Ha estat un dels noms estrella d’aquesta setmana. És Santiago Pedraz, un magistrat històric de l’Audiència Nacional. De fet, n’és el degà. Ho demostra el fet que repassar la seva trajectòria com a magistrat instructor i membre de la sala penal és una mena de recull, el ‘fets i gent’ del poder i els escàndols espanyols dels darrers 20 anys. Pedraz ha tornat a ser protagonista a la premsa i a les xarxes socials en esclatar el cas Leire, una investigació dirigida per aquest jutge sobre una suposada claveguera del PSOE encapçalada per l’exsecretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán –processat ja en un altre sumari per cobrar comissions a canvi d’adjudicacions–, i que hauria coordinat Leire Díez, també embolicada en un cas de cobraments il·legals a través d’empreses de la Societat Espanyola de Participacions Industrials (SEPI).
Pedraz va ordenar l’entrada a l’emblemàtica seu del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid. Tot un símbol. No li va tremolar pas la mà i no es pot descartar que, a mesura que avanci la instrucció, el magistrat imputi en el cas la formació que lidera Pedro Sánchez. La contraofensiva ha complert amb la reacció previsible d’atacar la investigació del jutge i qualificar-la com a cas de lawfare. Però, una repassada als seus anys de jutge, amb més hores de vol als tribunals que l’avió del Tibidabo, fan trontollar aquesta tesi. Es tracta d’un magistrat garantista, que ha repartit pals, ha arxivat afers delicats que perjudicaven o beneficiaven totes les bancades. De fet, el seu historial més aviat mostra que no s’ha arronsat davant la fatxoesfera i que ha procurat exercir amb certa fama el principi d’independència judicial. Desenes de resolucions ho avalen i abasten casos que han marcat l’agenda política i social espanyola, entre les quals cal comptar dos arxivaments de querelles contra el PSOE.
Un altre de Salamanca
Santiago Juan Pedraz comparteix origen amb un altre jutge que ha ocupat les portades els darrers dies, el titular del Tribunal Central d’Instància número quatre de l’Audiència Nacional, José Luis Calama, que ha imputat l’expresident espanyol,José Luis Rodríguez Zapatero com a suposat líder d’una trama per aconseguir comissions a través d’una societat instrumental propietat de les seves filles, a més d’altres mètodes.
Potser Calama té més el dot de la discreció que Pedraz, però cap dels dos té les ínfules d’estrella de Baltasar Garzón, qui precisament ara torna a tenir una guerra administrativa amb el Consell General del Poder Judicial i ha escrit un llibre sobre la democràcia que, ben segur, no entri a valorar la presumpció d’innocència que no va tenir quan va ordenar la ràtzia contra l’independentisme l’any 1992 per assegurar la pax olímpica. Amb Garzón, Pedraz tindrà moltes coindcidències perquè els camins de l’alta judicatura a Espanya tenen molts carrils comuns.
Pedraz i Calama són de Salamanca. I ja ho diu la dita castellana: “Estudiante salmantino, ¡tunante fino!”. I possiblement, al magistrat Pedraz li escau l’expressió com a un bunyol la mel. Jutge murri. S’ha casat tres vegades, fet que l’ha obligat a apartar-se d’alguna causa. És pintor -les seves exposicions són conegudes dins el món dels galeristes i bona part del sector més cool del poder a Madrid-; compartia amb un altre històric de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ara ja jubilat, la passió per les motos de gran cilindrada i llueix un pentinat d’estil de cantant grunche que ben bé el faria passar pel representant del grup Nirvana. Políticament, té una gran virtut: no agrada ni al PP, tot i que no fa cara de ser secretari general dels Comunistes de Navalcarnero, ni al PSOE, que mai s’ha refiat d’un home liberal que no rebutja els encants de la burgesia. I té entre els seus mèrits haver estat objecte d’una querella de Manos Limpias. Poquíssims jutges en poden presumir.
