Com un ciclista que porta desenes de minuts d’avantatge sobre els seus companys de mallot en la penúltima etapa del Tour i que es permet certs gestos de descompressió, passa el mateix quan acaba un llarguíssim procés judicial. Hem vist advocats, que en el moment d’acabar els seus informes han plorat, fiscals que s’han acomiadat del que ha estat el seu destí durant vint anys amb emoció i altres que s’han permès utilitzar la ironia, autoritzada pel tribunal. És el cas del llarg procés judicial derivat del Primer d’Octubre i la seva subtrama, embulladíssima, de la llei d’amnistia.
L’exemple és la defensa de Carles Puigdemont, dirigida per Gonzalo Boye, que ha presentat un escrit d’al·legacions davant el Tribunal Suprem contra el recurs de reforma de Vox que reclama al magistrat instructor tornar a posar en circulació les ordes de detenció per a Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. L’escrit, de quinze pàgines i al que ha tingut accés el Món, carrega els neulers contra el recurs de la formació ultraespanyolista i deixa entreveure que no ha captat la intenció del jutge instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena.
El magistrat, el sis d’octubre, arran de la sentència del Tribunal Constitucional que estimava el recurs d’empara de Dolors Bassa, i donava el vistiplau definitiu a la llei d’amnistia, va decidir retirar les ordres de detenció. Tot i la decisió, Llarena advertia que anul·lar les ordres no suposava donar per feta l’aplicació de l’amnistia però sí que avisava que ho havia de fer perquè en cas que s’estimi l’amnistia el dany causat per mantenir les ordres seria irreparable. La defensa de Puigdemont retreu a Vox que tracti la sentència del TC “com si fos una notícia d’agència” deixant de llegir i comprendre parts importants de la resolució.
“Els últims de Filipines”
En aquesta línia, les al·legacions al recurs de Vox contenen una referència històrica més sarcàstica que irònica. “El recurs té alguna cosa dels últims de les Filipines o, per fer servir el terme amb què es coneix els soldats japonesos que van continuar combatent durant anys després del 1945, dels holdouts“, compara l’escrit de Boye en referència als soldats que es quedaven combatent un cop s’havia signat l’armistici perquè no se n’havien adonat o assabentat. El cas dels Últims de Filipines van ser el destacament militar espanyol que van mantenir-se en guerra durant gairebé uns anys sense saber que Espanya ja havia acabat la Guerra de Cuba amb els EUA.
“L’acusació popular continua defensant, amb una perseverança digna d’una causa millor, una posició sobre l’aplicabilitat de la llei d’amnistia que ja no comparteixen ni el Ministeri Fiscal ni l’Advocacia de l’Estat, que el Tribunal de Justícia ha desmuntat en la seva dimensió europea i que el Ple del Tribunal Constitucional acaba de declarar contrària a la Constitució”, argumenta Boye. En síntesi, que Vox s’ha quedat més sol que l’una.
Així mateix, critica el fons del recurs i la seva argumentació principal. En concret, que els tres exiliats si tornen han de ser arrestats, comparèixer davant del jutge i resoldre després, tot i la rotunditat de la sentència del TC i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). “Proposar la privació de llibertat com a mesura menys costosa per a la llibertat té, si més no, el mèrit de l’originalitat”, ironitza Boye. També desmunta la tesi de les qüestions prejudicials pendents o les que demana presentar, perquè la seva presentació no impedeix suspendre les mesures cautelars i més quan el TJUE ja ha avalat l’amnistia. En resum, Boye argumenta que Vox sosté que el “jutge no pot reformar les seves pròpies interlocutòries mentre un altre tribunal examina si les ha de dictar, una regla que no figura a la Llei d’Enjudiciament Criminal ni a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, cosa que hauria de resultar comprensible per a la part recurrent”.
