Jornada número 30 del judici contra els Pujol Ferrusola. I, lluny de perdre intensitat, com les bones sèries, les sessions de la vista oral en va guanyant. A la funcional sala de l’Audiència Nacional de San Fernando d’Henares tothom es coneix. Com en una escala de veïns, tothom ha pres la mida a tothom. Precisament, aquí rau el ganxo, en com els protagonistes es busquen les pessigolles, aprofiten les escletxes i les febleses del contrari. O, fins i tot, com en el judo, com treuen suc de l’energia del contrari. Una energia a voltes tan desbocada que faria sospitar que alguna de les acusacions hi té alguna cosa personal.
Aquest dijous, la jornada ha estat entretingudíssima tot i que la matèria tècnica tributària és més dura i seca que una orella de gat. Però hi ha hagut de tot i amb diverses intensitats. Hi ha hagut baralla, ironia, calma, nervis, paranys i un gir de guió que ni els més optimistes estrategs de la defensa esperaven. De fet, l’advocat que l’ha aconseguit, Jaime Campaner –un murri de primera divisió que porta la defensa de Josep Pujol– ha fet la mateixa cara que feia el tinent John McClane quan va aconseguir la primera metralladora al Nakatomi Plaza. Conscient que ha arrabassat una arma a l’adversari i que, a més, ha sabut utilitzar-la malgrat l’estret marge que li ha intentat deixar, sense èxit, el president del tribunal, José Ricardo de Prada.
Ha estat quan un numa –l’inspector d’Hisenda– que va treballar amb la UDEF en el cas declarava i ha reconegut que en els informes contra els Pujol –concretament, contra Josep Pujol– va utilitzar “un precepte normatiu” que no estava en vigor. És a dir, per imputar-li un delicte de frau fiscal va utilitzar un article que, simplement, no es podia utilitzar. Tot per aconseguir una imputació creïble de cara al jutge instructor. El reconeixement del numa ha estat una bomba que ha fet esverar les acusacions. L’estratègia de la fiscalia i, sobretot, de l’Advocacia de l’Estat ha estat sorprenent, intentant alliçonar en dret el tribunal, canviar els delictes i fer un increïble malabarisme dialèctic sobre les diferències entre un inspector d’Hisenda i un inspector d’Hisenda fent de policia. El tribunal els ha vist el llautó i ha advertit amb contundent elegància que, de lliçons, les justes: ha recordat que qui interpreta el dret són els jutges. Amb la sessió d’avui, només resta una més de peritatge i el 27 d’abril començaran les declaracions dels acusats.
L’article 197. bis
Després de la testifical d’un primer pèrit de la consultora KPGM sobre el projecte mexicà Azul de Cortés, un dels negocis dels Pujol que més obsessiona les acusacions, hi ha hagut un déjà-vu escènic. A l’estrada s’han enfilat els mateixos pèrits del dia abans. És a dir, dos numa i els pèrits de les defenses. El bloc que els ha tocat explicar ha estat l’acusació contra Josep Pujol Ferrusola, que va aixecar una acta de conformitat pels 800.000 euros que tenia en un compte andorrà i que havia declarat quan estaven en un altre compte. La inspecció d’Hisenda a la qual va ser sotmès es va tancar amb la declaració complementària, sense derivar quota tributària de delicte. A més, havia cancel·lat un compte a Andorra el 28 de desembre de 2010. Un compte que, per tant, no es va declarar en l’amnistia fiscal que va aprovar el ministre Cristóbal Montoro, perquè aquesta regularització era sobre comptes i béns que existissin el 31 de desembre d’aquell any.
Aquestes dues qüestions, tancades administrativament per l’Agència Tributària, va servir als dos numa per imputar els delictes fiscals i falsedat documental a Josep Pujol, amb una interpretació del dret ja no extensiva, sinó utilitzant articles que no estaven vigents. En concret, l’article 197. bis del reglament que aplicava la Llei General Tributària, que regulava les “actuacions que cal seguir en cas d’existència contra la hisenda pública”. El numa ha qualificat l’article de “nansa” jurídica per demanar el processament de Josep Pujol, perquè permetia deduir el que tècnicament s’anomena un “tant de culpa” i passar l’expedient als jutjats o al ministeri públic encara que s’hagués liquidat i s’hagués pagat un “import de sanció”. És a dir, un article que vulnerava la seguretat jurídica i implicava, de facto, desmuntar un principi consagrat de l’estat de dret, el non bis in idem.