De Jaén a Euskadi, però amb sorpresa
Pedraz va néixer l’11 de juny de 1958. El seu pare era periodista de l’Agència EFE i fins i tot va dirigir un diari a Costa Rica, on el jutge va residir. Possiblement per la seva ascendència periodística, és un dels magistrats més comprensius amb la premsa i més disposat a comunicar les seves decisions. Va entrar a la carrera judicial l’any 1984, amb 26 anys, sense ser dels primers de la promoció. De fet, va quedar el 102 d’una llista de 116. El seu primer destí va ser en un municipi de Jaén, a Andalusia, de nom Villacarrillo. Casualment, on tres anys abans havia començat la seva singladura Garzón, a qui tornaria a seguir les passes en els destins de Cabra i Almeria.
El 1988, va ser ascendit a magistrat i nomenat jutjat d’instrucció a Sant Sebastià, on va arribar a ser jutge degà. Ara bé, el seu aterratge no van ser flors i violes, i no precisament per ETA. Pedraz va ensenyar les dents en un cas de l’any 1989 quan, per a sorpresa dels poders de l’Estat, va instruir un cas per suposades conductes criminals de les unitats antiavalots del CNP contra manifestants abertzales. L’Audiència va obligar-lo a arxivar la causa. I encara es va guanyar més crítiques per part de sindicats policials i de companys de toga quan va citar fins a 80 agents antiavalots que havien actuat contra els aldarulls per l’aparició de Mikel Zabalza, per intentar identificar el policia que havia picat el rostre d’una manifestant.
De Madrid… al cel de l’Audiència Nacional
L’any 1992 deixa Euskadi i el destinen a Madrid com a cap de formació de Consell General del Poder Judicial. Posteriorment, serà nomenat jutge d’instrucció, titular del número 26 i magistrat de l’Audiència de Madrid. El febrer de 2005, però, la seva vida canvia de manera considerable. És nomenat magistrat titular del Jutjat Central d’Instrucció 1 de l’Audiència Nacional. Un doble repte. Per una banda, accedia a dirigir un tribunal que governava l’agenda política, social i mediàtica espanyola. Però per l’altra, no hi arribava pas en el moment més dolç d’aquest jutjat, que patia una crisi reputacional de primer ordre.
Era el jutjat que havia dirigit Javier Gómez de Liaño, que va ser condemnat a 15 anys d’inhabilitació per prevaricació continuada en el cas Sogecable. El mateix jutjat d’on va ser expulsat Guillermo Ruiz de Polanco per dues faltes molt greus per adormir tant les causes que els presos preventius d’ETA, en els anys durs, quedaven en llibertat per desatendre els requeriments de renovació de presó provisional. El jutjat venia molt marcat per la pressió política i per la maledicció dels seus titulars, però Pedraz no va tenir cap problema a entomar el comandament del jutjat, no sense polèmica.
Un jutge contra el “tot és ETA”
Pedraz no es va arronsar i va demostrar la seva independència i la virtut de no fer cas al que Johan Cruyff va definir com “entorn”, en referència als ambients de poders no escrits que influeixen en l’estat d’ànim. Com a exemple, el cas d’Ignacio de Juana Chaos, un membre d’ETA condemnat a 3.000 anys de presó per onze atemptats i 25 víctimes mortals. De Juana Chaos podia sortir de la presó pels drets penitenciaris en haver complert els 18 anys de presó. Però un company de toga de Pedraz i actual ministre de l’Interior amb Pedro Sánchez, Fernando Grande-Marlaska, va decidir imputar-lo per un delicte d’enaltiment de terrorisme per uns articles que havia escrit al diari Gara. Pedraz en assumir la causa, va dir que ni parlar-ne i que dels articles no es desprenien ni amenaces ni una nova pertinença a banda armada. La decisió de deixar-lo sortir de la presó va irritar els seus companys de punyetes, que no eren gaire comprensius amb les vel·leïtats garantistes quan la causa es tractava d’ETA. No només va ser aquesta la targeta de presentació d’un jutge que volia deixar clar que anava a la seva. Un àcrata de la toga que, sobretot, com a jutge instructor era garantista.
