Dolors Feliu: “L’exigència de derogar la sedició s’ha transformat en un triomf de la repressió”

Dolors Feliu (Roda de Ter, 1964), és presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) des de fa mig any i viu ficada en un dragon khan permanent. Hi va ser per la Diada, arran de l’anunci del president de la Generalitat, Pere Aragonès, que no aniria a la manifestació per culpa del manifest de l’ANC, hi és contínuament per la seva reivindicació d’una llista cívica sense partits per a les pròximes eleccions i aquesta setmana per la manifestació d’aquest dimarts contra la reforma del Codi Penal, que Òmnium Cultural ha criticat obertament per la manera com s’ha convocat. Tanmateix, a aquesta jurista de la Generalitat d’aspecte fràgil i veu prima –però capaç d’aixecar-la quan s’enfila a un escenari– no li tremola el pols. Es va fer independentista en ple tripartit, quan era una de les juristes del Govern que batallava al TC per defensar l’Estatut i, després d’uns anys a CDC i al PDeCAT, va deixar la militància de partit. I ara reivindica la “legitimitat” d’una llista d’independents per contrarestar el que considera la inacció dels partits “dits independentistes”.

Per què aquesta manifestació el 6 de desembre?

Perquè la proposta de modificació del Codi Penal que critiquem és espanyola. Ve de la taula de negociació de l’Estat espanyol amb el Govern de la Generalitat, però evidentment és una proposta de Codi Penal espanyol que reforça aquest marc jurídic espanyol que ens reprimeix constantment. La protesta té un doble vessant, perquè la reforma no afecta només l’independentisme, la repressió és contra tots els moviments. S’agreuja el delicte de desordres públics per a qualsevol multitud i fins i tot per penalitzar la preparació de manifestacions.

Per què acaba a la plaça Sant Jaume?

Per denunciar la connivència i el pacte entre el govern espanyol i el govern català per fer aquesta reforma. De cap manera volem que continuï endavant i que s’aprovi aquesta reforma del Codi Penal en nom de tots nosaltres, pel que fa al delicte de desordres públics agreujats.

Òmnium Cultural s’ha desmarcat de la protesta, tot i que també són crítics amb la reforma, i els acusen de tirar pel dret i convocar-la sense avisar-los prèviament.

Es va avisar Òmnium entre d’altres moltes entitats perquè col·laboressin i participessin en la manifestació, i es manté oberta la porta encara perquè ho puguin fer. De fet, moltes altres entitats s’hi han adherit i hi ha 25 autocars que portaran gent a Barcelona per ser-hi.

Si només s’hagués derogat el delicte de sedició, aplaudirien la reforma?

Clar. La derogació d’aquest tipus penal la va demanar el Consell d’Europa quan va fer aquella resolució, que també reclamava que sortissin de la presó els nostres líders i que es fes possible que tornessin els que són a l’exili, perquè eren presos polítics que no havien exercit cap mena de violència. Si simplement s’hagués derogat la sedició, no seríem aquí, convocant la manifestació.

Diversos líders del PSOE han dit que aquesta reforma serveix perquè sigui viable l’extradició de Carles Puigdemont.

Sí, però aquesta conclusió l’extreuen no de la derogació de la sedició, sinó precisament de l’enduriment del delicte de desordres públics, bé i del manteniment del delicte de malversació, que és el punt que hauria acceptat Alemanya per extradir Puigdemont quan el van detenir. El cas és que, per exemple Nadia Calviño i Josep Borrell, han dit que els desordres públics agreujats són en realitat una altra manera de penalitzar els fets que es van produir el 2017 a Catalunya. Canvia només el nom, ho han dit amb totes les lletres. Aquesta és la trampa, molt barroera, que han fet.

Creu que realment el PSOE vol ficar-se en l’embolic de portar Puigdemont emmanillat?

De la manera que ho diuen, sí. Ells han expressat que volen això, per tant està clar que aquest és el motiu de la reforma, que es puguin extradir els exiliats, i el president Puigdemont en particular. I lliga molt amb el seu tarannà. Una altra cosa és si ho aconseguiran.

