La justícia mai no es cansa, i a Espanya, encara menys. El nou curs polític que s’ha encetat aquest mes de setembre ve determinat de nou pel poder judicial. De fet, els pròxims judicis programats, les sentències que estan a punt de sortir sobre afers d’alt voltatge polític i les decisions sobre l’amnistia ja assenyalaven que l’agenda política seria determinada per les togues. De fet, aquesta tendència s’havia confirmat especialment els darrers mesos amb la caiguda per inhabilitació d’una peça essencial dels poders públics, la de l’exfiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz. Però la crisi de Ceuta ha reblat el clau i ha remarcat el poder dels jutges per marcar el pas a les institucions de l’Estat.
Dues decisions relacionades amb Ceuta han estat artilleria pesant contra Pedro Sánchez i el seu govern, que ja va tancar el curs polític assetjat judicialment i políticament. La crisi institucional, política i de seguretat que ha obert l’entrada massiva d’immigrants de Ceuta entre el 30 juliol i el 31 ha incrementat la sensació de solitud de la Moncloa. Només cal recordar que l’executiu s’ha esgargamellat inútilment per intentar treure l’Estat marroquí de l’equació, un relat que ni els seus socis de govern -Sumar i Comuns- ni els seus socis de governabilitat -ERC, Bildu o PNB- s’han empassat.
Els tribunals, al centre de l’escenari aquesta tardor
L’actual situació d’angoixa del govern de Sánchez pel cas de Ceuta ja té l’origen, de fet, en el poder judicial. És un més dels maldecaps de Sánchez vinculats als tribunals, amb dos dels seus secretaris d’organització al PSOE implicats en casos de corrupció –un de condemnat i pendent d’una altra condemna i un altre de processat en una instrucció judicial–; l’espera del judici per jurat a la seva dona, Begoña Gómez; la rebel·lió judicial contra l’aplicació de l’amnistia i les investigacions del cas Leire i del cas Zapatero.
Cal afegir a tot plegat les resolucions que han d’arribar dels judicis contra la família Pujol Ferrusola, per l’operació Kitchen i per l’operació Mito, que buscava les pessigolles a l’advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, així com les decisions del Tribunal Constitucional sobre el model d’immersió sobre l’amnistia.
Tot aquest ambient sobrevolarà dijous, 10 de setembre, la seu del Tribunal Suprem, que serà l’escenari de la posada de llarg del nou any judicial. Una cerimònia calculadíssima i presideix el monarca espanyol, Felip de Borbó, i la presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la magistrada Isabel Perelló. Un acte protocol·lari però en el qual, a banda de les reivindicacions cròniques de l’alta magistratura espanyola per manca de recursos i, sobretot, clamant per defensar la independència judicial davant suposats atacs dels altres poders de l’Estat, sempre hi ha un alt voltatge polític, sobretot en l’època en què Carlos Lesmes era president del Tribunal Suprem durant l’etapa del Procés. De fet, Lesmes també té un paper rellevant en la crisi a l’enclavament espanyol al nord d’Àfrica.
Ceuta rebla el clau
Si les togues ja tenien el control de l’agenda política, l’inici d’aquest curs polític encara ha remarcat més aquesta tendència amb el desori de Ceuta. Tot plegat després que l’Audiència Nacional demanés un informe al Centre Nacional d’Immigració i Fronteres (CENIF), del Cos Nacional de Policia, sense comunicar-ho a la direcció política ni del CNP ni del ministeri de l’Interior, aprofitant que era una investigació judicial i, com a tal, no hi havia cap obligació de mantenir informats els superiors. Un informe que va agafar amb el peu canviat la Moncloa, ja que desvirtua la seva tesi que el Regne del Marroc no tenia res a veure amb els fets i que ha fet que l’alta magistratura tanqui files amb la jutgessa instructora del cas, María Tardón, titular del Tribunal Central d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional. La postura dels jutges ha fet que fins i tot la fiscal general de l’Estat, Teresa Peramato, hagi encomanat a tot un tòtem del ministeri públic com és el fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Alonso, l’assumpció de la causa, que el primer que ha fet ha estat avalar la competència de Tardón en el cas.
L’informe incorporava un detall important, la referència a la resolució del Tribunal Suprem 814/2026, del 29 de juny passat. Una sentència de la sala del Contenciós Administratiu, en concret de la secció cinquena, que presideix Carlos Lesmes. La decisió del Suprem establia que la llei no permet les “devolucions en calent”, és a dir, el rebuig en la mateixa frontera dels migrants que pretenen entrar nedant a Ceuta i Melilla. Una resolució que el govern va copsar com un mal averany perquè vinculaven la decisió a un repunt de la pressió migratòria. Tot i això, de moment, va evitar anunciar una reforma de la llei d’estrangeria per esquivar el veredicte.
