Aquest dimarts ha estat una jornada jurídicament intensa. S’ha produït un triangle virtuós que ha alimentat les defenses contra la repressió judicial del Procés sobiranista. En primer terme, s’ha celebrat la primera gran final de la batalla judicial de l’exili -la segona serà sobre la immunitat europarlamentària el president Carles Puigdemont i els exconsellers Clara Ponsatí i Toni Comín–, hi ha hagut una inesperada sentència de la sala del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i ha arribat la notificació oficial dels tres vots particulars del Tribunal Constitucional sobre els recursos d’empara del president d’ERC, Oriol Junqueras, i l’exconseller d’Exteriors, Raül Romeva. Tres vots particulars especialment interessants de cara als processos oberts a Europa, i sobretot, de cara al recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. No ha estat el millor dia per a l’arquitectura jurisdiccional espanyola.
Especialment densa ha estat la vista davant la gran sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a Luxemburg. En definitiva, es tractava d’un dia clau tant per a l’exili com pel poder judicial espanyol, que s’hi jugava part de la reputació sobre el seu sistema de drets civils i polítics com a drets fonamentals. En la vista, de cinc hores, i s’ha fet notar la tensió ambiental i argumental. A més, la qüestió de fons, les preguntes de Pablo Llarena davant la negativa de la justícia belga a complir l’euroordre contra Lluís Puig, no és fàcil de resoldre amb la jurisprudència vigent. D’aquí que els advocats de totes les parts hagin fet punta al llapis i han arguït conceptes com “drets fonamentals”, “drets polítics”, “cosa jutjada”, “minoria nacional” i “anticapitalisme”.
Batalla jurídica i processal
Si bé les parts que s’han mostrat favorables a la interpretació espanyola han basat el seu argumentari en una qüestió tècnico-processal, els advocats de l’exili han emfatitzat el valor polític de la persecució judicial espanyola vers els seus clients. Irlanda i Txèquia s’han abonat a les tesis de Bèlgica de defensar el rebuig al lliurament de Puig, i de retruc, paralitzar les euroordres de Puigdemont, Ponsatí i Comín, i de les líders d’ERC i la CUP, Marta Rovira i Anna Gabriel, representades pels advocats Andreu Van den Eynde i Benet Salellas.
La conclusió final dels advocats, havent escoltat totes les parts i les intervencions dels jutges, és que el cas, si bé aclarirà la jurisprudència i la doctrina europea, no saben si serà prou per blindar i protegir la decisió dels tribunals belgues sobre Lluís Puig, que és la clau de volta de tot plegat. Els advocats de Lluís Puig, Puigdemont, Ponsatí, Comín –Simon i Paul Bekaert, així com Gonzalo Boye i Isabel Elbal– han insistit que la majoria de les set qüestions presentades per Llarena, estaven resoltes “pacíficament” per la doctrina europea i el mateix tribunal on s’ordenava la vista.
El discret paper de Bèlgica i les possibles pressions d’Espanya
Només de començar la vista ja s’ha vist l’orientació i la divisió de les posicions. Per una banda, la Comissió Europea i Espanya, representada pel fiscal de sala del Tribunal Suprem Fidel Cadena i l’advocada Andrea Gavela, han defensat conjuntament que cal fer un examen limitat dels drets fonamentals a l’hora d’executar euroordres. S’han afegit a defensar Llarena els advocats de Vox, acusació popular en el judici del Procés. Bèlgica ha mantingut una posició ambigua i distant amb la decisió dels tribunals belgues que ha sorprès les defenses dels exiliats. De fet, han interpretat que haurien rebut pressions governamentals per evitar fer sang contra Espanya durant la vista i no complicar les relacions exteriors.
El paper de les lletrades de l’estat belga ha fet intervenir el jutge ponent de la vista, Lars Bay Larsen, que els ha etzibat que entenia que per a Bèlgica era “difícil donar una opinió per motius constitucionals, per la separació de poders”, però ha exigit posar els punts sobre les is. Així ha demanat que “malgrat la situació delicada”, clarifiquessin “la seva posició sobre les euroordres”. Finalment, les advocades han al·legat que les lleis belgues permeten rebutjar euroordres si hi ha risc de vulneració de drets fonamentals tal i com preveu l’acord Marc d’aquest sistema de cooperació judicial.
“Res de la present decisió marc no es pot interpretar en el sentit que prohibeix la denegació de lliurament d’una persona per a la qual s’ha dictat una ordre de detenció europea quan hi hagi motius per creure, sobre la base d’elements objectius, que l’esmentada ordre de detenció s’ha emès amb la finalitat de perseguir o castigar una persona per raons de sexe, raça, religió, origen ètnic, nacionalitat, llengua, opinions polítiques o orientació sexual, o que la posició d’aquesta persona es pugui veure perjudicada per qualsevol d’aquests motius”, han arguït.
De la “infame” persecució política a “això s’ha d’acabar”
En el torn dels lletrats, Isabel Elbal, en defensa de Clara Ponsatí, ha advertit al tribunal que els fets pels quals es persegueix els seus clients “no tenen cap encaix penal, ja que constitueixen una expressió legítima del dret a la llibertat d’expressió i manifestació”, de manera que s’està vulnerant el principi de legalitat amb l’eurordre. Gonzalo Boye ha centrat la pilota en el concepte de “minoria nacional catalana“. “Els meus defensats representen un cert grup de persones, la minoria nacional catalana existent dins de l’Estat espanyol, i com a líders polítics d’aquest cert grup de persones són víctimes d’una persecució que és la que ens ha portat fins aquí”, ha expressat Boye. Les seves conclusions han estat dures i contundents. Ha qualificat la persecució dels seus clients “d’infame”. “Els meus representats no tenen cap garantia de tenir un judici just a Espanya. Per començar, no els estan donant dret ni al jutge establert prèviament per la llei, ni a la segona instància en matèria penal”. “Això s’ha d’acabar”, ha conclòs.
