Dimecres dia 2 de setembre la Fundació Reeixida havia convocat un acte per explicar què eren i què van fer els 30 catalans que el 1901 van celebrar el primer Onze de Setembre al voltant de l’estàtua de Rafael Casanova. Tots van ser detinguts i tots van ser conduïts a la presó de La Galera de Barcelona engrillonats com galiots de dos en dos. Per a escarment d’insurrectes. Malgrat tot, aquell grup de protorepresaliats van decidir entrar a la caserna amb la cara alta i Els Segadors als llavis.
L’historiador Fermí Rubiralta n’explica els fets. L’auditori del Museu d’Història de Catalunya, més ple que un ou, s’emociona i aplaudeix a cor què vols. Quan Rubiralta ha desgranat els detalls d’aquella primera Diada, Oriol Folch i Torres, fill de la tercera filla de Josep Maria Folch i Torres, explica que va ser tard que va saber que el seu avi, a més d’autor En Massagran i Els Pastorets, havia estat director de La Tralla, independentista conspicu i líder dels Trenta que van ser detinguts aquell 10 de setembre de 1901.
Oriol Falguera, el president de la fundació, ha obert l’acte i encomana entusiasme calculat. Falguera ha estat botiguer, és petit empresari i apassionat per la història i els detalls del separatisme insurreccional català. Un centaure prim de càlcul i flama. Sa casa, plena de llibres, papers i paperots, n’és testimoni. A les parets destaquen cartells sediciosos d’èpoques diverses. Incunables de l’estel solitari que farien el delit d’historiadors i col·leccionistes. N’hi ha dos de Nosaltres Sols i Estat Català impresos durant la guerra del 36 que han estat cent vegades portades de publicacions i convocatòries. Falguera es mou com una anguila prima i estelada en l’acte dels Trenta. El seu fill gran l’ajuda en la logística a la sala i el petit ven llibres i pòsters de l’entitat a la porta. Un arriba a la conclusió que la Fundació Reeixida és ell. El més eixerit de tots.
Vostè fa de motoret en la Fundació Reeixida. Què és i que pretén aquesta entitat?
És una Fundació que treballa de fa 23 anys. Es va crear quan al País Basc il·legalitzaven partits, tancaven diaris i torturaven els directors d’aquests diaris. Aquí hi havia el tripartit. Aquella primera Fundació Reeixida no tenia res a veure amb el que som ara. Es va fer per si passava alguna cosa semblant a Catalunya. No va passar i Reeixida va fer una feina molt bona de llengua i nació completa. Països Catalans. Quan vam fer el centenari de l’estelada hi vam contactar. Els coneixíem i ens van ajudar a fer aquell centenari. Aquella fundació es va anar esllanguint, esllanguint i esllanguint, i l’any 2014, quan va ser el tricentenari, ens van dir: “Us passem la fundació per zero euros i feu un patronat nou”. I ho vam fer. Del 2014 ençà li vam donar el gir. Continua sent llengua, continua sent Països Catalans, però fem una cosa que ells no havien pensat prou, que és fer memòria nacional.
Això li volia dir. De fa anys que tota l’activitat de la fundació es relaciona més amb la reivindicació d’aquesta memòria independentista que no amb la llengua o la brega pel territori complet.
La idea del patronat que la sustenta actualment és fer rimar aquestes tres paraules: arrels, orgull i memòria. Reivindiquem d’on venim, volem estar orgullosos d’aquells homes i aquelles dones, aquells herois i aquelles heroïnes, aquella memòria. Per què? Perquè l’independentisme actual es divideix, sobretot, en dues etapes. Durant els 23 anys de la presidència de Jordi Pujol molta gent que reivindiquem eren vius, però ningú mai els va dir res. D’altra banda, l’independentisme revolucionari –que també n’expliquem, d’independentisme revolucionari– sempre ha mirat cap a fora. El que passava al País Basc, el que passa a Palestina, el que passava al Black Power… Tot són icones estrangeres. Per exemple, quan l’11 de Setembre anem al Fossar de les Moreres, els meus fills em diuen: “Però és el dia de Palestina o és el dia de Catalunya?”. És la Diada de Catalunya. Doncs, mira, tenim un problema.
