El debat sobre la independència d’Escòcia s’ha reactivat formalment amb l’aval de Holyrood, el Parlament escocès, perquè el govern que encapçala John Swinney demani a Londres l’autorització d’un segon referèndum d’independència. Impulsada pel primer ministre, la iniciativa, inclosa en el seu programa electoral i que s’havia de fer efectiva en els cent primers dies de mandat, ha tirat endavant amb 72 vots a favor (SNP i Verds) i 55 en contra. Els independentistes han assolit aquesta vegada una majoria més àmplia que les dues vegades anteriors –2017 i el 2020– en què s’ha formulat aquesta demanda després del referèndum del 2014, quan el 55% dels escocesos van rebutjar abandonar un Regne Unit que encara no havia sortit de la Unió Europea pel Brexit.
Malgrat el rebuig de Westminster en les dues peticions anteriors i el topall legal que va fixar el Tribunal Suprem el 2022 després que l’executiu de Nicola Sturgeon demanés si Escòcia pot convocar un referèndum d’independència, l’independentisme escocès representat per l’SPN, que fa dues dècades que és al poder, insisteix a activar els seus compromisos electorals. Per analitzar l’estratègia escocesa, els vetos per part de Londres i els seus vasos comunicants amb el cas català, El Món ha parlat amb els politòlegs Daniel Cetrà, Núria Franco-Guillén i Marc Sanjaume, tres experts en la matèria que aporten llum sobre un pols que és tant domèstic com plenament connectat amb les dinàmiques globals de les nacions sense estat.
Un mandat electoral i el greuge “irrefutable” del Brexit
Per a Daniel Cetrà, politòleg a la Universitat de Barcelona, aquesta tercera petició que ha posat en marxa el Parlament escocès respon estrictament al compliment d’un pacte: “L’SNP es va presentar dient: si guanyem les eleccions, aquest és el pacte sobre què farem els primers 100 dies”, un full de ruta que incloïa explícitament aquesta votació. Cetrà recorda que, a diferència de les peticions del 2017 i el 2020 —rebutjades per Theresa May i Boris Johnson—, aquesta compta amb una majoria parlamentària més sòlida. Però cap dels tres experts consultats creuen que aquesta petició prosperi per l’oposició de Westminster. “Després de la finestra d’oportunitat amb David Cameron, hem vist que la resposta de Londres ha estat molt negativa”, apunta Marc Sanjaume, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. La doctora en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra, Núria Franco-Guillén, pensa que és “raonable pensar” que l’SNP ho seguirà intentant “independentment de si es conjuguen unes circumstàncies favorables” per a un nou referèndum. Però es mostra escèptica amb el futur, perquè l’any 2014 “gairebé tots van acabar prenent mal. En qualsevol cas, no veu el govern escocès desobeint la llei.
El gran motor argumental del sobiranisme escocès continua sent el Brexit. El 2014, l’unionisme va fer campanya afirmant que votar ‘no’ a la independència era l’única via per seguir a la Unió Europea; però, dos anys després, els escocesos van ser arrossegats en la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, malgrat que el 62% dels escocesos van votar a favor de quedar-s’hi. Sanjaume exposa que l’argument del Brexit per exigir un segon referèndum és “irrefutable” per al sobiranisme escocès perquè va provocar un “canvi material de la situació”. Cetrà apunta que, tot i que “es va crear un greuge molt gran, paradoxalment no va haver-hi un repunt immediat del suport a la independència”, que es manté en un escenari que frega que 50%-50% entre partidaris i detractors. Amb tot, manifesta que el Brexit ha operat un canvi més de fons: “Ha generat una certa pèrdua de legitimitat del Regne Unit com a entitat que inclogui totes les nacions, que van ser ignorades” durant el procés de negociació per sortir de la UE. Però no és només la sortida de la UE, ja que Franco-Guillén recorda que David Cameron, Ed Miliband i Nick Clegg van prometre una revisió de l’autogovern si es votava en contra de la independència i després això va quedar en paper mullat: “No és només que s’ha tret a Escòcia la Unió Europea contra la voluntat dels escocesos, sinó que les promeses que es van fer el setembre de 2014 no s’han complert”.
