El Títol III de la proposició de llei orgànica de la llei d’amnistia és transcendental per a la seva aplicació pràctica. Es tracta del capítol titulat Competència i procediment i abasta de l’article 9 al 16. En concret, és el títol que posa negre sobre blanc com s’ha de portar a terme l‘aplicació de l’amnistia en cada cas i en cada procediment. És en aquest punt on els negociadors polítics i tècnics de les formacions polítiques i dels advocats de l’Estat han esmerçat més esforços. L’objectiu ha estat detallar quin ha de ser el protocol i el procediment, què cal fer amb les mesures cautelars i, sobretot, els terminis temporals en què comença i acaba el dret a exigir a ser subjecte de l’amnistia.
Però, tal com ha quedat el text i amb l’hostilitat activa i manifesta dels jutges contra la norma –manllevant una expressió de Carles Puigdemont en la presentació de l’acord amb el PSOE–, caldrà anar “trinxera a trinxera” per fer-la efectiva. De fet, la proposició de llei descriu un veritable Vietnam jurídic per a la seva aplicació. Bàsicament, per dues raons. En primer lloc, pel soroll de comunicats i posicionaments de la biosfera jurídica, jurisdiccional i administrativa espanyola. Per altra banda, pel contingut literal de la llei sobre qui té la “competència per a l’aplicació de l’amnistia”: la diferència entre les sentències, les condemnes, les multes i les mesures cautelars són claus per entendre el funcionament de la llei.
L’article 9, el procés per reclamar-la
Segons el text de la llei, “s’aplicarà pels òrgans judicials en qualsevol fase del procés penal” amb qualsevol persona que es vegi emparada per l’amnistia. Cada cas serà un món. Ho podrà fer el jutge d’ofici, o a instància de la part o a petició del ministeri fiscal. En tot cas, sempre prèvia audiència del ministeri públic i de les parts, que hauran de dir-hi la seva. Curiosament, alguns dels possibles afectats estan personats en sumaris com el del Tsunami Democràtic o el de l’Operació Judes, que està a punt de tenir data de judici. En definitiva, l’apartat 3 de l’article 9 deixa clar que “només podrà entendre’s amnistiat un acte determinant de responsabilitat penal, administrativa o comptable concret quan així hagi estat declarada per resolució ferma dictada per l’òrgan competent d’acord amb els preceptes d’aquesta llei”. És a dir, haurà de ser jutjat per jutjat, tribunal per tribunal i organisme per organisme.
La tramitació, això sí, haurà de ser “preferent i urgent” i en els òrgans judicials, comptables o administratius determinats en aquesta llei. Ho hauran de decidir, sigui quin sigui l’estat del procediment, en un termini màxim de dos mesos. I si hi ha recursos posteriors a aquests dos mesos de la resolució –presentats per alguna part que no estigui d’acord amb la decisió presa– no hi haurà efectes suspensius. És a dir, si un fiscal estigués en desacord amb una amnistia concedida, el seu recurs no deixaria en suspens la mesura de gràcia, que seria aplicada immediatament mentre el recurs s’estudia. El termini de caducitat de l’acció és de cinc anys.
Un dels principis generals és que abans de dictar el sobreseïment del cas o l’absolució queden aixecades les mesures cautelars: des de la presó provisional o els embargaments a tenir el passaport intervingut, passant, molt important, per les ordres de detenció, que permetrien al president a l’exili, Carles Puigdemont, i a la secretària general d’ERC, Marta Rovira, tornar a l’estat espanyol i entrar sense problemes en una llista electoral. No seria tan clar ni tan ràpid amb les inhabilitacions d’Oriol Junqueras i Jordi Turull, ja que estan afectats per condemnes i no per mesures cautelars.