A mi m’agrada molt viatjar. Jo tinc irlanditis. Fa 25 anys era a Belfast pintant murals catalans. Només hi havia les patrulles de l’exèrcit britànic patrullant per allà i em deien: “Tu ets l’únic turista que hi ha aquí”. L’únic turista es va dedicar a pintar murals explicant què era Catalunya. Els Black Taxis que et portaven a la banda republicana o a la banda unionista havien de saber que allò era el mural català. I els vaig explicar també que l’au fènix era un símbol que compartíem irlandesos i catalans, què era l’estelada… Tot això. Doncs, ara hem de fer el mateix i portar-ho cap aquí. Reivindicar que fa cent trenta anys que hi ha independentistes. La cosa més bonica que fem, la que m’ocupa més hores, 24x7x365, perquè ens ho creiem molt, és trobar les famílies que van protagonitzar aquests fets. Aquest any, per exemple, reivindiquem que en fa 125 del primer Onze de Setembre combatiu.
I vostè de què viu?
Jo tenia una botiga important d’electrodomèstics i ara fa tres anys que me la vaig traspassar, tinc una petita empresa que amb poques hores ja em dona i la resta del temps faig això que veus.
Li ho dic perquè si diu 24x7x365, poc de temps li queda per dedicar-se a guanyar-se la vida.
Vaig fent amb aquesta petita empresa i, com els saltataulells de fa 130 anys, em dedique a fer el que feien ells. Des que tenia 16 anys he treballat 16 hores al dia. Durant molts anys. Ara m’ho he pogut combinar. Treballo menys hores i ja me’n surto, i la resta la dedico a la causa.
Els Països Catalans eren un dels dos punts fundacionals de Reeixida. Què en queda ara? L’independentisme fundacional es fa a la Catalunya estricta, al marge del País Valencià i les Illes Balears. Allà hi ha escassíssim independentisme històric…
Sí, aquesta història és molt principatina, efectivament, perquè les arrels són aquí. Però, no només a l’interior de Catalunya, sinó també a Cuba, a Buenos Aires, a Nova York…
Entre exiliats i emigrants, als casals catalans…
Entre els catalans hi ha hagut gent que ha fet molta feina. Si, en lloc de ser catalans, fóssim nord-americans, tindríem sèries, pel·lícules, documentals, parlant de tots aquests herois. De fet, quan va sortir la pel·lícula Braveheart jo vaig anar a Escòcia i…
Vostè no té remei!
[Riu]. Quan anava als headquarters de l’Scottish National Party a tot arreu hi havia el Mel Gibson. I quan vas a Stirling, on hi va haver la batalla de la pel·lícula, la figura que hi ha és la de Mel Gibson. Amb una pel·lícula l’Scottish National Party va fer així! [llança la mà estirada cap amunt]. Amb els milers d’històries que nosaltres tenim d’herois i d’heroïnes, hosti!, podríem tenir, no només una pel·lícula, un autobús!
Ara que ho pense, jo li havia demanat pels Països Catalans… Com lliguem tot això amb la reivindicació del país complet, si quasi tota aquesta història passa només a la Catalunya estricta?
Aquesta història és principatina, sí, però hi ha un moment, sobretot a partir dels anys seixanta, i abans amb Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i tots aquells, en què la gent comença a veure la nació completa. És clar que els Països Catalans són de Fraga a Maó i de Sales a Guardamar. De fet –ara que ho dius et contesto–, un dels projectes que hem abordat ha estat reeditar el mapa que va fer Joan Ballester i Canals dels Països Catalans. Tenim el permís de la família per poder-lo editar i n’hem fet grans tiratges. Pots anar a un casal independentista o al despatx d’un alcalde, com ara el de Girona, i darrere seu hi ha aquest mapa.
L’independentisme estrictament principatí no fa mal al valencianisme o al mallorquinisme polítics?
Jo crec que els fan mal depèn quins personatges de l’independentisme.
Per exemple?
Gent que diu que fa coses i no les fa.
No l’entenc.
El 2017 ens van dir que farien unes coses i no les van fer. Això fa mal.
En un moment del Procés Raimon va dir que tot aquell moviment podia perjudicar molt seriosament el reviscolament nacional del País Valencià… Hi ha gent que diu que, si Catalunya se n’haguera sortit, els altres Països Catalans després quedarien en una situació molt més adversa.
