“Camarades: No és hora de discursos. Però sí hora que la Falange dicti la seva sentència condemnatòria: Rússia és culpable! Culpable de la nostra Guerra Civil! Culpable de la mort de José Antonio, el nostre fundador. I de la mort de tants camarades i tants soldats caiguts en aquella guerra a causa de l’opressió del comunisme rus. L’extermini de Rússia és exigència de la Història i del futur d’Europa”… El discurs de Ramón Serrano Súñer, aleshores totpoderós ministre d’Afers Estrangers, va significar el punt d’arrencada de la implicació de l’Espanya franquista en la Segona Guerra Mundial. Tres setmanes més tard, el 13 de juliol de 1941, sortia cap a Alemanya el primer contingent de voluntaris falangistes amb destí final al front rus. La División Azul -oficialment, 250 Infanterie Division de la Wehrmacht– va arribar a situar prop de 50.000 soldats espanyols sota comandament alemany.
El tomb de la guerra va fer que Franco retirés precipitadament les seves tropes i comencés a aplicar-se un discurs de neutralitat, tant a nivell interior com exterior. Però el nacionalisme espanyol va mantenir la retòrica frontista contra Rússia, així com la propaganda anticomunista, una bona manera d’agradar als Estats Units en temps de la Guerra Freda i, alhora, de legitimar el cop d’estat del 1936 i la repressió continuada de la dictadura, més enllà de la Guerra Civil.
El 1960 la dictadura espanyola va retirar la selecció de futbol dels quarts de final de l’Eurocopa perquè no volia que sonés l’himne de la Unió Soviètica a Madrid ni que hi hagués espanyols que viatgessin a Moscou en una època en què tots els passaports eren vàlids “excepte a Rússia i països satèl·lits”. Però el règim franquista intentava conferir dimensió popular a les seves campanyes propagandístiques i la gran ocasió li va arribar quatre anys després quan Espanya va organitzar l’Eurocopa de 1964. La final va resultar un Espanya-URSS al Santiago Bernabéu, amb presència de Franco i Joan Carles de Borbó a la llotja, i un gol de Marcelino que va provocar la victòria i el deliri. Inflamació nacionalista que l’ABC definia eufòricament: “Després de vint anys de pau, darrere de cada aplaudiment sonava un autèntic i eloqüent suport a l’esperit del 18 de juliol!!”. El Bernabéu embogia: “Franco!, Franco”, Franco!”.
Acabada la dictadura, la transició va suavitzar la inèrcia històrica, tot restablint relacions diplomàtiques amb l’URSS. Però el pòsit nacionalista no va ser revisat. Amb el temps, Rússia va desprendre’s de la carcassa soviètica, però n’hi va haver prou amb la crisi territorial de 2017 perquè ressorgís la russofòbia espanyola. Madrid va intentar justificar el descrèdit internacional per les agressions policials contra la societat catalana –que van fer la volta al món– a través una suposada ingerència russa, els famosos bots a les xarxes que haurien aconseguit confondre l’opinió pública mundial en una campanya antiespanyola a gran escala.
La suposada conspiració moscovita ha continuat essent denunciada, des del punt de vista espanyol, amb més o menys intensitat, però amb hostilitat permanent. El passat mes d’octubre, la Guàrdia Civil va batejar com a Operació Volhov (en homenatge a una escaramussa guanyada per la División Azul al front rus) una ràtzia contra l’independentisme català, amb la detenció de noms importants de la societat civil. El jutge buscava proves d’un hipotètic enviament de 10.000 soldats russos per defensar la proclamació de la República Catalana, una possibilitat que només es va prendre seriosament el propi nacionalisme espanyol.
L’obsessió espanyola contra Rússia és perfectament coneguda a Moscou i, de fet, sol ser utilitzada. De vegades humorísticament, com quan l’ambaixada russa a Madrid va tuitejar que “Alerta! La informació apareguda als mitjans espanyols sobre l’arribada de 10 mil soldats russos a Catalunya està incompleta. Cal afegir dos zeros al número de soldats i el més impactant de tota aquesta conspiració: les tropes haurien de ser transportades per avions “Mosca” i “Chato” ensamblats a Catalunya durant la Guerra Civil i amagats en un lloc segur de la serralada catalana fins a rebre a través d’aquestes publicacions l’ordre xifrada d’actuar”.
Però, en altres ocasions, Rússia fa servir la repressió espanyola contra Catalunya en l’àmbit diplomàtic, com aquesta reconvenció del ministre d’Exteriors, Sergei Lavrov, directament a la diana de Josep Borrell: “Els líders independentistes catalans són a la presó per organitzar un referèndum, una decisió que la justícia espanyola no ha revocat malgrat que els tribunals d’Alemanya i Bèlgica hi hagin fallat en contra”. Una declaració que, des de Madrid, s’ha percebut, un cop més, com una prova de la implicació de Rússia en el procés polític català. Rússia torna a ser culpable.
64 