Però se sap, perquè el mateix Puigdemont ho ha explicat, que li han enviat emissaris a intentar pactar un retorn que no sigui l’extradició forçosa. Perquè, que passaria al carrer si Puigdemont fos extradit?

Podria ser un moment important d’aixecament de la població.

I pensa que el PSOE no ho veu?

Suposo que sí. Però ells ara estan en el discurs que volen l’extradició. No sé què calculen, perquè és evident que hi ha el risc d’aixecament popular. Que per a nosaltres no és un risc, sinó una oportunitat. Però també els pesa la proximitat de les eleccions que tindran a finals de l’any que ve i  saben que tenen un electorat a qui pot agradar la idea de l’extradició del president Puigdemont, un retorn per anar a la presó. El cas és que el PSOE juga amb dos vessants que són els que li serveixen per tenir vots i alhora per aprovar pressupostos. Han de fer equilibris entre la pressió dels barons i la necessitat del grups d’esquerres i independentistes per aprovar els pressupostos, tot i que en el cas d’ERC, que al final no han necessitat, juguen a un ‘us tenim però no us necessitem’. I mentrestant reivindiquen el 155 del 2017.

Per què li sembla que ERC i els comuns neguen els perills contra la protesta que implica la reforma?

Bé, hem de tenir en compte que es va sortir el primer dia de manera triomfalista defensant aquesta reforma del Codi Penal i que ara ja s’ha fet una reflexió i els mateixos comuns i també ERC ja parlen de presentar esmenes. Des de part del Govern català es parla des de fa temps de la desjudicialització, de la qual formaria part la derogació de la sedició, però el que no estava en el programa és el canvi de nom del delicte de sedició. Aquí s’ha sobrenegociat, potser per massa ganes de poder anunciar un acord. El cas és que el que era l’exigència europea de derogar la sedició s’ha transformat en un triomf de la repressió.

La data de la manifestació és simbòlica però difícil, un dia festiu en una setmana amb dos ponts…

És una data arriscada però calien uns dies per tenir temps que el discurs s’entengués, perquè en un primer moment l’ANC va sortir molt en solitari a qüestionar aquesta reforma. Havíem de deixar clar que el nostre discurs és ‘així no’, que el que diem és que no serveix de res que passin la punibilitat d’un cantó a l’altre. Calien uns dies perquè la gent ho veiés clar però la manifestació també havia de ser abans que la reforma s’aprovi, perquè volem que no s’aprovi, que s’aprovi només la derogació de la sedició però no aquesta reforma dels desordres públics agreujats.

D’altra banda, és un pont molt llarg o en dues parts, que hi ha gent que se l’agafa per davant i d’altra gent se l’agafa per darrera. I com que és festiu hi haurà gent que viu fora de Barcelona que podrà desplaçar-s’hi. I a més, el dia de la Constitució espanyola és un bon dia per recordar que no és la nostra constitució i que aquest ordenament jurídic no respon als valors que nosaltres defensem. Sortim a defensar el carrer i a reclamar al nostre Govern que no utilitzi el nostre nom per aprovar aquesta reforma.   

Mentre preparen aquesta manifestació, estan fent les xerrades Horitzó Independència 2023-2025. Es torna a posar una data després del que s’ha anomenat tantes vegades frustració perquè no es va poder executar el famós termini de 18 mesos. Què passa si torna a fallar la data?

Si torna a fallar ho tornarem a intentar. Durant els últims cinc anys s’ha anat demanant que s’apliqués el mandat de l’1-O i en les últims eleccions hi va haver un 52% de vot independentista. I no es fa res. Al final la gent es pregunta per què surt al carrer si no hi ha cap pla per fer efectiva la independència. Per això hem posat un horitzó prou llarg, fins al 2025. No és demà. És un horitzó que permet fer tot el cicle de conferències per tot el territori. I parlar de com fer-ho i quins problemes hi ha.

Per al 2025 falta molt poc, és gairebé demà, en termes històrics.

