Aquest dimecres, després de tres suspensions, comença el judici als membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre. La Fiscalia els demana al jutjat penal 11 de Barcelona una pena de 9 mesos de presó per un delicte de desobediència regulat al 556.1 del Codi Penal i dos anys més de presó pel delicte d’usurpació de funcions públiques previst a l’article 402. A més, el fiscal hi afegeix multes i inhabilitacions especials per a Marc Marsal, Jordi Matas, Tània Verge, Marta Alsina i Josep Pagès. És un episodi més de la repressió contra el Procés, però en aquest cas afecta els acadèmics i experts –professors universitaris– que van ser nomenats pel Parlament per garantir la votació del Primer d’Octubre.
Però el camí de persecució no va començar amb la querella de la Fiscalia. Ni de bon tros. De fet, va començar el mateix dia del seu nomenament i a través de les formacions de l’oposició espanyolista al Parlament. Així ho delaten les actes de la Mesa i de la Junta de Portaveus dels ja famosos plens del 6 i 7 de setembre del 2017, els plenaris que van aprovar la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica i fundacional de la República. Segons aquestes actes, la llei del referèndum que establia la figura de la Sindicatura Electoral ja va ser sotmesa a tot tipus de reconsideracions durant la seva tramitació parlamentària. Però no va ser fins la nit de traspàs del 6 al 7 de setembre que no va esdevenir protagonista.
En concret, quan passaven cinc minuts de les 12 de la nit, la Mesa i la Junta es va reunir per estudiar el document 284-00028/11, és a dir la sol·licitud de compareixença dels candidats a ocupar el càrrec de vocal de la Sindicatura Electoral de Catalunya. Una petició que formalitzava Ciutadans amb tota la intenció. L’estratègia passava per fer anar als Síndics al Parlament a fer un hearing per explicar les seves intencions, el seu currículum i els arguments per a la seva elecció. Un examen de valoració dels nomenats per part dels parlamentaris. Una manera de fer-los comprometre políticament amb l’elecció.
Segons relata l’acta, l’aleshores presidenta de la cambra i ara presa política, Carme Forcadell, va rebutjar les intencions de Ciutadans, representat pel vicepresident primer de la cambra, José Maria Espejo Saavedra. L’argument de Forcadell, assessorada per un dels mentors de la llei, l’exvicepresident de la Mesa Lluís Corominas, va ser que la disposició final tercera de la llei excloïa expressament el tràmit de compareixença que reclamaven els d’Inés Arrimadas. El llavors vicepresident primer del Parlament, Lluís Guinó, va voler “posar de relleu” –tal com descriu l’acta– que la Llei del Referèndum era una “llei ad hoc” i per tant excloïa els tràmits formals previstos en la mateixa llei. La secretària primera, Anna Simó, va reblar el clau i va “remarcar que la llei del referèndum tenia prevalença sobre les altres normes”.
Però l’argument de Forcadell va topar amb el llavors secretari segon, el socialista David Pérez. El veterà diputat socialista va a·legar que es produïa un “conflicte de normes entre les previsions de la Llei del Referèndum d’autodeterminació i el que preveu el Reglament del Parlament”. Per això, va demanar un informe als “serveis jurídics de la cambra”, aliats de l’unionisme en aquells moments de tensió per evitar ser embolicats en un procés penal.
També Pérez va afegir que calia escatir si “existia una contradicció amb les previsions de l’Estatut relacionades amb l’aprovació de les normes que regulen l’administració electoral, en tant que requereixen votacions per majoria reforçada”. És a dir, en un principi volien participar de la validació d’aquests càrrecs perquè assumissin unes funciones que serien retirades pel Tribunal Constitucional, deixant a la fiscalia el camí esporgat per a una querella.
Forcadell va decidir sotmetre a votació la petició de l’informe als lletrats de la cambra. La decisió va ser com gairebé totes les d’aquella nit. S’hi van oposar els quatre membres independentistes: Forcadell, Lluís Guinó, les secretàries primera i la quarta, Anna Simó i Ramona Barrufet. En canvi, a favor a més d’Espejo Saavedra i Pérez s’hi va afegir, curiosament, el secretari tercer, Joan Josep Nuet, actualment diputat d’ERC a Madrid. El PP es va quedar amb gana amb la votació i s’hi va afegir, donat que era una reunió de Mesa ampliada –on el PP i la CUP tenien veu però no vot– per demanar, per boca de la diputada Maria José García Cuevas, que calia un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Posteriorment va reclamar la compareixença dels Síndics i un informe dels serveis jurídics de la cambra.
Va ser aleshores quan van entrar en el debat el secretari general, Xavier Muro, i el lletrat major Antoni Bayona. Tots dos van brandar la “nota d’advertiment lliurada el mateix matí a la Mesa” que apuntava les responsabilitats penals que es podien derivar d’aprovar-se la Llei del Referèndum. Els dos advocats van remarcar i fer constar en acta que la nota era “extensible a qualsevol acte que pugui comportar una aplicació d’aquesta norma”. “En conseqüència”, inclou l’acta, “reiteren aquest advertiment amb relació a l’elecció de la Sindicatura Electoral de Catalunya i a qualsevol altre acte parlamentari d’aplicació o execució de la llei”.
Finalment, Forcadell va donar a conèixer la presentació dels candidats a ser designats membres de la sindicatura electoral. Una proposició que va ser admesa a tràmit per “acta de presidència”. Un procediment que la llei permetia per accelerar l’efectivitat de la Llei del referèndum.
La segona reunió es va celebrar a dos quarts de dues de la nit. En aquesta ocasió eren els socialistes qui aplicaven la mateixa plantilla que una hora abans havia aplicat Ciutadans. El PSC reclamava la compareixença dels candidats a síndics. La intenció era certificar el posicionament de la cambra i, sobretot, l’adscripció política dels futurs síndics. La Mesa va tornar a votar després d’un intens debat entre Guinó, Pérez i Espejo Saavedra. Un debat intens en els mateixos termes que l’anterior, que la llei no preveia cap tràmit de compareixença.
El PSC hi va insistir i va reclamar a la Mesa la petició d’un informe als serveis jurídics per guanyar temps i, per altra banda, obtenir un document que ampliés l’argumentari de la desobediència. El teva-meva entre Forcadell i Pérez que recull l’acta és intens. Forcadell es va plantar que la norma de la sindicatura era una “norma específica que regulava aquesta qüestió” i, per tant, no calia. Pérez es va rebotar i va entrar en el cos a cos: “Hi ha motius més que justificats perquè s’estudiï aquesta qüestió”. De nou, votació. I va guanyar l’opció de JxSí. L’argument principal va ser que la “llei regulava l’exercici fonamental i inalienable del poble de Catalunya” i tenia un caràcter “jeràrquicament prevalent”.
L’objectiu de les dues reunions i de les quatre peticions era constatar, per part de l’unionisme, que la proposició dels síndics ja era un acte de desobediència en si. La línia d’acció de Cs, PSC i PP era deixar clar que, a través d’una fórmula genèrica prevista al Parlament, els membres de la Mesa sabien que havien estat advertits de les responsabilitats dels seus actes. El fet de posar en marxa un dels instruments de la llei des del Parlament certificava la seva tesi i embolicava els candidats a síndics com si hi hagués una adscripció política al projecte i no fos una qüestió de caràcter acadèmic. Ara bé, els síndics no van tenir cap paper en aquest debat. Ans al contrari, els seus noms només van ser aportats per la majoria independentista configurada per JxCAT i la CUP.
18 
