“Brevetat, claredat i concisió”. Aquests tres elements configuren la Santíssima Trinitat d’un informe final després d’un judici oral. És la norma que exposa el magistrat Manuel Marchena, en el seu imprescindible manual Claves prácticas para la defensa penal (Amazon, 2022) i que aquest matí ha complert amb escreix, ofici i elegància, Cristóbal Martell, l’advocat de Jordi Pujol Ferrusola, principal acusat del judici contra la família de l’expresident a l’Audiència Nacional que ja suma 39 jornades i unes conclusions inamobibles de les acusacions, que mantenen la petició de penes i de les defenses, que advoquen per la lliure absolució.
Martell ha tingut clar que després de sis hores d’informes de les acusacions -val a dir, que amb afirmacions força esbiaixades i d’un alt contingut polític- no havia de jugar al mateix estil. El lletrat ha tingut present que davant del tribunal presidit per José Ricardo de Prada, valora més el jogo bonito que no el joc ras i cop de peu al turmell. De fet, Martell ha deixat caure una expressió en la valoració d’una de les acusacions que ho deia tot “donar cops de peu als drets constitucionals” i amb el temps esmerçat, que no ha superat les dues hores i mitja.
El lletrat ha preparat a consciència el seu informe final seguint fil per randa els escrits d’acusació del ministeri fiscal i de l’advocacia de l’Estat. Hàbilment, ha volgut subratllar a la sala -no sense ironia- que el fiscal i els lletrats de la Moncloa a la sala han heretat els escrits que han deixat fets altres. “Han rebut una deixa!”, ha destacat tot murri. Ras i curt, ha fet una mena d’excel en prosa. És a dir, seguir els delictes dels quals s’acusa el seu representant i comparant-los amb la prova practicada i esquivant qualsevol element polític, al revés del que van fer les acusacions. “Hem de contestar al festí punitiu al qual hem estat convidats”, ha etzibat. I la resposta ha estat evident, clara i convincent: “On és la prova que satisfà les exigències dels delictes de blanqueig, delicte fiscal, associació il·lícita, falsedat documental i alçament de béns?”.
El “frontispici”
D’entrada, l’advocat ha recordat el “frontispici de l’acusació” basat en el “mercadeig de les adjudicacions” i “repartiment de comissions de les administracions catalanes sota control de CDC”. El lletrat ha recordat que no s’ha presentat cap adjudicació, cap contracte que “s’hagi potinejat” ni en la fase d’instrucció del procediment judicial ni en la vista oral. “Allò que s’afirma s’ha de provar”, ha remarcat a l’inici del seu informe. Aquest “frontispici” ha generat una “intoxicació a la vida econòmica de Jordi Pujol Ferrusola acusant-lo de negocis simulats”. Un fet que ha generat una paradoxa jurídica de primer nivell, i és que les acusacions “no han acreditat no només el negoci simulat, sinó encara menys el negoci dissimulat”.
L’informe s’ha dividit en dos grans parts seguint el relat acusatori. Per una banda, Andorra i per una altra, sobre l’activitat de les seves empreses (IMISA, Project Manager o Active). Pel que fa als diners a Andorra, el plantejament ha estat molt clar. Les acusacions no han demostrat l’origen delictiu dels fons i les defenses han bastit un “relat gens extravagant” de la deixa de Florenci Pujol, pare de l’expresident, que tenia una vida econòmica de canvista de divises, banquer i evasió fiscal que va deixar un “coixí als nets perquè estava aterrit per la situació política del seu fill que ja havia estat a la presó”. Ben mirat, l’advocat ha argumentat que s’ha acreditat més la deixa que no pas l’origen il·lícit dels diners que la família tenia a Andorra i que ha generat tot l’enfilall de delictes.
Sense prova
En aquest sentit, i seguint els fets que suposadament, per les acusacions quadren amb els delictes acusatoris, ha acusat el ministeri fiscal i a l’advocacia de l’Estat de “pintar amb brotxa gruixuda” el dret penal. Així, ha anat desgranant els elements de tots els tipus penals i comparant-los amb els fets provats aportant les normes de doctrina d’interpretació de sentències signades per magistrats com Luciano Valera, Ana Ferrer, José Ramon Berdugo, o Cándido Conde Pumpido, togats que inspiren els magistrats que configuren el tribunal.
Especialment dur ha estat amb l’instructor policial de la causa, l’inspector Álvaro Ibáñez, el tip 89140. A més, ho ha fet sense esmentar-lo, puix que ha emfatitzat l’informe clau de l’acusació de la UDEF, titulat “Reconstrucció operativa del vincle del delicte antecedent pel blanqueig”. Un informe que ha titllat de “pretès informe amb rivets de saber pericial” i que ha destrossat punt per punt remarcant la manca de “reputabilitat”, de “concreció”, de “fets punibles” i del famós “mercadeig de la funció pública”.
