David Madí (Barcelona, 1971) es defineix com un “polític civil” però és empresari i consultor. Fa dues setmanes, el titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, li va arxivar la causa que tenia oberta en el sumari de l’operació Volhov. Un fet que l’ha desacomplexat del tot a l’hora de dir-hi la seva. Madí, que va ser mà dreta comunicativa i estratègica d’Artur Mas abans d’aconseguir la presidència de la Generalitat, enraona en aquesta entrevista dels casos judicials que l’afecten, el cas Triacom, el cas Ambulàncies o la peça sobre Tsunami Democràtic, encara secreta, que hi ha a l’Audiència Nacional. En parla convençut que se’n sortirà de totes. Defensa que cal aprovar un delicte que sigui contra l’abús de poder dels funcionaris i alerta del que considera una deriva dels Mossos d’Esquadra. Pel que fa a la política, tampoc s’estalvia la crítica als líders de l’octubre de 2017 i als que condueixen ara mateix la política catalana.
Sembla vostè el dolent de la pel·lícula…
Sembla que alguna gent m’ha considerat altament perillós des de fa temps. Tot plegat no ens és d’estranyar. Alguns sabíem que participar d’algunes activitats comportava riscos i que hi hauria una reacció furibunda si fallava. El que més em preocupa és per què hem fallat.
Per què s’ha fallat?
En el conjunt del país tenim una cultura política especialista a resistir, no de guanyar. Es mou en unes coordenades determinades, però és incapaç de guanyar. Històricament sempre ha estat així. És molt diferent la disciplina, el que es requereix per resistir i el que es requereix per guanyar. Aquest és el nostre problema que, fins que no el resolguem difícilment podrem tirar res endavant.
S’hauria de passar de la resistència a la competitivitat?
Vocació de guanyar vol dir disciplina, vol dir unitat fèrria, vol dir comandament únic, vol dir idees clares, vol dir valentia i vol dir coordinació i tot i així, aquests elements només són per començar la partida.
Una partida llarga i amb un adversari fort, suposo
Sí, però si fas el contrari que és el que hem estat fent i estem fent, és evident que no hi ha ni partida i tens totes les conseqüències que tens.
Interpreto que el projecte independentista no arrenca el 2012?
No, abans.
Sabent l’envergadura del projecte no es va plantejar mai que aquesta reacció de l’Estat seria a més de furibunda no només seria política sinó que vindria del poder judicial, d’Hisenda, de la policia…?
No parlo per mi, perquè a diferència de molts he treballat a Madrid, i no en parlo despectivament. Madrid és molt potent i que té els seus avantatges, però hi havia molts líders del sobiranisme que no tenien ni la remota idea de com era l’enemic i anaven amb boina. Aquest ha estat un dels problemes. Hi va haver una part que va ser molt fèrtil, allò de la “revolució dels somriures”, d’un comportament modèlic amb el “ni un paper a terra” i tota una sèrie de conceptes bonistes que entén que tenen la seva utilitat, però que van amagar el que seria una guerra molt més dura. Va tenir efectes mobilitzadors i engrescadors però al final hi havia una confrontació molt dura i recordo que molt a prop, molt a prop, del Primer d’Octubre, hi havia líders importants del sobiranisme que pensaven ingènuament que l’Estat no ens podia parar de cap de les maneres, perquè era impossible aturar una onada d’aquestes característiques. Una reflexió que estava basada en un desconeixement molt important del que és Madrid i ho dic a favor i en interès dels de Madrid, saben molt bé quin és el seu model de negoci, la seva capacitat de reacció i ho articulen amb tota la força i l’energia. Tenen una cultura de la força i el poder, cosa que aquí, moltes vegades, estem imbuïts d’un pensament feble.
Podem dir que Espanya coneix millor els catalans que els catalans Espanya?
No! Espanya és com és! Tampoc coneix els catalans, però la cultura política espanyola és una cultura del poder i la força, basada en un imperi que ja no hi és, però és com el braç fantasma que t’han tallat: no hi és, però el noten. Aquesta és la seva cultura política. Enfront d’això has de saber que en el recorregut de futur, en qualsevol full de ruta, al final hi ha d’haver l’opció o considerar seriosament un procés de confrontació important, sinó mai es podrà negociar de veritat.
Però, en el post Primer d’Octubre, si el debat era o eleccions o confrontació, al final no es va agafar cap de les dues…
De fet, jo crec que el país està estancat al 4 d’octubre, en els debats que hi va haver aquell dia, on no es va resoldre cap de les dues opcions que tenien una certa lògica. Per una banda, la revolta i la insurrecció; per l’altra banda la convocatòria democràtica d’eleccions amb llista única, és a dir, reforçar la unitat democràtica al voltant dels fets. Són dues eleccions històriques al mateix problema i, en canvi, es va agafar el camí que no existia.
