Mònica Sales (1983) és presidenta del grup parlamentari de Junts al Parlament de Catalunya, i en aquesta entrevista amb El Món analitza com està el país dos anys després de les eleccions del 12-M, uns resultats que van situar a Salvador Illa com a president de la Generalitat gràcies als vots d’Esquerra Republicana i els Comuns. Per resumir la situació, Sales parafraseja el president Pasqual Maragall –i la seva ja mítica frase dirigida a Artur Mas en seu parlamentària el 24 de febrer del 2005: “Vostès tenen un problema. I aquest problema es diu 3%”– per afirmar que Illa és el “problema” que té Catalunya avui dia. En aquesta conversa, la dirigent de la formació de Carles Puigdemont critica la “manca d’ambició” del Govern, que, segons ella, està portant Catalunya cap a la “decadència” en àmbits crítics com l’educació, la seguretat, l’habitatge i el transport. Sales també posa el focus en la dependència d’Illa de Madrid, lamentant que el Govern estigui “supeditat a les ordres de Pedro Sánchez” i denunciant que el dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals continua sent un llast insostenible per a les finances catalanes. Però no totes les crítiques van dirigides a la gestió d’Illa i el seu executiu, Sales lamenta que la formació d’Oriol Junqueras doni oxigen al Govern, un fet que el fa “còmplice” d’una “desnacionalització que avança a marxes forçades”. Doctorada en filologia catalana, Mònica Sales no amaga la seva preocupació per la llengua i critica amb contundència la política lingüística de l’executiu i el conseller Francesc Xavier Vila, perquè considera que està “blanquejant” el que fa el Govern.
Vostè ha definit recentment el Govern de Salvador Illa com el “la incompetència i la resignació”. Catalunya està pitjor que fa dos anys?
Òbviament sí, i, a més, de manera contundent. I no és només una opinió de Junts, sinó que és una opinió de molta part de la societat que ha sortit al carrer a reivindicar unes necessitats que són d’una immediatesa flagrant. Hi ha mestres, metges, pagesos, pescadors, autònoms… El país viu una situació de màxima complexitat per aquesta submissió i per aquesta falta de lideratge. Nosaltres, durant la campanya, ja vam explicar molt que aquesta manca d’ambició, aquesta falta de lideratge, ens portaria a la decadència, i en menys de dos anys ja ho hem vist.
Les crisis en habitatge, transport, educació, seguretat… són totes culpa d’aquest Govern?
Tot s’ha de contextualitzar com toca. I, òbviament, tots hem de ser responsables del que hem fet en cadascun dels moments. Però ara hi ha una supeditació a les ordres de Pedro Sánchez, a les ordres de Madrid, que posen Catalunya en un punt de tensió que no havíem tingut abans. Aquest president mai no reclamarà, per exemple, el dèficit fiscal que hi ha a Catalunya. I hi ha una part d’aquests diners que si tornessin a casa nostra ens podrien ajudar a liderar unes polítiques que ara mateix el Govern no lidera, primer, perquè no hi ha lideratge i, segon, perquè no té els recursos. Però que 22.000 milions d’euros marxin cada any i no tornin, i no hi hagi un president que el primer que fa és demanar i reclamar això, per nosaltres mostra una manca de lideratge i una debilitat. Una supeditació que és total.
Aleshores qui mana a Catalunya. Pedro Sánchez o Salvador Illa?
A veure, el president de la Generalitat és Illa, però òbviament supeditat a uns interessos que van molt més enllà del que és Catalunya. El president prioritza molt Espanya. De fet, quan va ser investit president ja va explicar que volia recórrer Espanya, mirant de trobar aquesta concòrdia. Els interessos de Catalunya s’han de defensar pensant en Catalunya primer, pensant en Catalunya segon i pensant en Catalunya tercer. I ara mateix no és el que passa.
Aquesta setmana han demanat el cessament de les conselleres Niubó, Paneque i Parlon, a més de Trapero. Creu que el Govern ha col·lapsat en només dos anys de les eleccions?