La segona gran causa va ser com a membre de sala acompanyat d’un geni i figura de l’Audiència Nacional, el magistrat Alfonso Guevara, que juntament amb Carlos Ollero van parar els peus al front del “tot és ETA”. En una interessantíssima sentència, els tres magistrats concloïen que Jarrai, Segi i Haika, organitzacions abertzales juvenils, eren organitzacions il·lícites però no organitzacions terroristes com sostenia Baltasar Garzón. Per tant, la condemna va ser molt menor en considerar que eren organitzacions que es bellugaven dins el Moviment d’Alliberament Basc però no pas terroristes. Un canvi de paradigma que va deixar garratibats bona part dels togats de l’Audiència Nacional.
Internacionalització dels processos
El magistrat tampoc s’ha arronsat per obrir processos en el marc de la internacionalització ni en nom de la justícia internacional, encara que fiqués l’Estat en un embolic diplomàtic. Possiblement, el seu cas més enigmàtic va ser el del càmera de Telecinco José Couso, assassinat per una canonada de les tropes americanes a l’Hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003. El magistrat va perseverar en el cas i no va parar fins que va poder processar, el 4 d’octubre de 2011, el sergent Thomas Gibson, el capità Philip Wolfard i el tinent coronel Philip de Camp, tres membres del Regiment de Blindats 64 de la Tercera Divisió d’Infanteria Coirassada de l’exèrcit dels EUA.
Van ser anys d’esforços i amb una guerra soterrada interna per part de la fiscalia de l’Audiència Nacional, en mans de Javier Zaragoza, que s’hi va oposar davant el CGPJ. Després es va descobrir les converses de Zaragoza –que molts anys després seria el fiscal del Procés– amb la diplomàcia dels EUA per aturar la investigació de Pedraz. De fet, els informes de Wikileaks ho constaten. Finalment, el 9 de juny de 2015, Pedraz dictava una interlocutòria d’arxivament del cas en què feia una dolorosa estirada d’orelles a l’Estat espanyol per haver matisat legislativament el poder del principi de la justícia universal. El jutge es lamentava d’una mena de boicot per no continuar el cas.
No va ser l’única internacionalització del magistrat Pedraz. De fet, va ser el primer jutge a obrir una causa internacional per “genocidi de gènere” per les dones assassinades durant els anys 1979 i 1986 a Guatemala. Una instrucció on afegia la defensa del dret internacional i la legitimitat d’Espanya per actuar en atacs indiscriminats contra la població civil. Va ser la causa batejada com a Genocidi Maia. En l’àmbit internacional també va arxivar la querella per homicidi imprudent per l’atac que va patir l’ambaixada espanyola a Kabul l’any 2015 i va deixar en mans del contenciós administratiu la indemnització a les famílies de dos policies assassinats i quatre agents ferits.
Política i economia, també
El magistrat Pedraz també va ser reticent a obrir una causa contra un regidor de l’Ajuntament de Madrid de l’època de Manuel Carmena d’alcaldessa que va ser denunciat per uns tuits que suposadament enaltien el terrorisme. Fins a dues vegades va arxivar el cas. A la llista del Jutjat Central 1 també consta el processament, l’any 2015, gairebé 14 anys després dels fets, de cinc dirigents d’ETA per l’assassinat de Gregorio Ordóñez, I, abans d’instruir oficialment el cas Pujol, després que el magistrat José de la Mata fos nomenat vicepresident d’Eurojust, ja va parar els peus a la fiscalia anticorrupció que li reclamava embargar tots els béns del fill petit del president Jordi Pujol, Oleguer Pujol, investigat en la peça Drago. De fet, és la peça dels “3.000 milions dels Pujol”, que va acabar arxivant el juliol de 2023, nou anys després d’obrir-se.