Definit aquest panorama, vostè albira ara com ara un full de ruta, o una estratègia clara?
Jo crec que en aquests moments, el sobiranisme està trencat. De fet, està com sempre, complint amb aquesta genètica fragmentària i divisòria que forma part de la política catalana. Sempre ha estat així, llevat d’algunes petites excepcions, que van donar resultats extraordinaris. Una va ser la creació de Junts pel Sí i l’altra, l’Estat Major, que és una cosa, per a mi, més profunda. Totes dues, tot i que van durar pocs mesos, van donar fruits enormes. Tota la resta dels darrers 25 anys han estat de divisió i confrontació que normalment no aporta res i ara tornem a estar en aquesta fase.
Ara hi ha o no projecte?
Jo no el sé veure per enlloc.
Ni entre els seus antics companys de files?
No, jo crec que el país aguanta amb les seves coordenades, però que l’estructura política està en fallida.
Alguna cosa hi tindrà a veure la repressió… fins i tot, vostè en podria ser víctima
És veritat. Hi ha una cosa que fem i que és un error de perspectiva molt gros i és considerar que la guerra bruta és José Manuel Villarejo i el seu entorn de la policia patriòtica, que és important, però l’operació és molt més, molt més àmplia. Jo ho anomeno el GAL dos, és la mateixa estructura: un acord institucional al més al nivell, entre els dos partits principals i la monarquia que decideixen que s’ha de parar el Procés sigui per la via civil o la criminal, i s’han de deixar anar els gossos en diferents camps. Això no és només la policia i Villarejo, ells sí que tenien un autèntic estat major que incorporava a la taula la presidència del govern espanyol -el PP, perquè era qui la tenia, com quan el PSOE la tenia en l’època dels GAL-, Hisenda, el CNI, el ministeri de l’Interior, el poder judicial i el poder mediàtic. Es va articular d’una manera organitzada i d’una manera natural perquè era lògic a la seva manera. Aixó ho van pactar dos interlocutors principals que serien Alfredo Pérez Rubalcaba i Soraya Saenz de Santamaria, i es va articular en diferents camps. Una operació molt grossa i amb tot el sentit.
Per a vostè, quan fa el click Espanya per canviar d’estratègia contra el Procés? I com és que no havent entrat al Govern, creu que l’empaiten?
Jo crec que el clic és el 2012, quan clarament a Madrid es produeix davant del Procés una reacció amb què d’alguna manera es trenca la idea de la “conllevancia” d’Ortega i Gasset. L’anàlisi que es fa a Madrid en aquell moment és aquesta vegada els hem de trencar i té impulsors polítics molts clars i es posen en marxa els ressorts subcutanis de tot el sistema. I pel que fa a mi, tinc unes característiques determinades, com ara que em trobava a cavall entre Madrid i Barcelona. Treballava en grans empreses de l’Ibex i tenia molt bona posició als dos mons. Un dia això em comporten propostes per tal que m’alieni amb determinats moviments que es deien de “tercera via”. Jo responia que la qüestió catalana anava per una altra banda i s’equivocaven absolutament de perspectiva. Aquesta situació els va fer creure que era un sobiranisme infiltrat a l’Ibex-35, una idea que el CNI es va dedicar a difondre així com alguns mitjans. Jo era una persona molt molesta en aquest terreny.
Anem a pams, la causa Volhov… sembla que ja no hi té res?
Tota la causa Volhov és un fake de dalt a baix. Volhov és un intent d’agafar i enxarxar aquella gent que creuen que vam tenir un paper important en el Procés de manera civil. L’estratègia que van triar va ser anar contra els que havien tingut un paper institucional, és una segona onada que es fa construint un cas absolutament estúpid amb la idea dels russos. D’aquí s’obre una investigació prospectiva il·legal per intentar fer-nos un vestit a mida a tots nosaltres.
I el cas del Tsunami a l’Audiència Nacional?
Les darreres filtracions segurament venen per projectar una pressió al PSOE de cara les eleccions del 28-M. No sé si les filtracions hauran estat el jutge, la fiscalia o la policia, però hi són i en una causa que estranyament fa tres anys i mig que està en secret de sumari. És evident que volen una situació de pressió, un fet que també és perillós perquè quan comencen a caminar així amb un objectiu electoral no es pot descartar res, ni una ràtzia de detencions. Però he de dir que jo en això del Tsunami no hi he estat mai, i serà interessant com es creuen tots els casos. Miri, d’una manera molt divertida jo estic ara a l’Audiència Nacional, encara no sé en quina condició, en la causa del Tsunami, enviat pel jutge Joaquín Aguirre, per una conversa amb el meu fill de 15 anys que em preguntava dins el cotxe qui manava a Tsunami i li vaig respondre per “Déu Nostre Senyor!” i d’aquí en treuen una teoria kafkiana.