Però en termes històrics sabem que en un any poden passar moltes coses. En un any i mig des de les últimes eleccions, quantes coses han passat? Va costar molt fer Govern, al final hi va haver el pacte i després es va trencar. Han passat moltes coses. I encara en poden passar més. D’aquí al 2025 queden més de dos anys i hi ha gent que ens diu que és massa temps, però també volem ser sincers i dir clarament que amb el Parlament que tenim no hi ha la voluntat de declarar la independència.

Amb les grans divergències estratègiques que hi ha en el món independentista, no només entre partits sinó també entre entitats, com es pot tirar endavant aquest itinerari?

Per això estem fent aquesta conferència nacional, a través d’aquestes xerrades. La setmana passada a Solsona, per exemple, no només hi érem nosaltres, també hi era l’Antoni Castellà, del Consell de la República, Joan Puig, del col·lectiu Primer d’Octubre d’ERC, i moltes veus independents. A les xerrades venen juristes i experts de molts grups o a títol personal, com ara Lluís Llach. I gent d’Òmnium dels pobles, i dels consells locals del Consell de la República. El que veiem és que entre la gent sí que hi ha unitat, i la gent és la que realment conforma la base amb què comptem.

Però hi ha diversos actors que aspiren a ser el pol de la reunificació. L’ANC fa aquesta conferència, Òmnium va presentar la seva proposta per la Diada, el Moviment per la Independència, on hi ha fundadors de l’Assemblea també té els seus debats en marxa… Què li passa a l’independentisme, per què tantes branques separades?

Totes aquestes branques tenen més coses que les uneix que no pas coses que les separen. És un punt en comú, que són les ganes de moure’s per fer la independència. El Moviment per la Independència tenen una proposta molt semblant a la nostra i tenim data per reunir-nos. I amb els seus membres no hem de deixat de parlar mai. El que passa és que ells tenen el seu projecte, totalment respectable, en què proposen una llista unitària amb la participació dels partits i nosaltres, en canvi, defensem la llista cívica sense els partits. Però en moltes de les seves xerrades hi participa la mateixa gent que va a les nostres. Els locals s’omplen i hi ha molt moviment per tot el territori. Tot això és més bo que dolent. Evidentment que hem d’acabar confluint. Ja ens trobarem. I el termini fins al 2025 ens permet fer aquest procés.

La idea de la llista cívica genera diverses controvèrsies. A banda que els partits ho rebutgen, hi ha altres veus que hi veuen inconvenients. Lluís Llach ens deia en una entrevista al setembre que la idea li sembla bé però que l’ANC perdria la transversalitat si s’hi implica.

Efectivament aquest és el perill, en som molt conscients i surt a totes les reunions que fem. És el nostre principal repte, impulsar la llista però que en un determinat moment l’Assemblea en quedi separada. Perquè l’ANC ha de tenir les mans lliures per defensar tot projecte per anar cap a la independència vingui de qui vingui. El cas és que aquesta llista hauria de fer-se mitjançant una agrupació d’electors, que requereix 50.000 signatures. Això ja crearia un gruix de gent separada de l’Assemblea. Som molt conscients que caldria aquesta distància però també que no podem no fer res. Perquè l’altra opció és anar reclamant que facin la independència a partits que no tenen ganes de fer-la. I, de fet, hem vist que només dir que hi ha la possibilitat de fer una llista ja els somou. Els fa por. Això ja és positiu, perquè els obliga a moure’s.

Des de l’ANC sempre s’havia dit que s’havia de comptar amb els partits i amb les institucions.

L’aposta de la llista cívica és precisament perquè creiem que la independència s’ha de fer amb les institucions i per tant cal un mecanisme per arribar-hi. I si parlem de fer una agrupació d’electors no anem contra els partits. Què vol dir partits? Vol dir les estructures que ja hi ha o les candidatures que es presenten a les eleccions? Té la mateixa legitimitat, i és molt habitual en els ajuntaments, una agrupació d’electors que un partit en els sentit convencional. No és antipolítica.