Sí, perquè la situació és de col·lapse. Ells s’enfaden molt quan nosaltres els diem que el país ha col·lapsat, però la definició de col·lapse és això, no? Hi ha una interrupció d’una sèrie de coses que han portat Catalunya a una situació molt complicada. Nosaltres ja vam demanar el cessament de Paneque fa molt de temps, i hi ha un mandat parlamentari que l’avala amb una àmplia majoria. El caos de Rodalies continua existint. Ara han tornat a posar els preus normals perquè diuen que ja s’ha restablert el servei, però les haveries continuen i no són haveries d’aquelles puntuals. Continuen sent avaries greus. Aleshores, el temps ens ha donat la raó d’haver demanat aquest cessament al Parlament i d’haver obtingut aquella àmplia majoria, però el president habitualment dona l’esquena al Parlament. No només amb aquests mandats, sinó amb altres coses que han anat passant al llarg d’aquests gairebé dos anys que ell és president. En moments puntuals el president no hi és. Ara mateix els mestres estan al carrer i el president és a Califòrnia. Entenem que el país ha de sortir, i tant de bo ho fes amb aquesta vocació de més Catalunya al món i no només Espanya al món, però hi ha moments de crisi que el president ha d’exercir de president des d’aquí. No és la primera vegada que ho fa. Quan va saltar la pesta porcina africana, era a Mèxic. Amb els aiguats a les Terres de l’Ebre, era al Dia de la Hispanitat. I, ara mateix, en un moment de molta tensió, perquè el col·lectiu dels mestres s’ha organitzat molt bé i no afluixarà a aquesta vaga, és a Califòrnia. Veurem com evoluciona tot plegat.
I això se suma la infiltració dels Mossos.
És una notícia que impacta perquè són els mestres dels nostres fills i tenen dret a organitzar-se i a fer unes assemblees i unes vagues, que són legals. Més enllà del cessament de la consellera d’Educació que, en aquest cas, s’ha enrocat i que no vol escoltar, o que està traient pit d’un acord amb uns sindicats, que són minoritaris, i que ha deixat de banda els sindicats majoritaris… Quan salta aquesta notícia de la infiltració dels Mossos, òbviament la responsabilitat d’aquí és de la consellera Parlón i del major Trapero. I per això nosaltres reclamem amb contundència això.
I n’hi ha prou a demanar disculpes com ha fet Parlon?
No, no n’hi ha prou. I, a més, s’ha passat de la màxima defensa i justificació de la infiltració a admetre que no s’ha fet bé. En què quedem? Què ha passat entremig? Com és que se surt primer amb una gran defensa i després, al final, acaben dient que no s’ha fet bé? Si no s’ha fet bé s’han d’assumir conseqüències, i assumir conseqüències té un preu. I, per tant, nosaltres hem estat contundents en aquest sentit, però som conscients que la màxima responsabilitat del desgavell al país és del president Salvador Illa. Si Catalunya té avui un problema, es diu Salvador Illa.
Que Esquerra Republicana acordi amb Illa els pressupostos després d’haver demanat el cap de Trapero sense conseqüències, com li diu a això?
No s’entén. Hem dit que haurien d’aturar tota negociació de pressupostos fins, almenys, aconseguir allò que demanen. Quan tu demanes una cosa, si tens una eina de força, que és una negociació oberta, òbviament tens més força per poder acabar assolint l’objectiu que si et plegues d’entrada. Que ells continuïn aquesta negociació, o que ells fins i tot acabin aprovant pressupostos, a parer nostre els fa còmplices d’aquest desgavell. Estan donant oxigen a un Govern que ha portat Catalunya al col·lapse. Sabem que la llei de pressupostos és la llei que dona gasolina a les polítiques d’un govern, i que, amb la situació d’emergència que viu el país, que ara pactin aquests pressupostos els fa participar en primera persona de tot aquest desgavell. Tot va començar amb un traspàs de l’IRPF i ha acabat ara amb un tren orbital. I entremig què ha passat? Tot el que han anat posant sobre la taula, que semblava una línia roja, ha acabat difuminant-se.
I té sentit parlar d’un tren orbital amb la situació que Viu el país actualment?
Abans del tren orbital, el que cal és el traspàs integral de Rodalies perquè no hem solucionat això. Pacten un traspàs, però que té les competències Madrid, i qui tindrà les decisions serà Madrid amb l’empresa mixta. I el desgavell es veu cada dia. I, en canvi, Ferrocarrils de la Generalitat funciona bé. El model ja el tenim. Necessitem que hi hagi un traspàs perquè això funcioni amb el model d’èxit que ja tenim aquí. L’avaluació que fan els usuaris de Ferrocarrils no té res a veure amb l’avaluació que fan de Rodalies. Ferrocarrils, notable. Rodalies, òbviament, suspès. I ja hem vist les derivades que això ha tingut. No para de sortir gent als mitjans de comunicació explicant la casuística personal. Gent que s’ha canviat de domicili, gent que l’han fet fora de la feina, gent que acumula retards inexplicables, angoixes diverses…
L’orbital té un cost d’uns 4.000 milions d’euros, que si anem a l’acord de finançament són 4.500 milions d’euros més per Catalunya. Hi veu vinculació?
