El cas Inipro està afectat pel virus obra de la Seu. Després de 13 anys amb una instrucció enrevessadíssima només falten les vicissituds d’una vista oral llarguíssima amb moltíssimes parts. Si una peça falta, el sudoku de l’agenda s’ha de tornar a cosir com si fos una orfebreria barroca. Després de la suspensió durant més d’una setmana, aquest divendres s’ha celebrat una nova i, com no podia ser d’una altra manera, ha començat amb el calendari i un bolígraf vermell. Tot plegat perquè la presidenta del tribunal, Maria Espiau, vol acabar la vista abans de final d’any i així ho ha pregat “sincerament” a tots els lletrats. I, en principi, si el temps no ho impedeix, així s’ha programat, perquè, en cas contrari el judici es desmarxava fins a finals d’abril de l’any vinent. Així, s’han programat vistes el 2, 3, 4, 9, 10 i 11 de desembre, fregant el pal de les festes de Nadal.
Després de la negociació i un petit recés, s’ha reiniciat la pràctica de prova d’un judici sobre les irregularitats a l’Ajuntament de Tarragona durant l’època del socialista Josep Fèlix Ballesteros com a alcalde, que és un dels acusats juntament amb altres membres del que va ser el seu equip de govern municipal. Un matí amb vivor, potent i amb un alt voltatge. Tant ha estat així que la magistrada Espiau ha reclamat “mantenir el to, l’ordre i la compostura” a sala. Dos testimonis, dels quatre que s’han enfilat a la cadira, han estat les estrelles de la jornada que ha tingut un protagonista clau. En concret, l’indici que va obrir les portes del cas Inipro: com es va poder trobar i qui va aixecar la llebre. Un delegat sindical que es pren seriosament la seva feina, una regidora de la CUP persistent i una factura misteriosament registrada el mes d’agost han estat els tres elements clau que han fet saltar les defenses i han convertit la vista en un combat entretingut i en un curset de com han de ser els interrogatoris. Sense oblidar que, els testimonis, sempre els carrega el diable.
Juan Antonio, el delegat
Les dues primeres testificals, la gerent de l’Institut de Serveis Socials de Tarragona , Estela Pinyol, i una de les responsables dels serveis socials, Antònia Garcia, poc han aportat malgrat la insistència dels detalls de les defenses i les acusacions. Poc han aportat amb l’excusa del fa molt temps i que moltes de les qüestions plantejades no li corresponien o que justificaven la manca de personal amb la necessitat d’externalització dels serveis que prestaven. Un posicionament que feia aixecar les orelles a les acusacions amb una pregunta genèrica, però amb doble sentit, què fa una gerent si no coneix el que fa l’entitat que gestiona. De fet, l’única novetat de les seves declaracions ha estat admetre el cert desordre administratiu de l’entitat perquè finalitzaven una trentena de 120 persones que treballaven en el servei.
Després d’aquest preàmbul s’ha assegut a l’estrada Juan Antonio Ribas. Un treballador municipal des de l’any 1998 i que feia d’administratiu a l’Institut Municipal de Serveis Socials. Ribas és afiliat a la CGT i, a més, aleshores era membre del comitè d’empresa i encarregat de la prevenció de riscos laborals. Amb una confiança extraordinària s’ha assegut i semblava haver caigut en una marmita de Fosfovit A, una xocolatina famosa als anys 80 que es donava als nens per potenciar la memòria. Amb més mili a l’ajuntament que el pal de la bandera, reconeixia a tothom pel nom i els dos cognoms, portava la lliçó més que apresa, desafiava fins i tot les preguntes de les defenses i detallava al tribunal com va obrir la caixa dels trons del cas Inipro. De fet, va ser una casualitat amb ‘agostivitat‘.
Una casualitat
Era durant les vacances d’estiu que el registre de Serveis Socials es trobava a la segona planta de la seu i no a la planta baixa. La companya del davant, la Laura que feia el registre general. Va arribar Toni Muñoz i dos encausats més Alejandro Caballero i Mario Burzuri i van registrar una factura de més de 8.000 euros d’Iniciatives i Programes, és a dir, Inipro. Un document que a la seva companya i al testimoni especialment se li va fer estrany per la quantitat i pel concepte que apuntava “associacionisme nouvingut a Tarragona”.
Va començar a indagar i a investigar sobre l’empresa i va començar a lligar caps de la seva relació amb militants socialistes. “Hi havia massa casualitats”, ha advertit. Com que formava part del consell rector de l’IMSS, amb veu però sense vot, va demanar veure els contractes d’Inipro i va demanar la liquidació del pressupost en una reunió del 27 de març de 2013. Aleshores va constatar l’entramat d’Inipro que facturava cada mes quantitats molt altes que un mes van “superar els 15.000 euros”. A partir d’aquí, la premsa se’n va fer ressò, CiU i PP van començar a mirar-se amb recel les contractacions d’Inipro i va ser la CUP qui va posar fil a l’agulla.
Les defenses han intentat afeblir el testimoni, que al capdavall, només havia denunciat internament factures que li semblaven irregulars d’un servei que no sabia com es prestava i que les pròrrogues en favor d’Inipro tampoc s’emmarcaven dins la normativa. Fins i tot, li han brandat qüestions personals com una plaça de bibliotecària aconseguida per la seva dona, una denegació que li van fer d’una sala de reunions per a la comunitat de veïns al centre cívic del barri i el fet que optés, com a funcionari municipal, a ser l’administratiu del grup municipal de la CUP. De fet, l’organització de l’esquerra independentista que va esperonar el cas i que és acusació popular. Però, el delegat sindical tot i que ha corregit conceptes com ara que havia vist “moltes factures” quan ha assegurat haver vist una i la relació de factures d’un any a l’auditoria, ha aguantat la pressió. I, fins i tot, ha jugat bé la seva declaració forçant que la magistrada presidenta, hagi inadmès alguna pregunta o hagi convidat amb elegància a alguna defensa a deixar estar l’interrogatori.
Laia Estrada, de referència
La darrera testimoni presencial ha estat l’exregidora i exdiputada cupaire Laia Estrada. El primer testimoni que s’ha expressat plenament en català ha admès dues o tres reunions amb Ribas per comprovar la documentació. En aquest sentit, ha recordat que va rebre la informació per tres vies: un mail anònim, un correu postal i la premsa. Van contactar amb una professora de Dret Administratiu que els va orientar i van començar les indagacions quan va ser regidora a l’ajuntament reclamant documentació que no li donaven i els posaven bastons a les rodes. Finalment, amb tota la documentació van portar-ho a Fiscalia que va iniciar les perquisicions.
Estrada, testimoni de referència de l’acusació popular, i acceptada pel tribunal en qüestions prèvies no s’ha arronsat davant les defenses, que la pressionaven per la seva relació política i pels contactes amb Ribas. Estrada, fidel al seu estil, ha aguantat amb fermesa fins el punt que un advocat de les defenses ha apujat el to i ha fet una cosa que no és recomanable fer-la en una sala de vistes. En concret, dir-li a una testimoni que “estigui tranquil·la” amb un to poc pertinent. Estrada ha saltat com una molla i amb una rialla, amb cert aire de Jocker, li ha contestat “Jo estic molt tranquil·la”. Com que la situació es desmarxava ha entrat amb contundència la presidenta del tribunal que ha tallat en sec i sense miraments la discussió. I com s’ha vist avui, les formes formen part del dret.
