Aquestes setmanes malviuen a l’Audiència Nacional i a l’Audiència de Tarragona dos judicis interessants. El cas Efial i el cas Inipro. Són casos relativament diferents, però tenen un nexe comú, el que s’anomena externalitzar serveis. En el cas Efial, una consultora que feia tasques que suposadament corresponien a diversos consistoris que majoritàriament eren de les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. El cas Inipro revisa les pròrrogues d’una empresa d’iniciatives i programes que era contractada pels serveis socials de l’Ajuntament tarragoní i que, segons les acusacions servia, per fer les xarxes i mantenir la bona reputació de l’aleshores alcalde, el socialista Fèlix Ballesteros.
Els dos judicis mostren certa ineficàcia dels controls interns i administratius amb l’ús dels diners públics. Els dos casos només són un exemple de com el poder s’ha creat un estat a part, fins i tot amb tribunals i estructures empresarials pròpies i un complex dret administratiu allunyat de la ciutadania que, tot i pagar religiosament els seus impostos, tremola quan rep una carta d’Hisenda. És la socialdemocràcia reconvertida en el capitalisme del BOE, el DOGC o el BOP, o simplement, dels amics.
L’entramat de l’administració i el sector públic comença a ser incompatible amb un sistema democràtic net. El diner públic comença a tenir el mateix ús que els calés que procedeixen del narcotràfic: compra voluntats, corromp les institucions i corca les estructures. Es dissimula un control absolutament ineficaç llevat per a qui opta a la dependència o a una plaça en una residència. Administracions, estructures parapolítiques i societats públiques que viuen hipertrofiades sustentades amb una quantitat de diner públic ingent que no passa el més mínim sedàs d’higiene democràtica.
Un dels pecats és el que es coneix com a externalització. És a dir, deixar que presti el servei una entitat forana a la de l’administració que l’ha d’oferir. També en diuen això tan graciós de concertació. Una idea que, a priori, podria tenir algun sentit, però que s’ha pervertit a nivells impresentables. Des de les zones blaves a serveis de premsa, serveis de neteja, d’assistència o serveis hospitalaris -només cal veure els informes de la Sindicatura de Comptes sobre com s’administren els diners a les urgències de Catalunya per adonar-se del desori. L’externalització s’ha tornat un mòmio de primer nivell. Un fenomen perfectament coordinat amb la xarxa de la brigada Aranzadi per fer passar bou per bèstia grossa. Sí, amics, la realitat és que les externalitzacions, com les ocasions, són per als amics. Comptat i debatut, un cau de porqueria.
