En diuen Procés de Garbí. Un nom certament idíl·lic i que té com a objectiu treure la CUP d’una espiral electoral de resultats magres i recuperar un cert protagonisme polític en la nova etapa del Procés. L’objectiu és endreçar ideològicament la casa i redreçar el rumb. “L’organització”, nom que utilitzen els dirigents i militants per referir-se al partit, ha decidit enfocar el rebranding a llarg termini. Un procés de debat on poden participar satèl·lits ideològics cupaires i persones que vulguin participar de la reforma de l’esquerra independentista i anticapitalista. Un sistema que, malgrat que no ha convençut part de la vella guàrdia militant i que ha despertat certs recels en les estructures orgàniques, ha encetat el debat i ha despertat antigues reticències ideològiques.
En tot cas, la CUP ha iniciat un procés d’autòpsia dels seus resultats electorals, de diagnosi de la situació i de vista llarga estratègica. Tot sense tocar els quatre pilars fonamentals de l’organització: independència, socialisme, feminisme i ecologisme. Amb traç gruixut es pot afirmar que hi ha tres vies que es plantegen en aquesta “refundació”: el model Girona, el model ‘comuns però més sobiranistes’ i el model que vol mantenir l’essència de formació independentista i anticapitalista i expurgar de la discussió interna tot allò que no se centri en polítiques independentistes i socials, conegut com “l’independentisme de combat”. Els resultats electorals i cert desencís detectat en bona part de la militància han esperonat la reestructuració de la formació.
El copyright de la ‘refundació’ de la CUP, d’Albert Botran
El terme “refundació” va ser posat negre sobre blanc per un autèntic tòtem cupaire, l’exdiputat al Parlament i al Congrés, Albert Botran. Precisament, Botran és el fedatari públic de la història del primer renaixement de la CUP com a partit a través del llibre que explica l’assemblea de Vinaròs (Baix Maestrat) de l’any 2000. Un conclave amb entitats com l’MDT, TRONC, l’avantpassat d’Endavant Osan -la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA)- i l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), la protoCUP creada el 1986, perquè la CUP com a marca electoral havia començat com a marca electoral el 1991. Eren formacions que tot el dia “es barallaven”.
A Vinaròs van acordar una estratègia a llarg termini que, deu anys després va donar resultats. Els va portar a treure el cap a les municipals i sobretot, a les eleccions al Parlament del 2011, en què van obtenir tres diputats i van marcar l’incipient full de ruta del Procés amb la vista posada al referèndum que va acabar en la consulta sobiranista del 9-N. L’actual refundació busca aturar la davallada de la CUP i recuperar un espai “més ambiciós” lluny de posicions “conservadores”.
Un llarg procés
La idea de l’actual refundació ja es va plantejar després de les municipals del passat maig. La davallada electoral de 176.474 vots i 333 regidors a 133.403 vots i 313 regidors va obligar a repensar la situació. A més, amb l’agreujant que tot i els recursos esmerçats la CUP es van tornar a quedar sense representació al consistori barceloní. La convocatòria de les eleccions espanyoles, però, va entrebancar el tràmit i a correcuita la CUP va decidir presentar-s’hi i deixar en espera la reformulació. En els comicis espanyols, contra l’esperança de treure diputats per la demarcació de Barcelona i un per Girona, la CUP es va quedar a zero. A partir d’aquí, la refundació es va tornar a posar en marxa però, això sí, de manera ‘controlada’.
La tècnica del debat de recomposició va començar el passat 28 d’octubre. Un centenar de militants, reunits a Barcelona, van presentar el ‘Procés de Garbí’. Un nom en referència, segons els comunicats oficials del partit, al “vent que bufa des de baix i a l’esquerra”. La peça clau de la reformulació és la creació “d’un grup motor” de 17 militants amb “diferents sensibilitats polítiques i territorials de l’organització”. La feina que tenen encomanada és elaborar un Document de Proposta de Debat “després d’escoltar diferents veus del partit”. Un altre dels punts fonamentals serà l’assemblea convocada per al pròxim 16 de desembre a Girona, per celebrar diversos “espais de debat”.
El següent pas serà la celebració de “trobades territorials i municipals” així com “trobades nacionals temàtiques”. No serà fins a la primavera del 2024 que se celebrarà una altra assemblea nacional per debatre i aprovar les ponències estratègiques. La dinàmica de treball, però, no ha convençut molts militants actius, que consideren que aquest procés participatiu grinyola amb els estatuts que plantegen assemblees amb ponències polítiques elaborades d’una altra manera.
Crisi i debat
Són diverses les veus de dins que esperen al mes de desembre a Girona i a les assemblees territorials per aportar la seva idea. “Cal canviar coses”, al·leguen part dels que busquen una renovació pensant en “futures aliances” o estratègies de futur. Una idea de la qual un sector més conservador es malfia amb la pregunta de “fer aliances amb qui i per fer què?”. Així mateix, hi ha un tercer sector que es mostra neguitejat en el sentit que es perdi el “projecte d’independentisme de combat“. En definitiva, si el model a seguir seria el de Girona, que ha aconseguit l’alcaldia amb aliances amb altres partits independentistes, com el seu dia va ser Badalona, o bé un model d’independentisme de combat, o una tercera via que busqui pescar vots de l’espai dels Comuns on, segons spin doctors de la formació, haurien anat a parar molts possibles vots de la CUP en les eleccions espanyoles del 23 de juliol.
Un dels documents que ha aparegut en ple debat és el manifest ‘Per un procés de refundació de l’independentisme d’esquerres’, on signatures de o pròximes a la formació defensen la vocació de govern. El signen històrics com Marc Sallas, Lluís Sales o Marcel Vivet, així com actuals pesos pesants de la formació com ara l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, o el diputat Daniel Cornellà, també de la demarcació de Girona. “Ens cal una organització amb més militància, amb més xarxa, amb més pluralitat, amb vocació de majoria i de conquesta del poder”, emfatitza el manifest.
Botran, un dels signants, assegura a El Món, que “l’objectiu principal que ha de tenir la formació és créixer” i “impedir la davallada electoral i també d’assemblees locals i militància”. Un altre dels manifestos que han entrat en el debat és del PUIC, ‘Per un Independentisme de Combat’. Un espai minoritari on es troben militants amb hores de vol, com l’exregidor de Reus Xavier Angelergues que, en conversa amb El Món, recorda que un “problema és que els objectius polítics que transmet avui la CUP a la societat no tenen res a veure amb els objectius que políticament volem transmetre històricament”. Un altre sector vol mantenir una línia d’aliances però “triades”. “La CUP no pot fer invents”, remarquen deixant clar que no és necessari pactar amb la dreta, encara que sigui independentista. “Ara és el moment del debat”, insisteixen, “sense renunciar als principis de Països Catalans, Independència, Socialisme, Feminisme i Ecologisme”. Tot just ara arrenca l’intent de revitalitzar una formació que ha investit els tres darrers presidents de la Generalitat.