En podem fer moltes consideracions, sí. Una cosa és la història, el que fem des de Reeixida, i una altra és que, si vols negocis, has d’anar del port d’Alacant cap amunt, i connectar directament amb Europa. La gent que fa molts anys que llegim la revista El Temps ja sabem que hem de mirar cap amunt. Si les vies del tren funcionessin, el negoci del port d’Alacant fins a arribar a Perpinyà seria nostre. I això, per causalitat, es diu Països Catalans.
Això hauria de semblar obvi. Però el que jo li plantege són els temors d’aquesta gent que té por que l’independentisme principatí no acabe afectant l’articulació nacional de tot el país.
[Esbufega i somriu]. Clar, és que l’independentisme, segons quins arguments faci servir… Per exemple, jo ara me’n vaig al País Valencià. La família Agulló són amics nostres. Uns nazis espanyolistes els van matar el fill, el Guillem. Perquè era independentista, que quedi clar. I a més, antifeixista. La història de Guillem Agulló és molt important, perquè és un pas més. Però és que s’ha de mirar tot. Economia, llengua, cultura… tot ha d’anar barrejat. Perquè d’una cosa podem anar cap a l’altra. I seria un gran benefici per a tots.
Però jo no li demane per això. [Riu]. Clar que seria un gran benefici per a tots aquests territoris anar junts. Jo li dic que l’estratègia d’una Catalunya en tensió independentista pot perjudicar precisament aquest benefici, aquest intent…
Sí, però algú altre ha de marxar… Torno al 2017…
Creu que la independència de Catalunya ajudaria al procés d’emancipació dels altres Països Catalans?
N’estic segur. De fet, els nostres amics del País Valencià o de les Illes quan ens venien a veure el 2017 ens deien: “Marxeu, no sigueu burros!”. Recordo el cas d’Eliseu Climent. Quan el vaig anar a veure em va explicar: “Jo ara visc a Barcelona. Mira què posa el meu DNI. Jo puc votar aquí. M’interessa que marxem, que aquest triangle, les quatre províncies, marxeu. I la resta ja vindrà després”. Jo crec en aquest pensament.
I els altres ja vindrien després? Segur? No seria més convenient anar a poc a poc tots junts?
No. És impossible. Primerament han de marxar uns. I hem de ser nosaltres.
Molt bé. “Sèrie d’accions i iniciatives per reivindicar la memòria històrica de l’independentisme”, diu la pàgina web de la Fundació Reeixida”. El que jo veig en la seua activitat, però, és que reivindiquen sobretot els intents d’insurrecció armada…
És clar. Perquè fa cent anys les coses anaven així. No les reivindiquem, les expliquem. Perquè tothom del món independentista sap qui era Malcolm X. No? Però no saben que Lola Anglada, que és la il·lustradora d’aquests dibuixos fifis dels anys 30, era una independentista que publicava a Nosaltres Sols i que dibuixava homes i dones amb el puny enlaire i amb fusells. Això no ens ho expliquen. És aquesta cosa: com ho expliquem.
Aquest estiu he estat a Irlanda. Si tirem enrere en el temps, què passava a Irlanda el 1916 quan hi va haver la insurrecció? Dos-cents sinnfeiners es van alçar contra l’imperi més important del món… Quinze dels que van signar la proclama d’independència van ser afusellats. Representa que és això. Això passa a Catalunya. I un any després hi ha la revolució soviètica. Com era aquella societat durant la Primera Guerra Mundial? Era una societat violenta. Les coses se solucionaven per la violència. O al revés. Com guanya Franco la guerra contra la República? Ajudat per Hitler i Mussolini. I aquests parlaven? No, no. Aquests mataven gent. I què feien els demòcrates? Els nord-americans per guanyar la guerra havien de bombardejar poblacions alemanyes. Els britànics havien de matar els de l’Afrika Korps al nord d’Àfrica. Com es va resoldre això de la Segona Guerra Mundial? Doncs, amb violència.
Per tant, no és que vostès reivindiquen aquella violència insurreccional, sinó que l’expliquen.
Expliquem que hi va haver gent que van agafar aquest miratge i que van dir: “Hem de fer el mateix”. Un dels nostres tòtems és el qui va publicar aquest llibre que hi ha aquí, La batalla, en Daniel Cardona, que el va signar com a Vibrant. Aquesta persona lliga el vell separatisme de fa trenta anys amb el nou independentisme. I a sobre, aquest home va ser alcalde de Sant Just Desvern. Imagineu quan la globalitat del Baix Llobregat era independentista. No com ara, que és el Cinturón Rojo. Quantes coses han canviat? També s’ha d’explicar com eren.
