“O ens posem les piles o perdrem la nació”. Aquesta és la frase amb què l’alcalde de Cunit, l’audaç geògraf Jaume Casañas, ha inspirat la Declaració de la Panadella, un document signat per un centenar d’alcaldes el passat 13 d’abril en aquell emblemàtic punt de l’A-2 i que posa el dit a la nafra en un dels punts claus de tota estructura política: la divisió territorial i la distribució del poder arreu del país. Per primer cop en molts anys, alcaldes de tots els colors polítics situava la geografia al centre del debat de polític i com a eix per buscar l’equilibri i la igualtat social.
A poc a poc, el projecte ha anat creixent i obrint portes institucionals, mentre perfila el seu discurs que cal reestructurar Catalunya per, segons Casañas, un dels impulsors principals de la iniciativa, distribuir millor el poder, fer una administració més eficaç i, sobretot, neutralitzar el risc que suposa el que ja es coneix com a Barcelunya. És a dir, el desequilibri entre la poderosa i autoorganitzada àrea metropolitana de Barcelona i la resta de la nació. De fet, aquest moviment supleix una de les mancances del debat polític que es va viure intensament amb el Procés sobiranista, durant el qual hi havia estudis de tota mena però es va trobar a faltar com seria l’estructura territorial, administrativa i de poder d’una virtual Catalunya independent.
La Declaració de la Panadella posa negre sobre blanc les possibilitats que hi ha, legals i administratives, de canviar el paradigma del sistema polític de Catalunya, aprofitant les vegueries però també, i aquí rau una de les principals estratègies, amb petits canvis comarcals, sense tocar la distribució provincial per “evitar que Madrid bloquegi una iniciativa que atorgaria més sobirania real als ciutadans del país”. Es tractaria de “convertir el país en la Catalunya federal”, assenyala Casañas de manera gràfica. De moment, els integrants de la Declaració de la Panadella tenen el projecte sobre la taula, força avançat tot i que manquen alguns serrells, i volen que sigui un dels debats de cara a les pròximes eleccions municipals.
La Catalunya federal
“Sense la resta del Principat, sense la resta de la nació, Barcelona no només perd l’essència, sinó que perd tota capacitat de competir globalment”. Aquesta és una de les màximes principals de la Declaració de la Panadella, el nervi del moviment. “Volem que Catalunya sigui un país equilibrat, que generi benestar a totes les catalanes i catalans”, afirma el manifest que, al capdavall, reclama més governança per a la resta del país i que no es construeixi una nació a “dues velocitats”.
“Cal posar les intencions del manifest en marxa i traslladar-les a la realitat, d’aquí que proposem una mena de Catalunya Federal”, explica Casañas amb convenciment. “La proposta ara per ara implica reduir administracions, com ara els consells comarcals, atorgar més poder a les vegueries, que funcionarien com a regions operatives, amb pressupost propi i amb responsabilitat directa amb el ciutadà, sense haver de tocar de manera profunda cap frontera administrativa de les diputacions provincials, és a dir, mantenir la divisió provincial, fet que aparta el projecte de les urpes de Madrid”, detalla Casañas, que va ser elegit alcalde com a cap de llista d’Impulsem Cunit.
Ras i curt, el projecte passa per “regionalitzar Catalunya i convertir-la en una nació federal, amb una capital que és Barcelona, però amb poder territorial que no depengui d’un despatx de la capital i que tingui pressupost propi”. Un sistema que evitaria el que titlla de “país de dues velocitats”. Per una banda, la macrocefàlia de la Barcelona metropolitana i, per l’altra, la resta del país, que “necessita autonomia i decidir per ell mateix sense necessitat de passar per un despatx de Barcelona, allunyat de la realitat territorial”.