Jo el que veig és que cada vegada van abaixant el llindar de les seves exigències. Nosaltres hem demanat que s’acabi el dèficit fiscal. Nosaltres estem a la carpeta de la independència, sense moure’ns-hi, perquè sabem que és l’eina que necessitem. Costa? Sí. Les majories independentistes a la cambra no hi són, i hi ha un partit independentista que ha decidit investir Salvador Illa, que no és en absolut independentista, i, a més a més, és espanyolista com el que més. I ara estan rebaixant les expectatives per aprovar pressupostos. Pot tenir relació? Sí, com tot. A nosaltres se’ns ha acusat molt de no voler aquests diners per a Catalunya, però és que des del principi hem defensat el concert econòmic. I hem proposat a Esquerra defensar-lo junts, perquè els seus i els nostres sumen més que els seus sols o els nostres sols. Aquest oferiment tampoc no ha tingut resposta, més aviat ha rebut atacs que respostes. Nosaltres tenim una posició clara, que és no moure’ns. 4.800 milions d’euros estan molt bé, sí, però és que 22.000 milions marxen i no tornen. Llavors, quan tu ho vols tot, no en tens prou amb aquestes engrunes que van deixant. I, per tant, nosaltres, com a principal partida de l’oposició, som aquí.
En conseqüència, quan es presentin els nous pressupostos, presentaran una esmena a la totalitat?
Aran no sabem com seran aquests pressupostos, de la mateixa manera que tampoc no sabíem com eren els anteriors. Aleshores vam presentar una esmena a la totalitat, també amb ganes de presentar tantes esmenes després com sigui possible, perquè la negociació de pressupostos l’ha fet el tripartit a tota marxa. Hi ha entitats i col·lectius que venen a veure’ns i ens venen a buscar per aquest component de responsabilitat de Junts per Catalunya, de construir país, i ens demanen per què no hi som. Però com hi hem de ser? El Govern aquesta vegada no ens ha demanat ni una reunió per als pressupostos. La responsabilitat d’escollir socis és del president de la Generalitat, i els té ben escollits des del principi. Ell utilitza el tripartit amb els Comuns i Esquerra per a unes coses, el tripartit del 155 aquí al Parlament per a unes altres. I en funció dels interessos que té, juga a una banda o a una altra. No hem d’oblidar que aquest Govern que se sustenta sobre Esquerra i els Comuns, quan l’interessa, s’alinea amb Vox i amb el PP per tombar tot allò que fa olor de nació, de llengua, d’identitat… Llavors, aquest doble tripartit existeix. Un, que el sustenta dia a dia, malgrat l’entrada i retirada de pressupostos, però pel que s’apunta està tot ja molt a punt. I l’altre, per anar contra coses que són fonamentals a casa nostra i que formen part de la nostra idiosincràsia i de la nostra manera de ser.
Enmig d’aquests dos tripartits que ha assenyalat, vostès se senten aïllats?
Nosaltres el que fem és construir i, en un escenari molt polaritzat, procurem tirar endavant tantes propostes com sigui possible. Sí que és veritat que topem amb un mur en la majoria d’ocasions. Per poder tirar endavant una proposta al Parlament necessites una Junta de Portaveus que avali que aquella proposta vagi al ple. I en la majoria dels casos, les proposicions de llei de Junts per Catalunya queden aturades perquè ja en Junta de Portaveus ni tan sols se’ns dona recorregut a poder-ho defensar. O si algun dia en surt alguna, ja és amb l’amenaça que s’obrirà i es tancarà el debat. Costa molt que puguis tirar endavant el teu model, però això no ens farà rendir. Al contrari. Portem un ritme de preguntes parlamentàries, de proposicions de llei, d’interpel·lacions, mocions, preguntes escrites, que és possible gràcies als 35 diputats i, òbviament, també a tot l’equip tècnic.
