Un dels principis de l’estat de dret és el del jutge ordinari predeterminat per llei. Una norma bàsica per evitar tribunals especials o que, arbitràriament, el poder designi un o un altre jutge i faci trontollar el dret a tenir un judici just i amb prou garanties d’imparcialitat. De fet, aquest és el dret que possiblement ha grinyolat més en l’etapa del Procés. Al capdavall, és la primera vulneració de drets al·legada pels condemnats pel Tribunal Suprem arran del referèndum del Primer d’Octubre i que ha arribat fins al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Una interpretació extravagant de la llei processal i dels delictes van portar el cas directament al Tribunal Suprem a través d’una causa especial, sense tenir present ni l’aforament especial dels acusats davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ni l’abast material del delicte que no estava pas reservat, ni de lluny, a la instància judicial més alta de l’Estat.
Una nova vulneració d’aquest dret podria ser el protagonista del judici del cas Pujol, que està previst que comenci el pròxim 24 de novembre. Fonts del cas asseguren a El Món que, abans d’iniciar la vista oral, s’invocarà aquesta vulneració amb el benentès que no hi ha cap motiu que justifiqui que el cas sigui jutjat per l’Audiència Nacional. La lògica és fàcil perquè els afers que ha de conèixer aquest ‘tribunal especialitzat’ estan regulats per l’article 65 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ). Un article que imposa unes condicions prou específiques que el cas Pujol no compleix, com és el cas que les activitats delictives s’hagin registrat a l’estranger.
De fet, aquesta vulneració ha estat constantment denunciada durant la instrucció del cas davant l’afebliment dels indicis o l’arxivament de causes com la peça Drago que tractava els famosos “tres mil milions dels Pujol”. Però ara, a més, certificats de la mateixa Agència Tributària, als quals ha tingut accés El Món, avalen encara més la petició del trasllat del cas al tribunal que correspongui de Catalunya. L’Agència Tributària ha hagut de certificar la inexistència de fons o comptes a l’estranger, fora del radar de la hisenda espanyola.
Demora de l’inici del judici
En cas que s’estimi aquesta petició abans o en primer dia de la vista oral, el judici encara es podria demorar un any més, perquè s’hauria de traslladar tot l’expedient als tribunals a Catalunya, on va néixer la causa. De fet, és un macro judici i celebrar-lo a l’Audiència Nacional suposa una despesa enorme i uns requeriments logístics que, ara per ara, no tindrien justificació. Curiosament, la mateixa sala penal d’apel·lació de l’Audiència Nacional, per interlocutòria del 20 l’abril de 2021, va utilitzar aquesta excusa per rebutjar la petició de trasllat quan els arguments que fins aleshores havien sostingut la causa en aquest tribunal estatal es debilitaven.
“El manteniment de la competència de l’Audiència Nacional resulta procedent, a més, per una raó pràctica, directament relacionada amb la necessitat d’evitar dilacions indegudes”, justificaven, una mica matusserament, els magistrats de la sala d’apel·lació. Les defenses del cas han mantingut un constant retret al fet que la competència del cas fos per a l’Audiència Nacional tot i que tenien les mans lligades per la “indefinició de l’objecte del procés” que es depurava i progressava la seva delimitació. És a dir, que l’instructor anava obrint portes, fins i tot fregant el pal d’allò que es pot definir com a investigació prospectiva.
Inici a la Ciutat de la Justícia
Cal tenir present que el cas no va començar a l’Audiència Nacional sinó al Jutjat d’Instrucció 31 de Barcelona, que va remetre les diligències al Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, aleshores en mans del magistrat Pablo Ruz, que substituïa a Baltasar Garzón, i que després va passar a estar sota el comandament de José de la Mata. Un jutge que, curiosament, l’any 2020 va ser promocionat com a delegat d’Espanya a Eurojust, un dels anomenats “destins d’or”. L’argument va ser que l’Audiència Nacional investigava una altra denúncia que coincidia en l’objecte i els investigats amb els fets instruïts pel Jutjat 31 de Barcelona. Un motiu també sostingut pel jutge que va tancar la instrucció, Santiago Pedraz.
En síntesi, en principi l’Audiència Nacional va captar el cas Pujol arran de la “difusa” declaració de Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola, esperonada i acompanyada pels responsables de la policia patriòtica, i d’una compareixença policial de Javier de la Rosa, tan inconcreta que no va ser capaç ni de ratificar-la en seu judicial. Una compareixença també forçada per la relació econòmica amb la policia patriòtica. Un cop iniciada la investigació de l’Audiència Nacional, es va procurar portar la causa que s’investigava a Barcelona cap a Madrid. Fins i tot, l’operació semblava un “forum-shopping”, això és, buscar una jurisdicció que fos còmplice amb els objectius dels denunciants.
Així, el jutjat d’instrucció número 31 es va inhibir. Una decisió de per si discutible, però, aleshores, la secció tercera de l’Audiència de Barcelona va avalar, amb un únic argument, la decisió d’enviar el cas a l’Audiència Nacional en una interlocutòria del 4 d’abril de 2016. La raó arguïda pels tribunals a Catalunya era simple: “Com que existien fons a l’estranger, la competència és de l’Audiència Nacional”. Un argument que ha utilitzat i aprofitat tant la fiscalia com els jutges instructors i la sala per tal que el cas Pujol quedés sota l’agenda i control de l’Audiència Nacional. Ara, l’element “d’estrangeria” ha quedat, atesa la investigació del cas, en un concepte massa feble percjustificar l’actuació d’aquest tribunal especialitzat.