Benet Salellas també ha brandat el concepte de minoria nacional catalana i ha pronunciat un concepte que sembla tabú a la sala: “anticapitalista”. La clau argumental de l’advocat penalista gironí ha estat denunciar la manca de competència del Tribunal Suprem per jutjar la seva clienta. De fet, ha subratllat que Anna Gabriel va “deixar de ser diputada”. “Ens hauríem de preguntar per què el Suprem insisteix a mantenir la seva competència sobre ella“, ha reblat. A més, ha recordat les conclusions del Grup de Treball sobre detencions arbitràries de l’ONU i ha reclamat “assegurar que el dret de la Unió es respecti”. “Les prejudicials semblen una impugnació de la decisió belga”, ha observat. Així, ha criticat Llarena i l’Estat espanyol per “apartar-se dels organismes internacionals” amb el cas de l’1-O.
Les preguntes dels magistrats, incisives i amb intenció
“De les preguntes de l’advocat general i dels jutges s’han vist interessos i posicions molt allunyades”, comenten a El Món fonts de les defenses. “Com a mínim tres magistrats han preguntat i intervingut en el sentit que el que deien Espanya i la Comissió era equivalent a no respectar drets fonamentals i per tant a deixar la carta de drets fonamentals sense efecte”, afegeixen les mateixes fonts. “Entenem que anaven fent preguntes per tenir criteris per poder defensar la posició dels tribunals belgues“, han especificat.
Per contra, tres més dels magistrats que han fet preguntes –entre ells, el president– han estat molt “bel·ligerants” amb en Boye i han discutit que hagués demanat coses al jutge belga quan hi havia tribunals espanyols (TS i TC) que ho havien denegat, en el sentit de retreure que la jurisdicció belga intentés substituir l’espanyola. Finalment ha intervingut un altre magistrat fent la pregunta oberta de, si donen la raó a Llarena, el TJUE es convertirà en un tribunal d’apel·lació al qual acudiria qualsevol jutge quan se li denegui una ordre de detenció europea. Les defenses, però, convenen a concloure que tot i la dificultat del cas han posat les coses “difícils a la fiscalia i als jutges espanyols”. La mare dels ous de la vista, però, serà la interpretació que el 14 de juliol faci l’advocat general del TJUE sobre la manca de jurisdicció del Tribunal Suprem –que vulnera el dret a un jutge predeterminat per llei– o la manca d’una doble instància judicial.
Un dur vot particular a favor de la “doctrina Junqueras”
Però la partida europea no s’ha acabat en aquesta vista. La defensa d’Oriol Junqueras ha tingut una sorpresa millor de la que esperava. Dilluns a la nit, hores abans de la vista de Luxemburg, li van notificar la desestimació del recurs d’empara tant del president d’ERC com de l’exconseller d’Exteriors, Raül Romeva, per part del Tribunal Constitucional. Ara bé, és una desestimació enverinada per a l’arquitectura judicial de la repressió, perquè hi ha tres vots particulars molt crítics amb la condemna i que alimenta els recursos davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea que Junqueras manté obert per no atorgar-li l’acta d’eurodiputat.
Un dels tres vots particulars ha estat un veritable red-bull no només per a aquests processos sinó per a l’imminent recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. En concret, és el de la magistrada Luisa Balaguer, que carrega durament contra la maniobra de Manuel Marchena d’obrir una peça separada de situació personal per evitar aturar el judici del procés davant la immunitat parlamentària que havia obtingut Oriol Junqueras en guanyar un escó a Brussel·les. La seva conclusió és només que Junqueras no havia de ser jutjat, sinó que el Suprem va vulnerar el principi de cooperació judicial que regeix entre els estats europeus. En definitiva, acusa la sala penal del Suprem de fer trampes.
El TSJC compra la tesi de Turull
Aquest dimarts, però, no ha faltat una sorpresa més. Una resolució tan interessant com distorsionadora del relat de la malversació que fins ara s’ha dut a terme en relació al Procés. En concret, s’ha notificat una sentència de la sala del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què es nega a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) la potestat reclamar les factures per l’emissió dels anuncis del referèndum del Primer d’Octubre. Els magistrats consideren que aquelles factures no s’havien de pagar.
Aquesta resolució enterboleix del tot el relat de la malversació. D’entrada, aquestes factures van servir per sostenir un any i mig de presó de la condemna del conseller de Presidència del Govern Puigdemont, Jordi Turull. De fet, continua embargat pel Tribunal de Comptes per 380.000 euros per aquest mateix concepte. És a dir, una doble condemna per un fets que el mateix TSJC assegura que no s’havia de facturar. A més, aquestes conceptes comptables encara ronden per la causa del jutjat d’instrucció 13 i han servit per imputar alts càrrecs de la Generalitat i els mateixos directors de TV3 i Catalunya Ràdio, Vicent Sanchis i Saül Gordillo. Ara el mateix TSJC certifica amb aquesta resolució que no hi va haver malversació, la mateixa tesi de la defensa de Turull davant el Tribunal Suprem que el va condemnar per aquest fet.
2
3