En aquest sentit, Marc Sanjaume destaca la distància abismal que s’està obrint entre les cultures polítiques d’Escòcia i Anglaterra: “L’aposta de la independència escocesa sempre ha estat més aviat basada en la cultura política, en les polítiques públiques i la institucionalitat… I aquest argument ha guanyat força perquè Anglaterra s’ha anat distanciant, reforçant una posició conservadora, retrògrada i reaccionària”. Dani Cetrà assenyala que “el repte de l’independentisme escocès és convèncer aquella gent que va votar ‘no’ a la independència però va votar ‘sí’ a quedar-se Unió Europea”, defensant la idea que donar suport a la independència és la millor via per tornar a la UE.
La gestió de la frustració i el control institucional
Davant la certesa que tenen els tres experts que Londres tombarà novament la petició, l’independentisme escocès ha dissenyat mecanismes per evitar l’enquistament i la “depressió col·lectiva” que es va viure a Catalunya, que, a diferència del cas escocès, ha patit la repressió i la guerra bruta dels poders de l’Estat espanyol. En efecte, l’experta destaca que els factors “són diferents a cada lloc”, i remarca que a Catalunya durant el Procés, “d’alguna manera, es van desobeir les negatives que venien del govern espanyol i es va tirar endavant un referèndum, i a Escòcia es va fer tot seguint la llei”. Sobre la gestió del moment, Cetrà detalla que el progama electoral de l’SNP preveia que en els primers 100 dies de govern es creés una Convenció Constitucional, un fòrum no institucionalitzat que aplegarà partits, acadèmics i societat civil per dissenyar una futura Constitució escocesa o una llei de referèndum. “És una manera de navegar pel ‘no’ de l’Estat, i demostrar que no es queden de braços plegats”.
Tot i que té punts de connexió amb el Llibre Blanc de 670 pàgines que l’ex primer ministre Alex Salmond va presentar abans del referèndum de 2014, Cetrà matisa que allò ho va fer l’executiu escocès quan ja hi havia un referèndum acordat, mentre que ara es planteja com una eina transversal per “guanyar temps” i estendre la pressió més enllà dels partits. “Això no ho fa l’executiu, i comptarà amb la participació de societat civil i polítics per continuar parlant d’aquesta qüestió de fons i generar pressió per convèncer Londres en algun moment i fer-los veure que és un tema latent que vincula molta gent més enllà dels partits independentistes”.
A l’hora de comparar el moviment escocès amb el català, els tres analistes coincideixen en el control de les institucions com a factor clau, però Núria Franco-Guillén també posa el focus de la “fragmentació més gran” que hi ha a Catalunya en comparació a Escòcia, on l’SNP era i és el partit hegemònic. L’SNP governa ininterrompudament des del 2007. “Són 19 anys en què hi ha hagut una crisi econòmica, un referèndum, el Brexit i la pandèmia, i ells segueixen guanyant eleccions”, recorda Cetrà. I subratlla que, per contra, l’independentisme català va perdre l’executiu i la majoria absoluta al Parlament en les darreres eleccions, celebrades l’any 2024, que van portar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. Una anàlisi que també comparteix Sanjaume, que, a més, destaca la “cintura política” amb la qüestió de la independència i la gestió de les expectatives que va diferenciar l’inici de tots dos processos. “L’SPN ha seguit una estratègia molt fidel als poders reals que tenia”, diu, i, d’altra banda, recorda que l’independentisme català va fixar un termini de 18 mesos per assolir la independència i va acabar amb Quim Torra dient al final del seu mandat que “l’autonomia era un dels obstacles per assolir la independència”.
En aquest sentit, l’expert de la UPF recorda que l’SNP inicialment no volia un referèndum de “sí o no”, sinó una votació sobre més autonomia o independència potencial, el marc binari el va acabar imposant el Londres de David Cameron. El 2014 es va plantejar com una estratègia win-win perquè, segons Sanjaume, “si guanyaven, guanyaven, i si perdien, guanyaven també”. “Allà s’esperava treure un 30% i van treure un 45%. Tot i perdre, els va fer créixer una barbaritat”, afegeix el politòleg, que remarca que una de les conseqüències que va portar la derrota al referèndum va ser el creixement del partit. “Va ser una victòria moral per al moviment”, afegeix Daniel Cetrà, que també destaca el moment d'”estrella de rock” que va viure el partit després de perdre el referèndum. “Omplien l’equivalent del Palau Sant Jordi a Glasgow i Nicola Sturgeon apareixia com una superestrella. Van arribar a augmentar més del triple el nombre d’afiliats al partit, fins a arribar als 200.000 en una nació de 5 milions d’habitants”, apunta l’expert. No obstant això, Sanjaume també recorda que l’independentisme escocès ha comès errors de pes, com, per exemple, el d’anar al Tribunal Suprem britànic el 2022: “Anar a demanar si tenien o no la competència va ser una cagada històrica. En un país on no hi ha Constitució escrita, només falta que et legislis tu mateix que no pots fer-ho”.