Doncs hi ha veus que ho consideren antipolítica. I d’altres que parlen directament de ‘trumpisme’.

‘Trumpisme’ és assaltar un Parlament sense legitimitat democràtica. No estem parlant d’això, sinó de fer una agrupació d’electors, que és igual de legítim que fer un partit polític. A ningú se li acut dir que en un poble on guanya una agrupació d’electors és ‘trumpista’! Estem parlant de fer servir un mecanisme perfectament legitimat a través de la regulació electoral. Ara bé, si que és una manera de dir als partits polítics que no es pensin que tenen el monopoli d’accedir al Parlament i que sempre se’ls haurà de votar perquè porten l’etiqueta d’’independentistes’ com qui porta la de ‘socialista’. Al PSC mai se li exigirà fer un model de societat socialista. I els partits independentistes sembla que diguin: ‘Jo porto l’etiqueta però que no se m’exigeixi fer la independència’. El que volem fer és una opció efectivament independentista. I al final, els partits són closques que es nodreixen dels vots de la gent. L’últim cop hi va haver 700.000 independentistes que es van abstenir. 

Una candidatura que també va impulsar l’ANC va ser la d’Eines de País, que va guanyar les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona el 2019. Ara tornen a venir eleccions. Es repetirà l’operació?

Estem en converses. Anem avançant i sí que hi donarem suport.

Hi ha indicis que l’establishment es prepara per fer una única candidatura, o dues com a molt, i que serà més difícil que la candidatura independentista venci una altra vegada. 

Però el canvi tan radical que hi va haver en les últimes eleccions a les cambres va implicar un canvi en la manera en què l’empresariat, sobretot les petites empreses i els autònoms, van prendre consciència que podien votar i com votar. Perquè fins aleshores hi havia molt poca gent que votava i era molt fàcil controlar els vots que anaven directament cap a una candidatura. I això es va trencar completament en les últimes eleccions. La gent es va veure empoderada. Això és feina feta i ara la gent sap que pot votar i que es poden guanyar les eleccions, i coneixen la candidatura, que ha canviar moltes coses dins de la Cambra. El camí ja està obert. Abans no hi havia camí, només uns quants el coneixien, i s’ha fet una gran feina per canviar-ho. Hi ha bones perspectives.

A la primavera també hi ha eleccions municipals. Quines perspectives creu que hi ha per a l’independentisme en aquestes eleccions?

Estem detectant un increment en les ganes de fer llistes fora dels partits, que ja és una tradició molt arrelada als municipis. Però d’una altra banda sí que ens preocupa els possibles pactes amb partits del 155, sobretot amb el PSC, perquè ara és un mal moment per als pactes entre partits independentistes.

Creu que els resultats poden ser una radiografia de l’estat de l’independentisme?

No, perquè independentment de qui guanyi en més municipis, en realitat cap dels tres partits dits independentistes tenen una estratègia clara per arribar a la independència. Les eleccions sempre són un meló per obrir i les municipals encara més. Hi pot haver sorpreses i caldrà llegir-les amb cura, sense fer lectures simplistes. Tenint en compte que les dinàmiques a escala municipal poden ser molt diferents del que són a escala nacional amb els mateixos actors.

Quina importància pot tenir la possibilitat que en la campanya electoral a Barcelona, que és la capital del país, la qüestió de la independència hi tingui poc paper? 

L’aspiració a la independència és una qüestió que ja no es pot defugir a cap nivell i farem tot el que puguem perquè el tema estigui sobre la taula en aquesta campanya.

Però com? L’ANC no serà en la campanya…

Però som al carrer. Farem servir tots els mitjans que puguem, preguntant abans i després quins pactes pensen fer, preguntant quin és el capteniment dels partits. La ruptura del Govern, que era perquè Junts exigia més compromís amb la qüestió de la independència, també s’ha de veure en aquesta campanya. I demanarem que després de les eleccions no es pacti amb els partits del 155 i que, en canvi, es facin agendes independentistes.