En la nova pantalla que s’ha obert en el llarg periple de l’aplicació de l’amnistia per als exiliats de l’1-O apareixen vells actors que tornen a agafar protagonisme. Aquest dilluns, la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem va viure la vista pel recurs presentat pels imputats de la causa del Procés que es troben o es trobaven a l’exili. En concret, el president Carles Puigdemont i els consellers Lluís Puig i Toni Comín així com l’exsecretària general d’ERC, Marta Rovira.
La vista era per explicar el recurs interposat contra la decisió del magistrat instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena, de rebutjar l’aplicació de l’amnistia, per opinar que el delicte de malversació que haurien comès està exclòs de la llei de l’oblit penal. Així mateix, Rovira demanava aturar la qüestió de constitucionalitat sobre l’aplicació de l’amnistia pel delicte de desobediència, únic delicte pel qual està imputada l’exlíder dels republicans. Però la sessió va tenir un convidat estrella, el dret a tenir un jutge predeterminat per la llei.
La tesi, defensada pels tres advocats defensors a sala –Gonzalo Boye, Jaume Alonso-Cuevillas i Íñigo Iruin– va ser que el Tribunal Suprem no tenia competència per aquest cas i qui l’ostentava era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Tot plegat, perquè ni Puigdemont ni Comín tenen l’acta d’eurodiputat i, Puig i l’expresident tenen l’acta al Parlament de Catalunya que els hi correspon el TSJC. Tots tres abonaven els dubtes que sempre han envoltat que el Suprem jutgés en primera i única instància el cas. Uns dubtes que, curiosament, també va plantejar el ministeri públic tan bon punt va començar el procés judicial.
Una petició de Llarena pressionat per les defenses
De fet, el debat que dilluns es va plantejar davant els magistrats del Suprem, ja el va apuntar la fiscalia del mateix tribunal en un informe del 22 de novembre de 2017, quan la causa era incipient i començava a estar repartida entre l’Audiència Nacional i el magistrat de l’alt tribunal, Pablo Llarena. En aquell informe de 9 pàgines, al que ha tingut accés El Món, el fiscal Javier Zaragoza responia una providència de l’instructor de 14 de novembre sobre la competència dels imputats tenint present la seva condició d’aforats com a exmembres del Govern, del Parlament o simplement com a representants de la societat civil, sense cap representació institucional.
La petició del jutge provenia dels escrits de les defenses dels presos polítics que van insistir en els seus primers al·legats en la manca de competència del Suprem. Per una banda, van advertir que els membres del Govern i del Parlament podien ser aforats, però, a tot estirar, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I, en cap cas ni Jordi Cuixart ni Jordi Sànchez podien ser jutjats per una instància superior. Un dels arguments principals és que jutjar-los al Tribunal Suprem, que no era l’òrgan predeterminat per llei, els barrava el pas a una segona instància on presentar recurs.
La fiscalia demanava cura
En l’escrit, el mateix fiscal de sala del Suprem signava que s’havia d’anar amb compte de jutjar tots els processats pel referèndum del Primer d’Octubre a la sala penal del Suprem. El ministeri públic ja s’esforçava a fer una interpretació extensiva de la norma per poder justificar que part de la causa es quedés al Suprem, però defensava que es quedés a l’Audiència Nacional la part que afectava persones no aforades, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Una petició a la qual la sala que presidia Manuel Marchena va fer el sord.
De fet, el ministeri públic recomanava mantenir el Suprem a les persones aforades i deixar a l’Audiència Nacional, els que no ostentaven aquesta condició. Una opinió que se sostenia per l’estratègia de portar la causa contra l’independentisme a Madrid –una operació per forçar la norma i no deixar que aquests casos es jutgessin a Catalunya– que es va començar a cuinar l’any 2015. Una operació de la mateixa fiscalia de l’Audiència Nacional, llavors també dirigida per Zaragoza, en reinterpretar la llei a través d’una instrucció segons la qual els delictes contra la unitat de l’Estat s’havien de jutjar en aquest tribunal especialitzat. Per aquest motiu, les primeres perquisicions es van dur a terme davant el jutjat central d’instrucció número 3, amb Carmen Lamela com a magistrada, fins que es va traspassar la causa a Pablo Llarena, aplicant un criteri “d’economia processal” per evitar “una macrocausa, no estrictament necessària i molt inconvenient per a l’agilització de la justícia”.
El precedent de Francesc Homs
La distinció que feia la fiscalia també incorporava un precedent, el cas del conseller Francesc Homs, jutjat i condemnat pel Suprem arran del 9-N, per la seva condició de congressista. Un cas pel qual Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau -president, vicepresidenta i consellera d’Ensenyament- van ser també condemnats però pel TSJC. La fiscalia va al·legar que el cas era diferent perquè el delicte de rebel·lió pertocava a les instàncies estatals i no es podien reduir a un tribunal territorial, malgrat l’aforament.
De tota manera, la qüestió competencial ha estat recorrent en la majoria de recursos, fins i tot, davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. Però també en la realitat del judici. Només cal fer memòria per constatar que els membres de la Mesa del Parlament que presidia Carmes Forcadell, van ser jutjats -dues vegades, per cert- pel TSJC; la cúpula d’Interior, per l’Audiència Nacional, i la resta, van passar per jutjat d’Instrucció número 13, 19 o 16 de Barcelona. El debat sobre el jutge predeterminat per llei, no és nou, ni de bon tros.