Protocol segons l’estat del cas
Si l’amnistia l’ha de decidir un jutjat en fase d’instrucció o intermèdia, cal demanar el parer al ministeri fiscal i a les parts. Si el judici oral està obert, el tribunal o el jutge hauran de donar tràmit a les parts per tal de decretar el sobreseïment lliure o l’absolució. Les parts podran demanar l’aplicació de l’amnistia a través de la figura coneguda com a “article de previ pronunciament” —una fórmula d’interrupció de la vista— o bé en el tràmit de conclusions definitives –cosa que implicaria acabar la vista oral.
Tot i això, si les parts o fiscalia no interessessin l’aplicació de l’amnistia, el jutge o tribunal ho podrà fer d’ofici. En els casos on ja hi ha sentència però no és ferma i no s’ha interposat recurs, es podrà demanar, en interposar-lo, l’aplicació de l’amnistia. Si, en canvi, el recurs està en marxa, serà el tribunal superior qui decideixi sobre l’amnistia després de donar cinc dies a les parts perquè s’hi pronunciïn.
Però si la pena ja s’està complint, seran els tribunals sentenciadors els que hauran de decidir si apliquen l’amnistia. Fins i tot, en casos on hi hagi indultats. Un apartat que sembla escrit expressament per als condemnats per la sentència del Procés del Tribunal Suprem, que tot i estar indultats de la pena de presó compleixen la pena per inhabilitació, encara vigent: és el cas de líders com Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Val a dir que les condemnes prescrites, com les de desobediència en el cas de Valtònyc, no es revisaran, igual que en el cas dels exlíders d’Òmnium i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
El parany de la qüestió d’inconstitucionalitat: suspensió dels efectes de l’amnistia
Però el jutge, d’ofici o bé a instància de part –ho pot demanar fiscalia o una acusació particular–, pot generar el dubte raonable sobre si un dels casos pot entrar o no en els supòsits genèrics de la llei d’amnistia. En aquest supòsit, el jutge, magistrat o tribunal pot interposar una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional per constatar si en aquest cas és plausible o no l’aplicació de l’amnistia, cosa que sí que suspendria els efectes del procediment. Ara bé, caldria veure si abans es representa un recurs d’inconstitucionalitat per part de 50 diputats –tot indica que el presentarà el PP– que obligués a decidir sobre l’aval constitucional de la llei en el seu conjunt. En tot cas, tot i que acabés arribant aquest aval, encara hi hauria casos particulars en què el tribunal, al·legant vulneració de drets fonamentals com el d’igualtat, podrien portar casos concrets al TC amb una qüestió d’inconstitucionalitat. Si els jutges s’ho proposen, per tant, poden allargar el procediment, dificultar-lo i ajornar molt l’aplicació real de l’amnistia.
La qüestió prejudicial davant el TJUE
Per altra banda, també es podria utilitzar un altre mecanisme, el de la qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que és l’amenaça implícita que plana sobre l’amnistia des de l’edifici del Tribunal Suprem. Això també podria paralitzar el procés. De fet, la llei recull en el paràgraf 2 de l’article 10 que les decisions es podran adoptar en el termini màxim de dos mesos, sense perjudici dels “ulteriors recursos que no tindran efectes suspensius”. Però el mateix paràgraf afirma que sí que tindrien efectes suspensius les qüestions d’inconstitucionalitat tant davant el Tribunal Constitucional i de qüestió prejudicial davant del TJUE, perquè no tenen la categoria de “recursos ulteriors”, sinó de preguntes prèvies, que es fan abans que el tribunal es pronunciï.
Junqueras i Turull, en situació diferent que Puigdemont i Rovira
Per tot plegat, tenint en compte que l’únic efecte que escapa a tota menta de recurs –previ o ulterior– són les mesures cautelars, es podia donar el cas que la inhabilitació de Junqueras i Turull es mantingués –està condemnat amb sentència ferma– i Puigdemont i Rovira quedessin alliberats de manera immediata de les seves ordres de detenció per part del jutge instructor del Procés, Pablo Llarena. En resum, caldrà anar cas per cas. Com a la guerra del Vietnam, mirant que cada espai no hi hagi una emboscada o una mina.