La base demogràfica del país és una altra, no cal dir-ho.
Ha canviat molt, sí.
Repassem aquests “tòtems”. I comencem per Estat Català. Va ser el partit més important de l’independentisme insurreccional. Es va integrar en Esquerra Republicana quan es funda el partit de Macià…
I després se’n van anar.
Però sempre sembla que eren pocs. Que aquell moviment insurreccional era minoritari…
No és veritat. Hem de tenir en compte quina població tenia Catalunya l’any 22, quan el 8 de juliol es funda Estat Català. Hi ha una cosa que és xula. Estat Català es crea a la seu del CADCI, que era un sindicat nacional i de classe, com l’Intersindical ara. El CADCI es funda l’any 1903. Mirem quin país tenim, que el lloc on es crea Estat Català ara és la seu d’un altre sindicat. Quan guanya Franco, passa a ser la seu del sindicat falangista i quan arriba la democràcia un sindicat espanyol que es diu UGT l’ocupa. I llavors van dir: “Senyors del CADCI, teniu aquí un despatxet on podeu explicar les vostres batalles”. Això és la democràcia a Espanya.
També és cert que en els anys setanta el CADCI havia desaparegut i la UGT era un dels sindicats més importants del país…
Però la UGT i Comissions són sindicats espanyols, que no pinten res a Catalunya.
Pinten els afiliats que tenen i els delegats que els atorguen els seus vots en les eleccions sindicals… Agrade o no, tenen molta més força que la Intersindical, són molt més importants.
[Riu]. Són molt més importants, però no són els nostres. L’hi dic perquè vegi com ha canviat el país.
D’acord. Ens referíem adés a Estat Català, que mai va ser un partit de masses. Al seu costat apareix una “milícia”, que encara eren menys i que es va voler dir Nosaltres Sols. I tan sols… Mai més ben dit.
Nosaltres sols és la traducció del gaèlic Sinn Féin. Als anys trenta, amb el Google traductor de fa setanta anys, van pensar: “Nosaltres Sols és el que passa a Irlanda”.
Com ha dit adés vostè, sempre mirant cap a fora…
Efectivament. Però amb vista. Perquè el senyor que crea aquest Nosaltres Sols és en Daniel Cardona, que és el mateix que hi és l’any 22 quan en Macià crea Estat Català. I qui surt a les fotos? Sempre Francesc Macià. Però qui organitza els Escamots? En Daniel Cardona.
Repassem els intents insurreccionals i les grans accions armades. Comencen pel Complot de Garraf, que va ser un desastre.
Va ser un desastre… Surt malament, sí. Però l’any 25 els independentistes diuen: “Qui ha donat el vistiplau a la dictadura del general Miguel Primo de Rivera? El rei d’Espanya. Qui hi ha a la cúpula? El rei d’Espanya. Si acabes amb el rei d’Espanya, acabes amb l’Estat espanyol”. Mirant-ho des de l’òptica dels anys 20 és així…
Fracassen en l’atemptat de Barcelona i fracassen després quan intenten col·locar una bomba a les vies del tren que portava el rei. No sé jo si eren uns herois gaire efectius…
Però, quan els jutgen, en lloc de tenir por, proclamen: “Nosaltres som aquí per això. Hem fet això. Som a la presó i n’estem orgullosos!”. Es van escapar de la presó un parell de vegades. Per tot això els allunyen de Catalunya, a la quinta forca de l’Estat espanyol. Això vol dir que a un parell d’ells, Miquel Badia i Jaume Compte, els apallissaven cada dia. Durant set anys. Cada dia, cada dia. Això és la democràcia espanyola. Quan surts tu pots dir: “He estat durant sis o set anys fora de Catalunya, he estat a la quinta forca, m’han torturat cada dia i quan torno aquí, què faig? Me’n vaig cap a casa?”. No, no. Segueixo!