Ha parlat que Illa espanyolitza Catalunya. Aleshores, creu que Esquerra blanqueja aquesta espanyolització?
Si tu tens un president amb una idea clara que és anar diluint aquesta identitat pròpia i tu sustentes aquell president, alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que ell pugui continuar tenint recorregut per fer-ho. Hi ha exemples diversos, però per a mi el que és cabdal, fonamental, és la llengua. Ha fet un any del Pacte Nacional per la Llengua i hi ha moltes veus crítiques, fins i tot entitats que l’han signat. I els partits? No he sentit Esquerra fer una valoració negativa del Pacte Nacional. En canvi, Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural sí que fan un discurs que apunta ja a dir que hi ha un president que no creu en això. I si el que està al capdamunt del Govern no hi creu, la resta? El Departament de Política Lingüística pot tenir tota la voluntat que vulgui, però és un aparador. Perquè no té incidència en els altres departaments que fan el que volen. Nosaltres vam dir des del primer moment que no hi seríem per una qüestió de concepte, però si tu alimentes les polítiques d’aquest lideratge, òbviament, en certa manera n’ets còmplice. Si no, has de poder buscar altres solucions. Per nosaltres tot aquest tema de la desnacionalització és molt important i de vegades ens sentim molt sols parlant d’això.
Per tant, no es creu en la política lingüística de Salvador Illa?
Zero! És que no té credibilitat. Un president que va a una entrevista en què un presentador parla castellà, però manté el topònim i ell automàticament el canvia, és un president que pensa en una llengua que no és la pròpia del país. Cadascú amb els usos personals de la llengua que faci el que bonament vulgui, però amb el barret de servidor públic cal ser conscient que aquest país té una llengua pròpia que és el català i una llengua que malda per sobreviure. I en un moment en què l’índex d’ús ha fet una davallada tan gran, hem de ser model tots. Quin exemple està donant el president i en el primer acte que fa del partit el fa en castellà? És una contradicció tan gran que no té explicació.
I hi ha una contradicció entre el que proposa el conseller Francesc Xavier Vila i el que fa el Govern?
És que Francesc Xavier Vila, al final, està blanquejant el que fa el Govern. Quan li preguntes per escrit per què la presència del català al Mobile ha quedat en l’oblit i et contesta que el Mobile afecta tangencialment Catalunya… En què quedem? El conseller de Política Lingüística ha de tenir una premissa clara. No cal un manual per als alts càrrecs. No fa falta. Només cal una frase. El català s’ha d’utilitzar sempre. És així de senzill. Punt. Perquè hem arribat a un moment en què si nosaltres no fem aquest manteniment de la llengua en tots els espais possibles, aquesta llengua va perdent parlants cada dia. I sí, la resposta que et fa sempre el Govern és la mateixa, que es destinen més diners que mai. Però més diners per a què? Més diners per a l’aprenentatge? Molt bé. Però, i la translació a l’ús? Jo puc aprendre suahili, però si després no el parlo, quina gràcia té que l’hagi après? Per tant, el que és més important és que tot aquest aprenentatge posteriorment trobi els espais per poder utilitzar la llengua. I si tu tens un Govern que no fa de model, i que és el primer que canvia de llengua… Això és un procés de conscienciació lingüística, i hem de demanar a tothom que el faci.
I fer complir la llei?
Òbviament! També és veritat que hi ha molts buits. La millor eina per preservar el català és la independència. Punt. Això és així. Ho veiem en altres països. Ho veiem a Andorra, per exemple, que està posant uns llindars de llengua que són molt necessaris. I per què ho fa? Perquè té totes les eines. Nosaltres malauradament formem part d’un estat que ha perseguit el català. I avui, la principal causa de vulneració dels catalans, segons el CEO, és la llengua. I el Pacte Nacional per la Llengua, que recull la creació de l’Oficina per a la Vulneració de Drets Lingüístics, on és?
De fet, les queixes i denúncies per vulneració de drets lingüístics s’han disparat en aquest últim any.
Exactament. I a més a més es destil·la una catalanofòbia que fa patir.
A Catalunya?
A Catalunya. La gent percep aquest parlar català com una cosa que no és positiva. És la llengua pròpia. Jo pujo a un taxi i ja veig la predisposició del taxista en funció de com em contesta, perquè jo no canviaré de llengua. Fa molts anys que milito pel català i no canvio de llengua.