Ni estrangeria ni delicte
Una interpretació garantista de la llei d’enjudiciament criminal no permet encabir els fets que s’han de jutjar en la interpretació dels articles 23 i 65 de la LOPJ que delimita els afers que han de raure a l’Audiència Nacional. En tancar la instrucció del cas, el jutge De la Mata va dictar una interlocutòria de 509 pàgines on només dedicava un punt al debat de la competència insistint: ras i curt, que com hi havia fons a l’estranger, la competència era del seu tribunal. A més, els jutges de l’Audiència Nacional al·legaven durant la instrucció “actes propis” dels processats que semblaven “acatar” la competència. Un postulat que obvia la munió de recursos presentats, la dispersió delictiva que suposadament s’investigava i el fet importantíssim que, pel principi de legalitat processal, cal aplicar, agradi o no i de manera imperativa, el jutge natural per llei. En aquest cas, els tribunals ordinaris de Catalunya.
Un cop acabada la instrucció i delimitats els fets que s’han de jutjar, tant el contingut dels delictes imputats com l’element “d’estrangeria” cauen. I, especialment, l’element d’estrangeria, perquè, com indica continuadament la jurisprudència, “no tot element d’estrangeria condueix a l’assumpció de competències per l’Audiència Nacional”, i el cas Pujol n’és un paradigma. Val a dir que els delictes de blanqueig, delicte fiscal o falsedat en document mercantil o, fins i tot, delictes de “corrupció” -encara que siguin inconcrets- no són exclusives de l’Audiència Nacional. Per tant, només es mantindria l’estrangeria per “l’extraterritorialitat” dels delictes. I en aquest punt rau la clau de volta més important: per tal que l’Audiència Nacional retingui la competència és “necessari que tot el fet s’hagi realitzat a l’estranger”. És a dir, si hi ha indicis d’activitat de fets delictius a Espanya regeix la competència del Jutjat d’Instrucció comú, això és, els ordinaris que hi ha a Catalunya.
En aquest cas, ni el delicte fiscal ni el de blanqueig tenen el component extraterritorial. En primer lloc, el delicte fiscal de l’article 305 del Codi Penal és un delicte que “no admet formes imperfectes d’execució”. Com que els impostos es van pagar, finalment, amb declaracions complementàries a la Hisenda espanyola, no tenen rellevància penal. A sobre, es van pagar a Espanya, per tant, no hi ha component estranger. Pel que fa a el delicte de blanqueig, no pertany a l’Audiència Nacional “quan no tot el fet s’ha comès a l’estranger”. Ni les suposades maniobres contractuals, o la hipotètica activitat il·lícita que s’hauria realitzat a Catalunya, que haurien portat els fons a l’estranger -a Andorra- no han de ser investigades per l’Audiència Nacional perquè no hi ha el component d’extraterritorialitat, en un virtual blanqueig que, si s’hagués registrat, s’hauria fet a Espanya. Uns diners que, per altra banda, haurien tributat a Espanya. Per tant, hi ha una incompetència objectiva de l’Audiència Nacional que ara, a setmanes de l’inici de la vista oral, regurgita amb força, i més després dels darrers informes de l’Agència Tributària.
Hisenda dona la raó al canvi de tribunal
Si tot això no fos prou, ha entrat de ple en el debat de la competència l’Agència Tributària. En concret, vuit documents -als quals ha tingut accés El Món- que van ser lliurats als processats en “mà” el juny de 2020. Es tractaven de vuit resolucions del Common Reporting Estandar, coneguts en l’argot fiscal com a CRS. Aquests documents són certificats internacionals que intercanvien els estats de manera automàtica, informació financera entre països amb finalitat tributària. Un sistema internacional que han signat els estats en el marc de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i altres entitats i administracions internacionals. Un protocol que es va signar l’octubre de 2014.
Els diferents equips defensors van presentar una petició a Hisenda el maig de 2020 per tal que demanessin a través de CRS quins fons podien tenir a l’estranger. Una petició que en el seu moment no va agradar ni a fiscalia, ni a l’advocacia de l’Estat, ni al jutge instructor. De fet, s’hi van oposar quan es va demanar a través del Jutjat. Però els documents van arribar el juny de 2020 i van consolidar la tesi dels advocats defensors que no hi havia cap fons a l’estranger fora del radar de la Hisenda espanyola. De fet, que no tenien fons en cap dels estats acollits al protocol financer. És més, només van poder aportar un compte corrent d’usuari a França d’una de les filles de l’expresident, on li passaven els rebuts de l’aigua i l’electricitat i la contribució d’un apartament que tenia a la part d’administració francesa de la Val d’Aran, cosa que la mateixa Agència Tributària considera irrellevant. Ara aquests documents es volen incorporar com a qüestió prèvia abans de l’inici formal de la vista oral. De fet, en molts casos aquests documents han servit per aturar que un judici continuï a l’Audiència Nacional. A un mes del judici revifa un dels punts més tèrbols del cas, el perquè continua el cas a l’Audiència Nacional.
