Jornada número 30 del judici contra els Pujol Ferrusola. I lluny de perdre intensitat, com les bones sèries, les vistes en va guanyant. A la funcional sala de vistes de l’Audiència Nacional de San Fernando d’Henares tothom es coneix. Com una bona escala de veïns tothom ha pres la mida a tothom. Precisament, aquí rau el ganxo, com els protagonistes es busquen les pessigolles, aprofiten les escletxes i les febleses del contrari. O, fins i tot, com el judo, treuen suc de l’energia del contrari. Una energia, a voltes tan desbocada, que faria sospitar que alguna de les acusacions hi té alguna cosa personal.
Aquest dijous, la jornada ha estat entretingudíssima tot i que la matèria tècnico-tributària és més dura i seca que una orella de gat. Però hi ha hagut de tot i amb diverses intensitats. Hi ha hagut baralla, ironia, calma, nervis, paranys i un gir de guió que ni els més optimistes estrategs de la defensa esperaven. De fet, l’advocat que l’ha aconseguit, Jaime Campaner -un murri de primera divisió que porta la defensa de Josep Pujol- ha fet la mateixa cara que feia el tinent John McClane quan va aconseguir la primera metralladora al Nakatomi Plaza. Conscient que ha arrabassat una arma a l’adversari i que, a més, ha sabut utilitzar malgrat l’estret marge que li ha intentat deixar, sense èxit, el president del Tribunal, José Ricardo de Prada.
Ha estat quan el numa -l’inspector d’hisenda que va treballar amb la UDEF- ha reconegut que en els informes contra els Pujol, i més concretament, de Josep Pujol, va utilitzar “preceptes normatius” que no estaven en vigor. És a dir, va utilitzar un article per imputar-li un delicte de frau fiscal que, simplement, no es podia utilitzar. Tot per aconseguir una imputació creïble pel jutge instructor. El reconeixement del numa ha estat una bomba que ha fet esverar les acusacions. L’estratègia de la fiscalia i, sobretot, de l’advocacia de l’estat ha estat sorprenent, intentant alliçonar en dret el tribunal, canviar els delictes i fer un increïble malabarisme amb les diferències entre un inspector d’hisenda i un inspector d’hisenda fent de policia. El tribunal li ha vist el llautó i l’ha advertit amb contundent elegància, que de lliçons, les justes. El recordatori ha estat qui interpreta el dret són els jutges. Amb la sessió d’avui, només resta una més de peritatge i el 27 començaran les declaracions dels acusats.
L’article 197. bis
Després de la testifical d’un primer pèrit de la consultora KPGM sobre “Azul de Cortés”, un dels projectes que més obsessionen a les acusacions, hi ha hagut un déjà-vu escènic. A l’estrada s’han enfilat els mateixos pèrits d’ahir. És a dir, els dos numa i els pèrits de les defenses. El bloc que els ha tocat explicar ha estat l’acusació contra Josep Pujol Ferrusola, que va aixecar una acta de conformitat pels 800.000 euros que tenia en un compte andorrà i que havia declarat quan estaven en un altre compte. La inspecció d’Hisenda a la qual va ser sotmès es va tancar amb la declaració complementària sense derivar quota tributària de delicte. A més, havia cancel·lat un compte a Andorra el 28 de desembre de 2010. Un compte que, per tant, no es va declarar a l’amnistia fiscal que va aprovar el ministre Cristóbal Montoro, perquè aquesta regularització era sobre comptes i béns a 31 de desembre de 2010.
Aquestes dues qüestions, tancades administrativament per l’Agència Tributària, va servir als dos numa per imputar els delictes fiscals i falsedat documental a Josep Pujol. Fent una interpretació ja no extensiva del dret, sinó utilitzant articles que no eren vigents. En concret, l’article 197. bis del Reglament que aplicava la Llei General Tributària que regulava les “actuacions que cal seguir en cas d’existència contra la Hisenda pública”. El numa ha qualificat l’article de “nansa” jurídica per demanar el processament de Josep Pujol, perquè permetia deduir el que tècnicament s’anomena un “tant de culpa” i passar l’expedient als jutjats o al ministeri públic encara que l’expedient s’hagués liquidat i s’hagués pagat un “import de sanció”. És a dir, un article que vulnerava la seguretat jurídica i implicava, de facto, desmuntar un principi consagrat de l’estat de dret, el “non bis in idem”.