La nova “finestra d’oportunitat” per a Catalunya: el revulsiu ha de venir de fora?
És possible un segon intent a Catalunya a curt termini? Per a Dani Cetrà, actualment és “totalment impensable” per la desmobilització social i la profunda divisió interna del bloc sobiranista. Tanmateix, recorda que el nacionalisme català és cíclic i que “alguna cosa passa cada 15 o 20 anys que fa que es reactivi l’espurna”. Aquests catalitzadors solen ser externs, sobretot perquè en el cas català no és capaç de generar per si mateix un revulsiu estratègic ni lideratges unificats, i, en aquest sentit, opina que el revulsiu que necessita el moviment pot ser “un executiu de coalició entre el PP i Vox”. Un fenomen similar, diu, es podria viure a Escòcia si un líder com Nigel Farage (Reform UK) arribés al poder a Londres, cosa que generaria un fort rebuig de l’electorat escocès.
Marc Sanjaume comparteix la tesi que un escenari amb un govern de PP i Vox a Madrid “podria obrir una nova finestra d’oportunitat política a Catalunya”. Així i tot, adverteix que el context institucional espanyol és rígid i l’europeisme no es qüestiona com al Regne Unit. El problema principal, segons Sanjaume, no és només el catalitzador extern, sinó la capacitat interna de resposta: “Això podria obrir una finestra d’oportunitat, ara bé, en la mesura que l’independentisme català es coordini i que, enmig de la fragmentació actual, sigui capaç d’acordar una mínima línia conjunta d’actuació”, matisa. “Estem lluny de poder aprofitar una finestra d’oportunitat”, sentencia.
Una opinió compartida per Franco-Guillén, que opina que el sobiranisme català pateix “una fragmentació bastant important”, amb l’aparició d'”un partit d’extrema dreta que intenta reescriure la manera que tenim nosaltres de definir-nos”. A més, assenyala que els problemes –el no reconeixement de Catalunya com a nació, la retallada de l’Estatut i el no desenvolupament de més autogovern, el dèficit fiscal, el caos de Rodalies– que van desembocar el Procés no s’han solucionat però avui el “català no està tan emprenyat”. “Un govern de PP i Vox podria crear el caldo de cultiu perquè el tema territorial torni a ser intens, però amb la situació actual és difícil”, conclou.
Dues respostes estatals diferents
En última instància, la distància entre Escòcia i Catalunya es resumeix en la naturalesa dels estats on s’emmarquen, una “democràcia de primera onada” contra una de “tercera onada”, com és Espanya. Com conclou Dani Cetrà, cap dels dos estats és receptiu a perdre territori, però les formes difereixen radicalment: “Una activa eines de repressió i envia policies, i l’altra el que fa és primer crear un vincle a través d’una negociació el 2014 i després dir que no és el moment”. Amb això no vol idealitzar el cas britànic, però creu que comparat amb l’espanyol, el Regne Unit és capaç d'”acomoda millor la diversitat nacional perquè s’entén com una unió de nacions i no li crea aquests problemes pensar-se ella mateixa com una unió plural de diversos pobles”.
Marc Sanjaume també subratlla que el “constrenyiment institucional” és diferent i ho exemplifica amb la monarquia: “La monarquia a Catalunya quina popularitat té? Quina popularitat té la monarquia a Escòcia? La reina va anar a morir a Escòcia”. També assenyala altres diferències entre els dos casos perquè els escocesos “no van viure una dictadura, es van aprofitar de l’imperi britànic, viuen amb uns estàndards i amb una autonomia correcta dins del Regne Unit, no tenen la pressió demogràfica que hi ha a Catalunya, no tenen el pes econòmic que té Catalunya, etcètera, etcètera, etcètera”.