Un cop es va registrar la crisi de Ceuta, des del govern espanyol s’apuntava a la utilització de la sentència del Suprem per esperonar la migració irregular cap a Espanya, especialment per les fronteres de l’Estat al sud. L’informe del CENIF remarca que la resolució va ser un “factor concurrent d’impuls” de l’entrada massiva de migrants. Segons els analistes policials, “la sentència no es pot considerar en si mateixa, pel seu contingut, com un element narratiu dinamitzador de la convocatòria, sinó que ho és per la seva manipulació i utilització”. En aquesta línia, afegeixen que “s’utilitza com una base creïble, revestida d’autoritat que dona aquest component garantista de seguretat judicial i amb això s’aconsegueix reforçar un missatge potent, de gran credibilitat i de fàcil transmissió”. “La distorsió d’aquesta sentència i la seva traducció al llenguatge viral és: si entres nedant, no poden retornar-te”, assegura la policia.
L’amenaça de la dreta extrema
L’informe del CENIF que abona la tesi de la participació de ressorts estatals del Marroc en l’entrada massiva d’immigrants i contradiu la versió del govern espanyol ha servit a l’oposició de la dreta extrema espanyola per plantejar una clara amenaça contra Pedro Sánchez. Més enllà de Vox, que, en el debat celebrat aquest dijous sobre la crisi, demanava processar per traïdor el president espanyol, va ser el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, qui el va advertir amb un inquietant: “Senyor Sánchez, miri’m, ho pagarà. Davant la justícia i davant les urnes”. Una afirmació que fa pensar en la capacitat del PP –o la que creu Feijóo que té– per cridar a files a la judicatura perquè actuï contra Sánchez.
Per altra banda, les insinuacions de manca de lleialtat per part de la jutgessa –pel fet de tenir un informe i no permetre que el tingués el govern de Pedro Sánchez– encara han posat més en guàrdia els magistrats espanyols. I sobretot, després que els retrets es posessin negre sobre blanc amb una carta enviada pel ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, -magistrat en excedència de l’Audiència Nacional- amb què acusava la magistrada d’ocultar un informe “de gran interès” per al ministeri i perquè el “govern exerceixi amb més encert les seves funcions constitucionals de direcció de la política interior i exterior i defensa de l’Estat”.
Ni la sala de govern ni la presidenta del Consell General del Poder Judicial han fet costat a Marlaska. I, finalment, han difós un comunicat amb què manifesten “el seu suport absolut a l’actuació de la magistrada que no només no ha interferit en la seguretat nacional amb la seva actuació jurisdiccional, sinó que, al contrari, està actuant per a la preservació i la defensa de l’interès general d’Espanya, dins del marc del respecte escrupolós a les seves funcions jurisdiccionals”.
L’Audiència Nacional, centre de gravetat
A tot això cal afegir, el magma judicial en què membres del PSOE estan enganxats, amb l’epicentre a l’Audiència Nacional. Així, hi ha obertes les instruccions del cas Santos Cerdán per la seva relació amb la gestió de les adjudicacions del Ministeri de Transports amb José Luis Ábalos al capdavant, del cas Leire per la claveguera del PSOE, també investigat pel Jutjat d’Instrucció número 9 de Madrid, i el cas Zapatero, pel sumari de Plus Ultra. Tres casos que assetgen la formació socialista. També està a punt de celebrar-se la vista del judici pel tribunal del jurat contra Begoña Gómez, la dona de Sánchez, per diversos delictes. D’altra banda, cal esperar les decisions en sentències delicades també a l’Audiència Nacional com ara la del cas Pujol; la de l’operació Kitchen, on hi ha acusat l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i la del cas Mito. També l’Audiència Nacional jutjarà enguany les darreres peces de corrupció del PP, com és el cas Lezo, i el cas 3%, que afecta el finançament de l’extingida CDC.
Més carpetes obertes que incidiran en l’activitat política es trobaran a partir del 22 de setembre, quan el Tribunal Constitucional comenci a deliberar sobre els recursos d’empara per la inaplicació de l’amnistia als condemnats i processats per malversació en el judici del Procés. Una decisió que podria arribar al desembre. Però que, ben segur, hi haurà una segona part, amb la resposta que el Suprem faci al Constitucional, que podria obrir una altra crisi jurisdiccional. També hi haurà la resolució per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de les qüestions prejudicials pendents sobre l’amnistia, en concret, en el cas de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, ja que el TSJC ja ha advertit que les manté tot i que podria aplicar la resolució del mes de juliol del mateix TJUE, que avalava la llei.
