Finalment, la secció sisena de l’Audiència de Barcelona ha absolt els exconsellers de Salut, Alba Vergès, Josep Maria Argimon, Marc Ramentol Sintas, Adrià Comella Carnicer i Francesc Xavier Rodríguez Guasch, és a dir la cúpula del departament durant els temps més durs de la pandèmia de COVID 19, pels delictes de discriminació per haver vacunat amb més celeritat els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Urbana i les policies locals que no pas els agents de les policies espanyoles.
La sentència, de la que n’ha estat ponent el magistrat José Manuel del Amo Sánchez, té 63 pàgines i argumenta amb una inèdita precisió de la prova pràctica, l’absolució aportant la prespectiva pròpia que requereix la rigorositat del dret penal. Una resolució marca de la casa de la secció sisena, un tribunal garantista i que normalment, es pren seriosament el concepte d’ultima ràtio com a característica essencial del dret penal.
El ministeri fiscal va retirar l’acusació en la penúltima jornada de la vista oral i no va demanar cap pena, tot i que havia demanat fins a 12 anys d’inhabilitació. L’acusació però la van mantenir els sindicats del Cos Nacional de Policia i parasindicats de la Guàrdia Civil. Tots estaven acusats de prevaricació administrativa per suposadament haver endarrerit de manera “conscient” la vacunació de la Covid pels membres de cossos i forces de seguretat de l’Estat destinats a Catalunya. La sentència condemna en costes a JUCIL i JUPOL, els sindicats policials, en el cas de Xavier Rodriguez, una persona que, fins i tot, va ser condecorada per la policia per la seva gestió de la vacunació.
El dret penal i la prova
El ponent, així com els dos magistrats que avalen la resolució -Jorge Obach i Laura Gómez- fan una detalladíssima exposició de la prova. Tant de la documental com de les testificals i les declaracions. Tot emmarcat, avisen, en un context de fets de màxima “dificultat” com era la incipient vacunació dels ciutadans. A més, els magistrats alerten que cal tenir present en aquest cas, com en altres, quina és la tasca concreta del dret penal i la separa absolutament de l’ordre contenciós, d’on va sorgir aquesta causa, per la decisió de la sala del Contenciós-Administratiu d’obligar a la vacunació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, que es va dur a terme en dos dies.
En tot cas, els magistrats asseguren que no es pot trobar en cap de les testificals -i això que es van enfilar a l’estrada els comandaments policials- “cap manifestació que serveixi per afirmar la injustícia de la decisió que va suposar la paralització de la vacunació”. Així indiquen que un cop el TSJC va ordenar la vacunació, es va fer de manera íntegra en el termini fixat. Per això, com a tribunal penal, emfatitzen que es “limiten a considerar que l’administració sanitària va complir el que se li ordenava i, podem afegir, pel que ja estava preparada”.
De fet, la sentència serveix per descriure i aclarir el tipus penal de la prevaricació de l’article 404 del Codi Penal, un delicte que s’ha utilitzat a traç gruixut en la jurisdicció penal. Ho afirmen amb totes les lletres: “No presumim contra reu i malament podem valorar l’element subjectiu si ens limitem a valorar la prova documental des d’una presumpció incriminatòria construïda sobre el fet, indefugible per descomptat, del diferent percentatge de vacunació”.
Un procediment ad hoc
Així, el tribunal, professionalment, no posen en dubte que es va “paralitzar” la vacunació -no volen entrar en el que anomenen “qüestions semàntiques”- però analitzen si el comportament dels acusats va ser prevaricador per prendre decisions que sabien que eren injustes i que, a més, la decisió va ser consensuada. Els togats consideren que cap dels dos elements s’ha acreditat, ni de bon tros. “No podem reputar injusta la decisió que es va fonamentar en una raó tecnicosanitària”, ressalten. A més, suybratllent que no s’ha acreditat, ans al contrari, que la decisió de paralitzar les vacunacions fos “deliberada, consensuada i col·legiada”.
Així mateix, destaquen que els membres del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil van optar per un procediment de vacunació “ad hoc”, la qual cosa va complicar molt la logística del departament de Salut per organitzar una vacunació amb el mateix ritme que, per exemple els Mossos d’Esquadra. “Efectivament, es va produir una notòria diferència en el percentatge de vacunacions entre el col·lectiu de mossos d’esquadra i policia locals de Catalunya, per una banda, i els membres de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia, de l’altra; que en aquest diferent percentatge va incidir de manera rellevant tant l’exigència d’un sistema de vacunació ad hoc per part d’aquests cossos com les dificultats de gestió que això exigia; i que la suspensió de la vacunació als integrants del grup 6 de treballadors i professionals essencials va tenir com a fonament raons sanitàries, sense que es pugui reputar aquesta decisió d’arbitrària i injusta”, raona la sentència.