Canvis en tres comarques
Sobre el mapa, la proposta implica fer canvis que afectarien tres comarques: el Baix Penedès, la Cerdanya i el Solsonès. El paraigua mare de la planificació és el manteniment de les nou vegueries: l’Aran, l’Alt Pirineu, la Catalunya Central, Girona, Barcelona, el Penedès, Lleida, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Per això cal fer canvis comarcals que s’inclourien en les demarcacions provincials. En concret, traspassar a la demarcació de Lleida els municipis de la comarca de la Cerdanya que ara pertanyen a Girona. Per tant, la comarca entraria de ple a la demarcació territorial de la vegueria del Pirineu. Una decisió que enterra un projecte dels anys noranta de passar la comarca a la Catalunya Central arran de l’obertura del Túnel del Cadí.
Per la seva banda, el Solsonès deixaria la demarcació provincial de Lleida i entraria a la de Barcelona, i romandria a la demarcació de la Vegueria de la Catalunya Central. I, en darrera instància, el Baix Penedès deixaria la Diputació de Tarragona per entrar a la de Barcelona i romandria a l’actual Vegueria del Penedès, la darrera que s’ha instrumentalitzat. D’aquesta manera, el mapa de les fronteres provincials es mantindria i coincidiria amb els límits de les vegueries. I, per exemple, esquivaria l’aprovació d’una llei electoral que fa 40 anys el Parlament intenta, sense èxit, aprovar. Un cop redibuixat el mapa de Catalunya, s’obriria una segona fase, de distribució del poder i sobirania de les vegueries.
Vegueries i diputacions
El fet que la divisió provincial es mantingui i continuï com una administració de segon nivell facilita el canvi d’estructura de l’exercici del poder a Catalunya, que comptat i debatut, quedaria limitat a tres nivells d’administració: ajuntaments, diputacions, consells de vegueria amb la Generalitat. Una fórmula que implica la desaparició dels consells comarcals, entitats que no han acabat de trobar el seu paper, ja que les decisions importants les prenen els consells d’alcaldes. “De fet, hi ha consells comarcals on costa més el farciment que el gall, on un conseller rep més sou que el pressupost que gestiona”, apunta Casañas.
Dins de cada demarcació provincial, hi hauria el “Consell de Vegueria” encarregat de gestionar el pressupost que provindria del Parlament de Catalunya que subsumiria els funcionaris, el personal i els recursos de la Generalitat. “Això implicaria, la reducció d’un nivell d’administració i una estructura més eficient i sobirana dels recursos que s’han d’invertir a cada racó del país, sense que un senyor en un despatx de Barcelona decideixi si cal un institut o un metge més”, detalla Casañas.
“La columna vertebral del país seria regional, és a dir, cada vegueria podria actuar de manera més eficient davant els reptes nacionals en condicions d’igualtat amb qui ja actua de manera autònoma, que és l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que ens està dividint la nació”, afegeix. “Hem de poder exigir de tu a tu, com a govern, trens, instituts, metges, policies o intensificar projectes escolars…”, remarca Casañas. “Hem d’impulsar un nou model de governança regional que garanteixi l’equilibri, la cohesió i la justícia territorial a tot el país“, apuntala.
Explicar la bona nova
El projecte no ha quedat reduït en un document i en una imatge vaga. Ans al contrari. Casañas i el seu partner principal en el projecte, Manel Solé, alcalde de la Granja d’Escarp (Segrià), han fet feina. Des de la posada de llarg del projecte, el passat 18 de febrer, s’han dedicat a explicar la iniciativa al Parlament, al conseller de Presidència, Albert Dalmau, i al president, Salvador Illa, i al president a l’exili i cap de l’oposició, Carles Puigdemont. De fet, a poc a poc s’han transformat en un lobby que vol anar “picant pedra” per convèncer d’un projecte que veuen “molt factible”, sense “cap impediment legal”, i que pot ajudar a “salvar la nació” i neutralitzar “la dinàmica de desequilibri territorial creixent, marcada per un contrast cada vegada més accentuat entre la realitat metropolitana i la resta de Catalunya”.
