Aquest dilluns, a les cinc de la tarda, començarà un plenari de l’Eurocambra a Estrasburg, territori alsacià sota administració francesa. Un canvi d’escenari –aquesta vegada la sessió no és a l’hemicicle de Brussel·les– que podria obstaculitzar la feina dels eurodiputats independentistes que són a l’exili a Bèlgica, el president Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí. Tot plegat, arran de les dues sentències del passat 5 de juliol del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) que els retiraven la immunitat a tots tres. Per tant, hi ha el risc que el jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, reactivi les euroordres, i compliqui els moviments de l’exili.
En aquest context, Junts i Lliures per Europa, han demanat un aclariment a l’Eurocambra, per tal d’escatir si poden anar de Brussel·les a Estrasburg sense risc a ser detinguts, ja que la posició de Bèlgica és molt més garantista que la de França. El que han consultat és si, després de la sentència de la setmana passada, tenen garantida la seva activitat política com a eurodiputats per poder canviar de seu sense cap perill. La resposta de l’Eurocambra, per mail, és prou difusa i poc garantista. I l’entorn de Puigdemont, recorda que “abans que eurodiputat és 130è president de la Generalitat”. A més, que el president espanyol Pedro Sánchez està en campanya i Emmanuel Macron té problemes interns. Una combinació que podria posar en risc la seva llibertat.
Paral·lelismes amb el que va passar fa quatre anys
La situació és prou similar a la viscuda ara fa quatre anys. Era el dos de juliol del 2019, durant en la sessió constitutiva del Parlament Europeu, també a la seu d’Estrasburg. Puigdemont i Comín eren eurodiputats electes, però, també com ara, el TGUE va tenir-hi un paper transcendental.
Aleshores, els magistrats no van acceptar la seva petició de mesures cautelars contra la decisió del llavors president sortint de l’Eurocambra, Antonio Tajani, de mantenir vacants els seus escons i no reconèixer-los els seus drets. Una operació d’Estat, amb helicòpter, avió i una interpretació generosa de dos tractats internacionals van fer que Gonzalo Boye i Josep Costa, els lletrats dels eurodiputats, recomanessin a Puigdemont i Comín no travessar el pont que unia Alemanya amb França.
Un helicòpter per portar-los a Espanya en només 45 minuts
L’independentisme va preparar una gran manifestació a tocar del Parlament Europeu. L’ANC, el Consell per la República i la Crida van arribar a reunir, segons la policia belga, 10.000 persones, amb el lema “Omplim Estrasburg”. Manifestants que esperaven amb resignació a la cruïlla del pont Josep Bech, cantonada amb Rue Lucien Febvre, el miracle que una decisió de darrera hora del TGUE que no va arribar. De fet, molts dels concentrats admetien aleshores que tenien molt clar que no aconseguirien l’atorgament de les actes d’eurodiputats però que la intenció era fer sentir la seva veu i la reclamació de l’europeisme independentista.
Boye i Costa, així com la resta de l’equip del president, no les tenien totes no només per la decisió del TGUE, en part assumida, sinó per l’actuació dels serveis d’informació i policials espanyols. En una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), un mes i mig després dels fets, Boye va explicar que la policia espanyola tenia enllestit un operatiu per detenir i portar cap a Espanya el president i el conseller, amb col·laboració o connivència de les autoritats franceses, en “només 45 minuts” i per via aèria. A partir d’aquí, i recollint diversos testimonis d’aquella jornada que es trobaven entorn del president a l’exili, es va poder deduir com estava preparada i quina legislació pensava utilitzar Espanya per justificar l’extradició per la via ràpida.
“Hi ha gent rara a l’hotel”
“Se’ls veia d’una hora lluny”, comenten fonts coneixedores d’aquella jornada. “Hi havia un desplegament d’agents de paisà fàcilment detectables”, indiquen. De fet, una de les dones que acompanyava la comitiva va advertir als advocats que a la cafeteria de l’Hotel d’Alsàcia on s’hostatjaven que “hi havia gent rara”. Un cop detectats, l’equip del president es va distribuir per fer funcions de “contravigilància” per tal de comprovar el nombre de persones que podien estar-los seguint i possibles sistemes de trasllat cap a Espanya.
Una de les membres de l’equip es va dirigir, fins i tot, a l’aeroport. La sorpresa va ser que hi havia tres aeronaus privades, una d’elles “llogada el dia anterior” i “amb una bandera estranya” que “ens va fer aixecar les orelles”. “Vam fer la pregunta a qui pertocava i vam tenir sort”, recorda un dels participants en l’operatiu de protecció. “També ens van fer adonar de la presència d’un helicòpter”, recorden en conversa amb El Món. Així van deduir que l’operació seria ràpida. Si Puigdemont i Comín travessaven la frontera, els serveis espanyols, juntament amb els francesos, procedirien a la detenció i trasllat a l’aeroport i d’aquí cap Espanya. Tot, amb la presumpta cobertura legal de dos convenis internacionals.
Màlaga, ETA i el Tribunal Suprem
Segons van poder concloure, arran de les peticions i perquisicions portades a terme per l’entorn polític de Puigdemont, l’Estat espanyol volia cobrir-se l’esquena amb l’aplicació de dos convenis internacionals. En primer lloc, un de signat amb França durant els anys de plom d’ETA –quan Felipe González i François Miterrand eren presidents–, per a persecucions en calent que permetia l’entrada d’efectius espanyols fins a 300 quilòmetres de l’Estat Francès. “Si l’haguessin dut a terme, hauríem estat 25 anys amb la judicatura espanyola per veure si estaven cometent un delicte o no”, ironitzaven fonts de l’exili en aquelles dates.
Però, l’as a la màniga que es guardava l’Estat era el Conveni de Màlaga. Un acord de caràcter “migratori” que permet als estats el lliurament de persones reclamades que es troben en una situació irregular en algun dels dos territoris. “Era un lliurament administratiu sense control judicial”, remarquen les mateixes fonts. Fos quina fos la legislació elegida per justificar l’extradició a Espanya, hauria implicat una llarguíssima batalla judicial, amb Puigdemont i Comín engarjolats en una presó espanyola. A la vista de tot plegat, i amb la garantia que Alemanya no procediria a executar una operació d’aquestes característiques després que el tribunal d’Schleswig-Holstein va desestimar les pretensions de Llarena. La recomanació dels lletrats va ser que “no travessessin el pont” que unia Alemanya amb França. Puigdemont i Comín es van quedar a 11 quilòmetres de la seu de l’Eurocambra a Estrasburg.
Els mateixos protagonistes admeten que “no va ser cap jugada mestra”, però sis mesos després tots dos van tornar a Estrasburg amb les credencials i totes les proteccions d’immunitat previstes per l’estatut d’eurodiputats, gràcies al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que va admetre la seva acta. Va començar una nova etapa. Podria ser que aquest dilluns, a les cinc de tarda, es repetís la història del 2 de juliol de fa 4 anys. I potser també el Tribunal de Justícia de la Unió Europea) torna a donar la raó als independentistes. Una etapa més del Procés.
3
1