En tot cas, i anant fet per fet, s’ha registrat una nova paradoxa: l’advocat ha pogut demostrar que les acusacions no han pogut demostrar l’origen il·lícit dels fons que conformen el delicte de blanqueig. Si aquest delicte no existeix, cau com bufar un castell de cartes, la resta d’acusacions que ha batejat com a “tipicitats d’acompanyament” com ara el delicte fiscal, la falsedat documental o l’associació il·lícita. De fet, el lletrat no ha amagat que ha patit “rubor” en sentir en algunes de les descripcions de les anàlisis entre els fets exposats per les acusacions en comparar-ho amb la conclusió que oferien la prova.
Josep Pujol, també sense prova
La providència ha volgut que Jaime Campaner s’hagi dedicat a l’advocacia que no pas a la carrera fiscal. Així ho ha demostrat amb el seu informe final en defensa de Josep Pujol, acusat de delicte fiscal i blanqueig. Una exposició rotunda i pronunciada amb un to buscadament dirigit a fets concretíssims de precisió tècnica i correccions a les afirmacions de les acusacions més falses que no pas febles. L’excel·lència del seu informe encara guanya més valor amb l’antecedent de tot el curs penal que ha ofert el seu antecessor, Cristóbal Martell.
D’entrada ha retret a l’acusació que afirmés que “totes les defenses” van demanar el testimoni de Victória Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, i al final van renunciar. Campaner l’ha deixat en evidència. Només ho va demanar una defensa i, a més, si per a la fiscalia, com va assegurar, era un dels origens importantíssim del cas, ha formulat la pregunta clau: “Per què no va demanar el seu testimoni?”. En aquest context, ha ressaltat que la denúncia va dormir el son dels justos durant 18 mesos, fins l’aparició de la portada d’El Mundo.
Campaner ha tret el filabarquí per perforar l’acusació, sobretot, de l’Advocacia de l’Estat. En aquesta línia, ha remarcat l’oxímoron que representa que l’acusin de blanquejador per fer de “prestamista” en una operació que, per altra banda, va declarar seguint les instruccions de l’inspector d’Hisenda amb qui va conformar l’acta. En tot cas, en la valoració de la prova practicada i en relació amb l’actual redacció del delictes fiscal, el pagament sobre els 800.000 euros que Josep Pujol tenia a Andorra a Hisenda no conforma de cap manera delicte fiscal, per tant, no hi pot haver blanqueig. En definitiva, ha carregat contra “l’imperialisme jurídic de l’Agència Tributària” i de la constant “banalització de la pressumpció d’innocència”.
El context del Procés i “l’objectiu” de la família
La defensa d’Oriol Pujol, Francesc Sánchez, li ha tocat la carta política de la partida recollint els plantejaments de l’acusació. De fet, ha pogut obrir una porta un cop les dues primeres defenses, han aclarit el panorama de la manca de prova i de la falta d’elements del delicte de blanqueig. Ha estat hàbil en reconvertir l’expressió del fiscal Bermejo que calia veure el “context social i polític” dels fets jutjats. Sánchez li ha donat la volta, i li ha recordat l’invent dels comptes falsos de Xavier Trias, Artur Mas, de la dona d’Oriol Pujol i Jordi Pujol, o el compte fals de Jordi Pujol i Soley a Suïssa o les diverses actuacions de la policia patriòtica contra el Procés durant l’inici i la instrucció del cas. I, sobretot, el pendrive dels Pujol i la condemna que suposar pel director adjunt operatiu de Cos Nacional de Policia i les pressions de la brigada política contra la BPA.
Ha reblat el clau, Pau Ferrer, lletrat de la resta de germans. Amb el seu to de fisioterapeuta, és a dir, suau en la forma d’explicar-se però tocant nervi amb moviments que, si bé curen, fan mal. Ferrer ha insistit en la “plausibilitat” de la deixa com origen dels diners a Andorra, que l’any 2014 van ser regularitzats. Així ha valorat la prova perifèrica aportada per certificar la possibilitat de la deixa perquè no s’ha aportat cap prova, cap concreció de l’acusació sobre suposades comissions. Afirmacions que “no poden ser refutades” perquè no són ni concretes. De fet, ha retret que les acusacions hagin forçat “els fets i el dret per acusar-los de blanqueig”. En aquesta línia, ha subratllat que la viscerabilitat acusatòria contra els seus quatre defensats té l’origen en què són fills del president Pujol. Ha conclòs amb més contundència, Oriol Rusca, lletrat de Mercè Gironès amb un frase força prou concloent: “L’instructor de la policia va dir treballaven amb hipòtesis, i això és mentida, treballen per objectius, i l’objectiu era la família Pujol i el seu entorn”.
L’advocat de l’andorrà Francesc Robert, soci i amic de Jordi Pujol, Ferrusola, Fermín Morales, que amb la seva mirada desmenjada i amb posat i to de tinent Colombo de l’advocacia ha agraït que com a mínim, l’advocacia de l’Estat que ha retirat l’acusació de falsedat documental. Morales ha anat a allò “essencial” i és “de què no s’acusa al meu client”. Una ironia que ha ajudat a desenvolupar la resta de l’acusació sobretot de les males praxis del cap de la investigació policial de la UDEF a qui ha acusat d’escriure “creacions acusatòries literàries”.
