El poder del Madrid mediàtic és l’altre gran protagonista de l’insòlit judici al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. Si en la jornada de la vista oral d’ahir els testimonis dels fiscals implicats en la causa apuntaven la dimensió que suposava investigar Alberto González Amador, parella de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, aquest matí s’ha reblat el clau. Dos testimonis importantíssims per esclarir el cas han pujat a l’estrada per afeblir encara més l’acusació contra García Ortiz. En concret, la directora de comunicació de la Fiscalia General de l’Estat, Mar Hedo, i el cap de premsa de la Fiscalia de Madrid, Íñigo Corral, a més d’un tercer, l’exresponsable de comunicació de la Moncloa i veterà del PSC Francesc Vallès.
Tots tres testimonis han negat la filtració del famós correu on l’advocat d‘Alberto González Amador oferia un acord al fiscal Julián Salto per esquivar una eventual pena de presó en un delicte de frau fiscal. De fet, cada vegada que es repeteix el fet que justifica la imputació del delicte de revelació de secrets a García Ortiz, alguna cosa grinyola en la grandiloqüent sala de vistes del Convent de les Saleses, la seu del Tribunal Suprem. Però, més enllà dels detalls, tots tres han abonat la tesi que s’albira –i que, en certa manera, intoxica aquest judici–sobre la importància de qui té el poder del relat. Al capdavall, a la vista de la sessió d’aquest matí, tot sembla una posada en pràctica atrotinada de les tesis de Walter Lippmann, l’home que millor ha teoritzat sobre la cultura de masses i dels mitjans de comunicació.
De fet, aquesta vista oral no es pot entendre sense dos elements. En primer terme, la guerra interna dins el ministeri públic. I, en segon lloc, la bombolla que suposa la biosfera de Madrid i la importància per a la dreta extrema espanyola que suposa una capital d’estat reconvertida en una mena de districte federal. Por, acomplexament, magnetisme, carisma o, simplement, batalla de falsa ideologia per aconseguir i mantenir el poder per part del nucli dur d’Ayuso són elements indestriables per passar per la traductora el judici al fiscal general. Per cert, un fiscal general que aquest matí ha rebut la lloança d’uns dels jutges històrics de l’Audiència Nacional, i de tarannà conservador, Manuel García Castellón, que, en una entrevista a TVE Catalunya, ha glossat la figura personal i professional de García Ortiz.

“La informació era al mercat”
Mar Hedo, una reconegudíssima professional i que té la fama, ben guanyada, de despenjar sempre el telèfon, ha assegurat des de l’estrada que la informació sobre una negociació de la fiscalia amb l’advocat d’Amador feia temps que corria. Molts dies abans que en tingués coneixement el fiscal general i molt abans de la difusió del mail. Hedo, com a màxima responsable de comunicació del ministeri públic, ha detallat al tribunal que presideix Andrés Martínez Arrieta que li van dir que el cap de gabinet d’Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, estava difonent informació entre els periodistes sobre aquest acord encara que de manera “errònia”.
Hedo ha situat en el 6 de març la data en què va tenir coneixement de les perquisicions contra Amador. Tot plegat per una trucada d’un periodista d’Eldiario.es, un diari que va publicar la notícia el matí del 12 de març. De retruc de la publicació, Hedo va rebre una allau de telefonades de periodistes perquè “la presidenta de la Comunitat de Madrid genera un interès mediàtic excepcional” que, en la seva experiència, només pot equiparar en demanda informativa el ‘cas Luis Rubiales’. En aquest punt, i amb habilitat, Hedo ha recordat que Ayuso va atiar l’expectació mediàtica en insinuar que hi havia una confabulació dels poders de l’Estat per perjudicar la seva parella. De fet, la dircom de la Fiscalia ha raonat que “estenia una ombra de sospita sobre l’actuació del ministeri fiscal”.
Seguint aquest fil, Hedo es va oferir per ajudar Íñigo Corral, molt atabalat per les circumstàncies, i li va subministrar la denúncia de la fiscalia contra Amador per difondre-la a la premsa. El mateix dia 12 a la tarda, un altre periodista li va demanar per aquest possible pacte de conformitat i el mateix periodista, l’endemà, li va explicar que Miguel Ángel Rodríguez enviava un missatge de WhatsApp on s’explicava que la fiscalia havia proposat un acord, però que “des de dalt ho impedien”. Aleshores va concloure que s’havien de bellugar perquè Rodríguez és una “font potent” i s’acabaria per publicar la seva versió. El seu relat.

“Ràpids i veraços”
Davant la situació, Hedo va trucar al fiscal general i ell va dir que ja n’estava al corrent perquè havia parlat amb la cap de la Fiscalia Superior de Madrid, Almudena Lastra, a qui havia arribat la mateixa informació. Tot plegat es va precipitar amb la publicació a El Mundo, el 13 de març del suposat acord que s’havia ofert a Amador. L’equip de comunicació va pensar que la millor rèplica era una roda de premsa. Fet que Hedo va descartar i va apostar per una nota de premsa davant la “tremenda confusió entre els periodistes”.
La nota de premsa requeria una cronologia, d’aquí que es demanés al fiscal del cas la cadena de mails amb l’advocat per acreditar l’actuació “impecable de la fiscalia”. “Calia ser ràpids i veraços”, ha sentenciat. “S’estava acusant la Fiscalia gairebé de parar una trampa a González Amador, d’oferir-li un caramel enverinat”, ha comparat. “La maquinària informativa estava en marxa”, ha incidit Hedo, no sense retreure a la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra, que posés “petits entrebancs” a la nota de premsa. “A Espanya es filtra molt”, ha deixat caure.
Per la seva banda, Corral ha admès el relat, però, això sí, ha criticat el “to” de la nota de premsa, que “ell no hauria escrit” perquè la notícia ja corria. Un pensament que no és estrany per la forma de treballar de Corral. Finalment, la va enviar per ordres dels seus superiors. Cal afegir, en la llista de testimonis l’exsecretari d’Estat de la Moncloa Francesc Vallés, que ha negat haver donat instruccions a la Fiscalia General de l’Estat perquè filtrés informació relativa a González Amador. “No, no. Impossible”, ha remarcat. Al capdavall, el relat ja estava en marxa.


