La resposta, sovint, es troba en la mateixa pregunta. Un dels debats que ha emergit amb força els darrers dies és la possibilitat que es pugui interposar un recurs contenciós administratiu davant la sala III del Tribunal Suprem contra els indults als presos polítics. De fet, així ho han apuntat formacions com ara Vox, Cs o fins i tot el PP. Però interposar un recurs d’aquestes característiques no és, a priori, tan senzill.
De fet, el mateix Manuel Marchena va fer fora Vox en el procés de sol·licitud d’indults: els va impedir pronunciar-s’hi tot i haver estat acusació popular durant la instrucció i el judici al Tribunal Suprem. En aquest sentit, la sala penal del Suprem va admetre un escrit de l’advocat Jordi Pina, en defensa de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, amb què remarcava que la formació d’Abascal, tot i el seu protagonisme incriminatori durant el judici, no tenia legitimitat ni activa ni passiva per poder al·legar res sobre els indults.
En concret, els magistrats de la sala de Marchena van signar una diligència el 26 de gener amb què expulsaven Vox del tràmit d’indult. Fonamentalment, els “rebutjaven” directament la incorporació a l’expedient l’informe del partit ultraespanyolista sobre la mesura de gràcia dels presos. L’argument de la sala era que l’article 24 de la llei de 18 de juny de 1870 no determina ni preveu el dictamen de l’acció popular i limita la petició de l’informe al ministeri fiscal i a la part perjudicada del delicte. En aquest cas, l’única part perjudicada podria haver estat l’advocacia de l’Estat, que no es va oposar als indults.
La decisió de Marchena, però, no va ser gratis et amore. Ans al contrari, el president de la sala penal del Suprem va expulsar del procediment Vox arran d’un escrit de Jordi Pina sobre l’activació de l’expedient d’indult. L’escrit, del 15 de gener, de l’advocat dels líders de JxCAT reclamava al tribunal que tingués per “no presentats els escrits de Vox sobre els indults” perquè la llei no preveia que l’acusació popular hi pogués intervenir.
L’argument lògic del lletrat era que si la figura de l’acusació popular no havia estat introduïda a l’ordenament jurídic quan es va promulgar la llei de l’indult no comporta que “el legislador pretengués deixar la porta oberta a la intervenció de l’acusació popular en la concessió d’aquesta mesura de gràcia” . “Així”, subratllava Pina, “si el legislador hagués volgut que l’acusació popular participés en la tramitació dels expedients d’indult, hauria pogut modificar la llei per a permetre la seva intervenció”. I aquesta voluntat no ha existit mai.
En l’escrit, Pina recordava que la llei de d’indult ha estat reformada diverses vegades, la darrera de les quals, amb la llei 1/2015, de 30 de març, que modificava el Codi Penal. En aquesta reforma es va introduir una disposició addicional que modificava substancialment la regulació de l’indult. Ara bé, tampoc en aquesta ocasió “no es va reformar, ni modificar, ni canviar, ni introduir la possible participació de l’acusació popular en la tramitació de la mesura de gràcia”.
Marchena va comprar del tot aquest argument i va expulsar Vox de la tramitació de l’indult. D’aquí que Pina es mostri convençut, així com la lletrada Judit Gené, de l’equip defensor de Quim Forn i Meritxell Borràs, que Vox no pot interposar cap recurs perquè ni tan sols, tot i havent estat part, han pogut opinar, informar o participar de l’expedient d’indult. És una derivada clara a sensu contrari del principi jurídic de “qui pot allò que és més, també pot allò que és menys”. En aquest sentit, “si no podien ni fer al·legacions durant el tràmit de l’indult, encara menys podran recorre’l”, interpreten els lletrats.
L’indult és un acte administratiu del consell de ministres recurrible davant la sala III del Suprem, que s’ocupa del contenciós administratiu. Ara bé, la mateixa sala ha deixat molt clar qui pot presentar recursos a un indult. El concepte clau és la “legitimació activa”, és a dir, que qui interposi el recurs sigui víctima dels fets. Una restricció que impedeix al·legar el concepte “d’interès general” que volen fer servir Vox, Ciutadans o PP. Aquesta via només està permesa per causes molt concretes de Medi Ambient o que afectin l’urbanisme. En tot cas, la doctrina de la sala III és que s’acrediti un “interès legítim” per poder recórrer l’indult. Una prova diabòlica que només s’ha aplicat en dues ocasions, en el cas de reconèixer els accionistes del Banc Santander en l’indult d’Alfredo Sáez, que el Tribunal va interpretar que tenien aquest interès legítim perquè amb l’indult no se’l podia inhabilitar per a la direcció del banc. I un segon cas va ser per donar la raó a una associació ecologista. En aquesta ocasió, el tribunal va argüir que les lleis sobre el medi ambient atorguen aquest paper a les entitats ecologistes només en delictes d’ordenació del territori. Precisament, l’actual president del Consell General del Poder Judicial va demanar avalar l’indult d’un conductor kamikaze que la família de la víctima havia recorregut.
La resposta de Marchena expulsant Vox, un cop ja havia presentat el seu informe sobre l’indult, és una prova prou sòlida que el partit ultra no ostenta aquesta legitimació activa per recórrer l’indult. “Si un partit que va ser part del judici no pot ni informar i tampoc podrà recórrer, és evident que cap altre partit ho podrà fer”, insisteixen els advocats. Però el grapat de decisions inèdites de l’alt tribunal arran del Procés o altres causes judicials socials també deixen la porta semioberta a sorpreses de darrera hora, com ara un canvi sobtat de la doctrina.
33 
32 