La defensa es frega les mans
El reconeixement, amb cert entusiasme, del numa d’haver utilitzat aquest article, ha estat aprofitat per Campaner, que avui ha demostrat la seva passió professional per estudiar la prova. Amb un joc dialèctic de pregunta breu, al numa l’ha acostat amb tacte i cortesia cap al seu terreny. Li ha recordat que hi ha dos informes en què utilitzava aquest article, un “precedent” del març de 2019 i un de final, l’important i que va alimentar el relat de la UDEF, el 15 d’octubre de 2019. En un no estava vigent i en el darrer informe, la sala tercera del Contenciós Administratiu va derogar l’article en una sucosa sentència de 25 de setembre de 2019 arran d’un recurs de l’Associació d’Assessors Fiscals d’Espanya. La resposta a la pregunta, carregada amb bala de Campaner, ha estat prou contundent: “Sí, ho sabia”. A l’advocat només li faltava escriure un rètol amb el missatge: “Ho, ho, ho, ara tinc una metralladora”.
L’interrogatori ha agafat un caire dinàmic, agosarat i amb un puntet de rondo, de jogo bonito. L’informe incriminatori patia d’un problema clamorós d’il·legalitat que l’invalidava. Campaner continuava collant, i el president del tribunal l’ha frenat, impertèrrit li ha replicat que tenia l’obligació de rebatre el que havien fet les acusacions amb els pèrits. José Ricardo de Prada ho ha entès i l’ha deixat fer. Però ha arribat un punt, que el numa s’ha ofès i ha demanat empara al tribunal perquè no havia anat a l’Audiència Nacional “a fer un examen”. De nou, el magistrat president ha reconduït la situació i li ha demanat que fes el favor de respondre a la pregunta. Això sí, ha demanat a tothom “calma i assossec”, amb una rialla fugissera.
Les acusacions salten
El fiscal Fernando Bermejo i l’advocat de l’Estat Ignacio Ocio, però, no s’han estat de braços plegats. Bermejo ha insistit que no s’ha demostrat l’origen dels diners de Josep Pujol a Andorra. El fill de l’expresident insisteix que venen d’una herència. Però Ocio ha anat més enllà i ha brandat tres arguments arriscats. En primer terme, que els numa no van fer l’informe com a inspectors d’hisenda sinó com membres d’auxili judicial. Un argument que ha esgarrifat a les defenses i al tribunal perquè és el mateix que afirmar que quan un mosso d’esquadra instrueix un atestat judicial no ho fa com a mosso, ni com a policia, sinó com a policia judicial.
En segon terme, ha al·legat que la documentació que els Pujol van presentar per a la regularització era “clarament falsa” i es va fer “ad hoc” a posteriori i per dissimular certes irregularitats o estalviar-se impostos. Així han remarcat que fins i tot la versió actual de les defenses per justificar certs moviments financers difereix de la primera versió que van donar els dos germans quan van regularitzar la situació el 2012. És a dir, posar tot el pes de l’acusació en la documental aportada per justificar els moviments com ara els contractes o certificats.
En tercer lloc, ha intentat colar, amb ajuda del numa, que el dret penal està per sobre del dret administratiu. És a dir, que tant fa si la llei diu que no hi ha delicte un cop s’han liquidat les quotes d’acord amb l’activitat inspectora, no es pot deduir un cas penal. Com que van interpretar que hi havia delicte podien forçar la interpretació -i fins i tot aplicar un article anul·lat- per processar Josep Pujol. A més, ha intentat anar més enllà reclamant als pèrits si coneixien una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre l’aplicació del non bis in idem en dret administratiu i penal. Aquí, José Ricardo de Prada, ha dit que ja n’hi havia prou i ha tallat en sec perquè un peritatge no és un curs de dret. De fet, el numa ha sortit a l’auxili d’Ocio afirmant també que calia obrir la via penal malgrat que s’havia tancat la via administrativa. Els pèrits de la defensa l’han interromput, amb un punt d’indignació, amb la pregunta “i en base quin precepte ho pot fer?”. El silenci ha estat la resposta perquè el precepte que ho permetia ha estat anul·lat pel Suprem.