I s’ha trobat en alguna situació…
Jo m’he trobat en situacions complicades que et diuen que no t’escolten, i sí que t’escolten. Volen que tu t’acabis rendint, i no. Però hi ha situacions en què tu pots sentir-te vulnerable on acabes canviant de llengua. No en el meu cas, però et poso un exemple fàcil. Vas al metge perquè et trobes malament. Has de tenir una consciència lingüística i un grau d’assertivitat molt alt per a trobar-te malament i mantenir-te ferm. Aleshores, diu molt del Govern que aquesta oficina no estigui creada en un moment en què les denúncies pugen. Perquè hi ha un mandat parlamentari que diu que s’havia de crear abans del 31 de desembre del 2025. I quan preguntes i repreguntes, et vacil·len.
I el conseller què hi diu?
Que hi estan treballant.
I amb Esquerra n’ha parlat d’això?
No. De fet, això és una de les coses que nosaltres vam introduir al pacte. Perquè quan se’ns diu que nosaltres no som socis vip del pacte i que, per tant, la informació relacionada amb el pacte ja la tindrem potser d’aquí a uns mesos, tothom hauria de recordar que Junts per Catalunya es va arromangar molt pel pacte. I que hi va posar moltes esmenes i moltes millores. I finalment, així i tot, perquè hi ha hagut un canvi de Govern i hi ha hagut una manera diferent de fer vam decidir no sumar-nos. És veritat que hi ha un secretari general que avui és conseller, però per mi no és la mateixa persona.
En què ha canviat?
Que ara està a les ordres d’un president socialista. Punt.
I amb Esquerra hi ha interacció al Parlament?
Amb Esquerra nosaltres tenim la interacció que es necessita per funcionar, només faltaria. Quan hi ha Junta de Portaveus, en Salvador Vergés té aquesta fluïdesa i, òbviament, si s’ha de fer alguna cosa conjunta, es fa. Però malgrat els oferiments que els hem fet per poder treballar coses de manera conjunta, la situació és la que és. I aquí a Catalunya és veritat que hi ha cordialitat, però si aixeques la mirada, a Madrid hi ha assenyalament, no cordialitat. Allí es dediquen a assenyalar-nos amb noms i cognoms amb molta vehemència.
És Esquerra, o és el portaveu a Madrid?
Mentre Esquerra no desacrediti aquest portaveu, per a mi és l’organització. Si algú a casa meva fa una cosa que no representa la línia de l’organització, es diu. I, per tant, mentre no hi ha un desmentiment, no puc separar una persona d’una organització perquè és un tot. Tot el que faig i tot el que dic no són només meves. Jo represento Junts per Catalunya. I això ho sé des que em desperto fins que me’n vaig a dormir. I, per tant, crec que amb això som tots iguals.
S’està pendent de la sentència del TJUE, que pot ser un punt d’inflexió per al retorn del president a l’exili. Esperen bones notícies?
És molt difícil poder vaticinar què passarà perquè res és normal. Si fos normal, ja s’hauria aplicat la llei d’amnistia, que es va aprovar amb una àmplia majoria, i tant el president com els consellers que queden a l’exili ja haurien tornat. Aquí hi ha una subjectivitat i una arbitrarietat molt alta, i arriscar-nos a dir blanc o negre és molt difícil. Som cautelosos, però el desig de tots és que torni. Crec que és un desig que va molt més enllà de Junts, que hi ha molta gent al país que està esperant el president legítim. Òbviament, a casa nostra ens hem de preparar per si això passa. I això no vol dir que siguem optimistes o no siguem optimistes, això vol dir que ens ho hem de mirar amb totes les cauteles. És un tema que fa massa anys que arrosseguem, i en alguns moments ja hem vist com si hagués de passar i a última hora s’ha generat alguna història que ha allargat aquesta situació. Prefereixo ser prudent i, sobretot, recordar que hi ha una llei d’amnistia que els jutges no volen aplicar. Això és impensable en un estat que en què hi ha drets, hi ha deures, hi ha una democràcia, hi ha uns poders separats i hi ha una llei aprovada per una amplíssima majoria que Illa va dir que mai seria possible. Llavors, en aquest context d’anormalitat ens movem sempre amb aquesta incertesa.
Més enllà de la posició del poder judicial, creu que hi ha algun altre interès per evitar el retorn o per eternitzar el seu retorn?