També va ser el jutge que va enviar a judici la plana major d’Ausbanc i l’històric secretari general de Manos Limpias Miguel Bernard. Va ser el que va fer seure 14 persones al banc dels acusats per extorsió i estafa. La sala penal els va condemnar, però, en una sorprenent sentència, els magistrats del Tribunal Suprem van admetre després el recurs presentat pels condemnats i van decidir absoldre’ls, amb l’argument que els bancs que extorquien tenien més poder i més capacitat de foc que no pas Ausbanc o el parasindicat de funcionaris. Un altre dels afers que el va portar a aparèixer als diaris va ser el sumari Marsans, que l’any 2012 va dirigir per apropiació indeguda de Gerardo Díaz Ferran, gerent de la companyia de viatges i que va arribar a ser president de la patronal espanyola, la CEOE. L’any 2019 va arxivar el cas de Mario Conde per apropiació indeguda de fons de la caixa del cas Banesto. I també el mateix any va inadmetre una querella de Vox contra Zapatero per col·laboració amb banda armada. La interlocutòria d’inadmissió va ser una classe de pissarrí advertint que el dret penal és una cosa massa seriosa per fer-hi política poc rigorosa.
Cap al Jutjat Central d’Instrucció 5
L’any 2020 es va traslladar com a titular del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, on va endreçar les causes que havia deixat José de la Mata. Es va trobar tancat el cas Pujol, però va arxivar la peça dels 3.000 milions, cosa que va suposar una sotragada a les acusacions. També va tirar endavant la peça Mercasa Angola, però arxivar la peça Mercasa -de corrupció internacional d’empreses públiques espanyoles- de Panamà i República Dominicana. I va arxivar la peça separada del 3% sobre donacions en metàl·lic, tot i que va continuar la del finançament de CDC o el cas Infraestructures que ja provenia del Jutjat del Vendrell.
Un cop situat en el jutjat, el magistrat va continuar amb la seva mentalitat d’independent i va obrir un procediment contra l’expresident de la Reial Federació de Futbol Espanyola, Angel Maria Villar, per apropiació indeguda. Va tancar el cas contra el líder del Front Polisario, Brahim Gholi. Un cas que va despertar els ànims guerracivilistes de la política espanyola en el marc d’una querella per genocidi. Pedraz no ha defugit casos complexos, com ara una trama d’hidrocarburs, el cas Gasflow o l’estafa de GOWEX, la famosa societat de wifi que no tenia servidors. En canvi, va tancar sense miraments el cas Egara, una peça separada del sumari del 3% on s’intentava embolicar David Madí en una trama per manegar adjudicacions del transport sanitari i que buscava implicar el president Artur Mas. En el calaix dels arxius també s’ha de comptar la inadmissió de les querelles pels avalots de la Vuelta Ciclista del 2025 arran de les protestes per la guerra a Gaza, la querella fantasma contra Joan Laporta en plena campanya electoral o la querella del PP contra el PSOE per finançament il·legal.
També ha estat l’encarregat d’instruir l’atemptat contra Alejo Vidal-Quadras, el fundador espiritual de Vox; d’obrir diligències contra el responsable de seguretat de l’ambaixada de l’Equador a Londres per espiar Julian Assange o la querella de Podemos contra Eugenio Pino, exdirector adjunt operatiu del CNP durant els anys de plom de la policia patriòtica, i l’exsecretari d’Estat de Seguretat Francisco Martínez, tots dos al banc dels acusats del cas Kitchen. Un dels seus hits més mediàtics va ser quan va ordenar el tancament de Telegram per una denúncia de les plataformes televisives espanyoles. Va recular en 24 hores. Un cas que va sorprendre perquè no és habitual que un jutge s’autoesmeni. Però Pedraz, garantista i independent, surt de l’estàndard.
