ho.
No. Cap dels dos actua amb favoritisme. De fet, l’escola és una fundació i els seus membres decideixen. Tot i així, Jordi Pujol, a nivell personal, sí que fa tot el possible perquè no mori el nom, però tampoc pot fer molta cosa més. Ara la marca Virtèlia la té l’ICIC.
