Aquest dissabte, el president Jordi Pujol va rebre un homenatge. Va ser, en paraules del seu impulsor, l’exalcalde de la Seu i exdiputat Albert Batalla, un “acte de justícia”. Una cerimònia, celebrada a Planoles, sota el paraigua de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) i que va aplegar el gruix de la direcció de Junts i noms de pes de l’extingida Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Tot un seguit de discursos d’exdirigents va ser el preàmbul de la seva intervenció, per veu interposada de la presidenta del consell nacional de JNC, Carlota Monfort, per raons d’edat. Un discurs que va sonar a llegat polític, el que seria, en termes pujolians, una deixa política. Una reserva ideològica i política pel catalanisme. Un discurs adreçat, teòricament als joves però d’ampli abast.
De fet, el discurs no amagava que el president Pujol, ja exonerat del cas dels diners a Andorra, volia deixar una sèrie de “lliçons” posant com a exemple el seu exercici polític al qual va assegurar haver dedicat “tota” la seva vida. Va proclamar Catalunya com una idea de “voluntat de ser” i va pràcticament ordenar que continuï essent un país “integrador” i capaç de fer “sentir partícips persones molt diferents”, “d’integrar la gent que ve de fora i cohesionar”. Una idea amb avís a navegants, com una crida per repel·lir vel·leïtats extremistes que poden castigar formacions que sempre han apostat pel catalanisme integrador. Pujol va posar “deures” per mantenir la responsabilitat de donar continuïtat al país amb una idea al rerefons: que Catalunya, passi el que passi, “val la pena”.
“Catalunya l’ha fet el seu poble”
Pujol va arrencar el seu discurs vantant-se de la força i la comoditat de tenir 96 anys per poder gosar donar aquestes lliçons. La primera la va sintetitzar un concepte clar i civilista: “Catalunya l’ha fet el seu poble”. Una idea que va glossar tot advertint que no s’havia d’esperar que “tot ho resolgui la política”. Una idea atrevida amb el benentès que la gran majoria d’assistents vivien o han viscut de la política, però que va venir reforçada per algun dels participants, com un forner que amagava propaganda política entre els sacs de farina de l’obrador i que va arrencar visiblement els records de l’expresident.
“La política és necessària, però no és suficient”, va avisar. “Les nacions fortes són aquelles que tenen una societat forta”, va defensar. “Quan una societat perd sentit de la responsabilitat, quan perd la cultura de l’esforç, quan perd la confiança en ella mateixa, cap govern no la pot salvar”, va afegir. Pujol va insistir en la idea que la “construcció nacional” no es pot abastar només a les “institucions”. És a dir, “crear consciència de país, fer una nació moderna sense deixar de ser una nació” en un món cada cop més complex.
En aquest sentit, proposa oblidar la “por”, el “pessimisme” i la “nostàlgia” i enfortir la idea que la “nació petita només sobreviu si té personalitat, si sap qui és; si sap què vol ser i si està disposada a treballar per aconseguir-ho”. Som aquí. “La història de Catalunya és una història de persistència, de resistència, de reconstrucció”, va glossar. Per això va esperonar els joves a preparar-se i a descartar la idea de construir un país amb “consignes”, “cops de titular” o “a través de les xarxes socials”
“Què és Catalunya? Catalunya és sobretot una voluntat”
Pujol va voler expressar el seu concepte de Catalunya que va resumir en una idea que arrela en Jaume Vinces Vives, és a dir, la “voluntat de ser”. “Catalunya és sobretot una voluntat”, va sentenciar el president Pujol. “Una voluntat col·lectiva de ser, una voluntat de continuïtat i una decisió renovada generació rere generació de no desaparèixer”, va concretar. Per això va demanar foragitar del discurs polític del catalanisme el “cansament interior, la resignació i el desànim”, que va titllar de pitjors enemics que els “enemics exteriors”. “Catalunya continua valent la pena, la seva llengua, la seva cultura, la seva personalitat col·lectiva i la seva llibertat continuen valent la pena”, va remarcar.
Una idea, però que, a criteri de l’expresident, no tindria continuïtat “si no hi ha catalans disposats a assumir responsabilitats”. Així va entrar en el capítol dels deures que tenen els catalans “perquè una nació no és un dret gratuït, sinó una responsabilitat”. D’aquí que va elaborar una llista de deures dels catalans com “mantenir la llengua, de transmetre una cultura, integrar la gent que ve de fora i cohesionar”. “El deure de treballar bé, de servir, de no rendir-se”, va afegir i subratllar. “Servir Catalunya sense esperar res a canvi, cap retribució”, va ressaltar. “És el servei, és la contribució al bé comú”, va posar com a meta.
Pujol va voler incidir en la capacitat d’integració de la societat catalana al·legant idees com “ambició, cohesió i convivència”. “Catalunya sempre ha estat una realitat plural, diversa, complexa”, va descriure. “La nostra força no ha estat mai la uniformitat, ha estat la capacitat d’integrar, de sumar, de fer sentir partícips persones molt diferents”, va raonar per concloure que aquesta capacitat d’integració és una de les “grans victòries històriques de Catalunya”. Una victòria que, per al president, cal preservar i “no la podem perdre”.
“Catalunya, obra inacabada”
En el tram final del seu discurs, Pujol va admetre encerts i errors en la seva trajectòria política, però va fer valdre la seva convicció que “Catalunya val la pena”. Lluny de qualsevol cofoisme, l’expresident va alertar que “Catalunya és una obra inacabada”. És a dir, que “ningú no la posseeix, ni ningú no la representa tota ni n’és propietari”. “Cada generació n’és simplement dipositària: la rep, la cuida, l’enriqueix, i la transmet. Aquesta és la gran cadena de la nostra història”, va assenyalar. Un pròleg del que serien els deures pendents per a les generacions de catalans que, a parer seu, encara poden fer moltes coses per perllongar Catalunya.
“Nosaltres vam rebre un país ferit i vam intentar reconstruir-lo”, va exposar per repartir noves responsabilitats. “Ara us correspon a vosaltres continuar aquesta obra”, va ordenar proposant eines com “la intel·ligència, el coratge, el sentit de responsabilitat, amb amor al país i amb esperança”. “Els pobles que perden l’esperança acaben desapareixent i Catalunya no ha desaparegut en més de mil anys d’història, ni desapareixerà si hi ha homes i dones disposats a servir-la”, va evocar. Així va “confiar una missió” al gruix del catalanisme: “Estimeu Catalunya, que la serviu, que la defenseu, que la feu millor, que la deixeu més forta als qui vindran després”. Una Catalunya “més culta, més justa, més cohesionada, més conscient de si mateixa”. “Si ho feu, Catalunya continuarà. I si Catalunya continua, tot haurà valgut la pena”, es va acomiadar.
