Amb el final de Pedro Sánchez més a prop que mai, queda clar que l’estratègia de la negociació amb l’esquerra espanyola té un efecte zero en l’àmbit nacional. Pot servir per donar impuls a algunes mesures socials -fins i tot vinculables al finançament autonòmic- sempre que siguin totalment generalitzables. No hi ha hagut resultats tangibles derivats d’una negociació bilateral, ni tampoc s’ha fet realitat cap nivell de reconeixement efectiu de la plurinacionalitat de l’Estat. En aquest sentit, només Bildu ha aconseguit escurçar -discretament- el llistat de presos, una condició necessària per afrontar una nova fase en el conflicte basc. Al final ha resultat més difícil de resoldre la situació penal dels represaliats pel Procés que no pas l’excarceració progressiva dels presos d’ETA.
En qualsevol cas, el que és indiscutible és que la substitució de l’eix nacional per l’ideològic no aporta cap suport polític de l’esquerra espanyola a Catalunya. En aquest sentit, el PSOE no s’ha mogut del bloc del 155 i els diversos espais de l’esquerra complutense es mantenen dins la configuració territorial del que ells anomenen règim del 78. Al contrari, com ha passat -reiteradament- al llarg de la història, és l’esquerra espanyola qui reclama suport, acrític i absolut, mentre ignora olímpicament les realitats nacionals alternatives a la castellana/espanyola.
La política comparada encara ho deixa més clar. Escòcia torna a reclamar un referèndum des d’una majoria absoluta a Edimburg i sota el lideratge de l’SNP. I al Quebec l’expectativa són les eleccions d’octubre, amb el Parti Québécois liderant les enquestes. En tots dos casos preval un eix nacional que aquí, per contra, continua eixamplant les esquerdes en un cas únic d’estupidesa estratègica.