La defensa es frega les mans
El reconeixement, amb cert entusiasme, del numa d’haver utilitzat aquest article, ha estat aprofitat per Campaner, que aquest dijous ha demostrat la seva passió professional per estudiar la prova. Amb un joc dialèctic de preguntes breus, ha acostat el numa amb tacte i cortesia cap al seu terreny. Li ha recordat que hi ha dos informes en què utilitzava aquest article: un de “precedent”, del març de 2019, i un de final, l’important i que va alimentar el relat de la UDEF, del 15 d’octubre de 2019. En el moment del primer informe, l’article 197.bis encara no estava vigent, i en el moment del darrer definitiu, la sala tercera del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem ja havia derogat l’article en una sucosa sentència del 25 de setembre, arran d’un recurs de l’Associació d’Assessors Fiscals d’Espanya. La resposta a la pregunta carregada amb bala de Campaner ha estat prou contundent: “Sí, ho sabia”. A l’advocat només li faltava escriure un rètol amb el missatge: “Ho, ho, ho, ara tinc una metralladora”.
L’interrogatori ha agafat un caire dinàmic, agosarat i amb un puntet de rondo, de jogo bonito. L’informe incriminatori patia d’un problema clamorós d’il·legalitat que l’invalidava. Campaner continuava collant i el president del tribunal l’ha frenat, però el lletrat, impertèrrit li ha replicat que ell tenia l’obligació de rebatre el que havien fet les acusacions amb els pèrits. José Ricardo de Prada ho ha entès i l’ha deixat fer. Però ha arribat un punt que el numa s’ha ofès i ha demanat empara al tribunal al·legant que no havia anat a l’Audiència Nacional “a fer un examen”. De nou, el magistrat president ha reconduït la situació i li ha demanat que fes el favor de respondre a la pregunta. Això sí, ha demanat a tothom “calma i assossec”, amb una rialla fugissera.
Les acusacions salten
El fiscal Fernando Bermejo i l’advocat de l’Estat Ignacio Ocio, però, no s’han estat de braços plegats. Bermejo ha insistit que no s’ha demostrat l’origen dels diners de Josep Pujol a Andorra. El fill de l’expresident insisteix que venen d’una herència. Però Ocio ha anat més enllà i ha brandat tres arguments arriscats. En primer terme, que els numa no van fer l’informe com a inspectors d’Hisenda, sinó com membres d’auxili judicial. Un argument que ha esgarrifat les defenses i el tribunal, perquè és el mateix que afirmar que quan un mosso d’esquadra instrueix un atestat judicial no ho fa com a mosso, sinó com a policia judicial, que simplement és una de les tasques que pot fer un mosso, però no deixa de ser un mosso.
En segon terme, Ocio ha al·legat que la documentació que els Pujol van presentar per a la regularització era “clarament falsa” i es va fer “ad hoc” a posteriori i per dissimular certes irregularitats o estalviar-se impostos. Així, ha remarcat que fins i tot la versió actual de les defenses per justificar certs moviments financers difereix de la primera versió que van donar els dos germans quan van regularitzar la situació el 2012. És a dir, ha posat tot el pes de l’acusació en la documental aportada per justificar els moviments com ara els contractes o certificats.
En tercer lloc, ha intentat colar, amb ajuda del numa, que el dret penal està per sobre del dret administratiu. És a dir, que tant hi fa si la llei diu que, un cop s’han liquidat les quotes d’acord amb l’activitat inspectora, no es pot deduir un cas penal. Els acusadors consideren que, com que van interpretar que hi havia delicte, podien forçar la interpretació -i fins i tot aplicar un article anul·lat- per processar Josep Pujol. A més, l’advocat de l’Estat ha intentat anar més enllà reclamant als pèrits de la defensa si coneixien una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre l’aplicació del non bis in idem en dret administratiu i penal. Aquí, José Ricardo de Prada ha dit que ja n’hi havia prou i ha tallat en sec perquè un peritatge no és un curs de dret. El numa ha sortit a l’auxili d’Ocio afirmant també que calia obrir la via penal malgrat que s’havia tancat la via administrativa. Els pèrits de la defensa l’han interromput, amb un punt d’indignació, amb la pregunta: “I sobre la base de quin precepte ho pot fer?”. El silenci ha estat la resposta, perquè el precepte que ho permetia era el que havia estat anul·lat pel Suprem.