A l’Audiència Nacional, però, vostè ha d’anar-hi per la peça separada del cas 3% sobre les ambulàncies
Sí, he d’anar a declarar el mes de maig i quedarà tot clar. Però és un bluf de dalt a baix, instigat per les clavegueres mediàtiques que també hi són a Catalunya. Avanço que aquest cas durarà molt poc perquè no té cap mena de sentit. Estem parlant d’un projecte de negoci entre l’any 2012 i 2013, documentat i transparent, i que no va prosperar i no tinc res més a veure, i em sembla de l’empresa l’únic problema que té és una baralla interna.
Ha estat condemnat per frau fiscal en el cas Triacom, té alguna esperança en el recurs?
Sincerament és que no ho crec. És una sentència extraordinària… Recordem que aquest cas és una causa en la qual durant deu anys es va intentar construir un cas de finançament de CDC a través de TV3, concretament pel programa El Gran Dictat, una cosa absolutament absurda. Després de deu anys, en veure que és impossible demostrar-ho, el cas es transforma per art de màgia en un cas de frau fiscal. La condemna és absolutament forçada, on ni es demostra cap organització pel frau ni s’ha fet cap perjudici a la hisenda pública. És a dir, en condemnen per frau fiscal admetent que has pagat tots els teus impostos. A partir d’aquí, sóc molt escèptic amb tot.
Els Mossos han replicat el model de la policia patriòtica?
Jo no hi tinc res contra els Mossos d’Esquadra, vaig formar part de l’equip fundacional de l’era moderna. Teníem com una clàusula filosòfica que fos una policia democràtica en contraposició al model de la Guàrdia Civil, que és un cos dins l’Estat amb vida pròpia, cosa que és perillosíssima. Una de les pràctiques de la claveguera policial és la construcció d’informes intoxicats en base a petites informacions que configuren casos traient les parts exculpatòries. És una tècnica habitual. Aleshores es filtren de manera adient i se li dona la dimensió oportuna i s’intoxica. Això és impropi del qualsevol policia democràcia i jo l’únic que dic i constato, perquè senzillament ha aparegut en el meu cas i en altres casos, que està passant als Mossos d’Esquadra. Amb això hem d’anar amb cura perquè la gamba es comença a podrir pel cap.
Quina és la solució?
Això ho lligo no només amb el cas Volhov sinó amb altres casos, que crec que en algun moment d’ha de produir. I no com una qüestió política ni de dretes ni d’esquerres, ni independentista o no independentista, sinó de volta democràtica. Hi ha un delicte que es troba en diferents països com França o Itàlia i que s’hauria d’importar que és l’abús de funcionari públic. L’única manera d’acabar amb aquestes pràctiques és acabar amb la seva impunitat. Hi ha determinats funcionaris que tenen poders especials que tenen el poder de destrossar-te la vida: jutges, policies, inspectors d’Hisenda… i que actuen sense cap mena de límit i amb impunitat absoluta. Es poden falsificar atestats policials, forçar judicialment una sèrie de fets -com el cas Sandro Rosell que el tenen dos anys a la presó- i l’única manera de tallar-ho és anar en contra: quan un jutge et posa injustament dos anys a la presó, quan un inspector d’hisenda fa una acta que sap que és falsa i t’hi baralles durant deu anys o quan un policia reflecteix una mentida en un atestat… ha de tenir conseqüències, no poden quedar impunes. És l’única manera que s’aturaria els funcionaris amb uns poders especials que utilitzen amb mala praxi. Al final, Hisenda és la descendent lògica i normal amb la Inquisició espanyola, la mentalitat de càstig i tortura. A mi em fan inspeccions cada any des de fa deu anys, per tant, depèn quines acusacions són falses perquè els meus números són més clars que l’aigua.
Tindria ganes de tornar a la política activa?
Jo no. Estic còmode on sóc, em dedico i em dedicaré al món de l’empresa però entenc aquesta pràctica de política civil. Segurament perquè hi he crescut en aquesta pràctica, és el que feia el meu avi, Joan B. Cendrós, un dels fundadors d’Òmnium. La meva actitud és coneguda per tothom si hi ha alguna cosa que hi crec i que hi puc ajudar, però si no hi crec no hi sóc, i en aquesta fase que es troba el país no hi puc ajudar gaire perquè crec que els camins que s’han agafat no porten enlloc.
7
2