Aquesta pregunta amb aquests gairebé nou anys de recorregut es contesta per ella mateixa. El president és la caça major, si em permets que ho expliqui així. Aquesta obsessió malaltissa contra el president hi és de sempre, i els molesta, els indigna o els fa enrabiar molt que hagi exercit un lideratge granític des de l’exili. El president s’ha mantingut sempre com a president a l’exili i està sempre molt pendent de totes les coses que passen a Catalunya. Es produeix un caos al país amb Rodalies, el govern no sap on és i nosaltres fem una cimera a Perpinyà. És evident que va molt més enllà de la part jurídica. Hi ha una politització de la justícia que l’hem vist amb una repressió que encara existeix avui dia.
L’exili del president del partit és un llast per al grup a l’hora de fer oposició?
En cap cas. L’exili no és un llast, ni és una cosa oblidada. L’exili és, malauradament, un engranatge més del nostre dia a dia, que no voldríem, que no hauria de ser, però que nou anys després encara el tenim. I està inclòs dins d’un engranatge del funcionament del partit i del grup parlamentari perquè el president és diputat d’aquest grup parlamentari. Jo, com a presidenta del grup parlamentari, tinc una interlocució permanent amb el president. Hi ha moltes coses a decidir, que les hem de decidir de manera conjunta. Només faltaria, perquè qui encapçalava aquesta candidatura era ell. I si tot hagués sigut normal, que no ho és, les coses serien molt diferents.
En cas que pugui tornar, hauria d’ocupar físicament l’escó per fer oposició a Illa?
El president té dret a decidir què vol fer i quan ho hagi de comunicar ja ho comunicarà. Mentrestant, aquest grup parlamentari, incorporant l’exili, amb Puigdemont i Lluís Puig, funciona com un engranatge ben engreixat i preparats per si hi ha aquest retorn i per exercir aquesta alternativa que nosaltres reivindiquem. I ho faig amb un component d’esperança, perquè de país n’hi ha i la gent hi és. Davant d’aquest desgavell i d’aquest col·lapse, més enllà de la crítica dura, que hem de fer, també hem de fer propostes. El nostre grup no es pot quedar només amb una crítica. Ha de combinar la crítica amb la proposta. I aquesta és la directriu que tenim entre els nostres diputats. Faríem de molt mal fer si nosaltres només sortíssim amb la bandera de la crítica.
Fer visible que el país té alternativa?
No és que hi ha una alternativa, és que ho som. Tenim 35 diputats. Som el principal grup a l’oposició contra un doble tripartit que funciona segons les necessitats que té el president Salvador Illa. Per a nosaltres és fonamental poder presentar propostes i poder respondre a la ciutadania davant d’aquelles necessitats que té.
Pateixen per l’ascens d’Aliança Catalana?
El tema d’Aliança és una realitat, però crec que nosaltres tenim un rumb clar que és el que seguim. Més enllà del soroll, nosaltres el que volem és treballar. I més enllà de les enquestes, que poden estar més cuinades o menys, que poden ser més tendencioses o menys, nosaltres hem de continuar amb el rumb fix que tenim, que és exercir d’alternativa per poder arribar al punt de revertir aquests resultats electorals i de poder ajudar Catalunya a créixer. Una enquesta genera, u, tota la rumorologia que vulguis, i dos, tendència. Nosaltres ja som molt conscients que fem nosa a l’aparell judicial, a l’aparell polític… Però això no ens farà desistir ni un segon de l’objectiu que nosaltres tenim.
Creu que Illa esgotarà la legislatura?
Si té pressupostos, li posen molt fàcil. Qui forma part d’aquest tripartit té avui la responsabilitat de decidir si avala les polítiques del president Salvador Illa, entre les quals hi ha una desnacionalització que avança a marxes forçades, o si es ressitua i defensa Catalunya per sobre de tot. Si ara s’aproven els pressupostos, els prorroga i ja ho tenim. Per tant, és un moment que és molt important. Si ara donen gasolina, crec que hi haurà recorregut. Si no hi ha pressupostos, es complica tot més malgrat que hem sentit Oriol Junqueras dir que, si no n’hi ha, hi haurà suplements de crèdit. Tot el que sigui oxigen a aquest Govern et fa convergir en una situació que tu hi ets a dins. En tot cas, la competència de convocar eleccions és del president.