Un exemple de perseverança, de resistència personal, i tot això es podia utilitzar per legitimar el moviment i deslegitimar la monarquia. Però no és cap exemple de tàctica efectiva. Vostè parlava abans d’Irlanda. Allò va anar de tota una altra manera. El 28 de juny de 1914, també, va ser assassinat a Sarajevo l’arxiduc Francesc Ferran, l’hereu a la Corona Austrohongaresa. El va matar Gavrilo Princip, membre del grup serbi Jove Bòsnia, una organització que defensava que l’imperi austrohongarès abandonés Bòsnia per unificar-se amb Sèrbia… Uns altres se’n sortien… Mirem ara també l’intent insurreccional de Prats de Molló amb una sabata i una espardenya…
No podem dir que allò va ser amb una sabata i una espardenya. El complot de Prats de Molló l’any 26 es va fer amb vuit milions set-centes cinquanta mil pessetes. Anem a traduir quant seria això ara. Els posa, una part en Macià, una altra la seva dona, Eugènia Lamarca, i tots els clubs secrets, que van fer com els caps dels clubs secrets independentistes irlandesos. Això va voler dir uniformes, metralletes… Tot això hi va ser.
I els detenen abans de passar la frontera!
Els detenen per què? Perquè la nostra història és digna de pel·lícula. Entre tota la colla d’antifeixistes italians que són amb la gent que es revolta amb Macià n’hi ha un que espia per al govern de Mussolini. Però passa la mateixa cosa. Quan els detenen i els porten a París a jutjar-los, qui defensa en Macià i els seus voluntaris? La millor gent socialista francesa, que veuen bé aquest aixecament. I què diu en Macià: “Espanya és la nostra enemiga”. Això s’ha d’explicar.
Per tant, totes aquelles accions només van tenir una efectivitat propagandística…
Me’n torno a Irlanda, que me’n sé molt bé la història. Ells sempre expliquen que abans de l’aixecament del 16 van fer set intents independents. [Riu]. Te’ls podria dir tots, però no cal. Mai sortia bé. Sempre n’hi havia un que els delatava, sempre algú l’esquarteraven, però ells [dona un colp sobre la taula amb l’artell de la mà], cada trenta anys, una revolta. [colps compassats] I tornar-hi, i tornar-hi. Fins a arribar a la revolta dels poetes. Fer-ho!
Ací hi ha molts poetes i bastants revoltes, però no hi ha manera…
[Riu]. Portem anys, però quan ho tornem a fer, perquè ho tornarem a fer, i això és veritat, si tenim aquestes icones, de gent que han anat fins al final, no podem fallar. Això ha d’ajudar, Reeixida ha d’ajudar, a fer el canvi de mentalitat. El canvi de mentalitat vol dir que el dia que passi hi ha d’haver mentalitat de resistència. Mentalitat d’arribar fins al final. Mentalitat de fer-ho. I això és el que hi ajuda, diguéssim. Totes aquestes icones és simplement plantar-ho, pam, pam, pam, i anar arribant fins als nostres dies.
Igual que vam celebrar que vam fer el centenari de l’estelada fa molt temps, la primera cosa que vam fer a Reeixida el 2014 va ser reinventar una bandera nova, que és la bandera negra. Això és un projecte de Reeixida que vam presentar al Museu d’Història de Catalunya. Vam estar un any parlant amb dissenyadors, amb heraldistes i amb historiadors de com havia de ser la bandera negra. I què és la bandera negra? Quan el 1714, l’11 de Setembre, els borbons entren a Barcelona, que fa un any que ja bombardejaven la ciutat, la gent, en lloc de córrer, feien com a les pel·lícules de pirates. Agafaven sutges, tot el que podien, i es pintaven la cara i pintaven les banderes. Aquell quadre d’Antoni Estruch tan maco, d’en Casanovas, és una mentida. Allà sortien les banderes negres, com els pirates. Per tant, hem d’anar fins al final. Què vam fer? Aquella bandera, que va ser un redisseny, ha segut un èxit. Quina era la bandera quan la gent es queixava del que havia passat el 2017? La bandera negra.
Mmmm… La bandera negra no venia de la guerra dels Segadors? La que cobria els altars perquè era Corpus i que els revoltats van agafar com a pròpia?
Hi ha el poema i tot, sí. La bandera que tapava el Sant Crist. Però també era la bandera del 1714. I vam fer el touché amb aquesta bandera!
Arriben al 6 d’octubre del 34… Allò també va ser una calamitat en tots els sentits. Pitjor no es podia haver muntat una insurrecció armada…
Pitjor… No hi estic d’acord. Quan has anat a la universitat els professors que has tingut t’ho han explicat des del punt de vista republicà espanyol. I per què? Qui va encarregar aquesta revolta? Ho va fer en Lluís Companys. I a qui la va encarregar? A en Josep Dencàs. I en Josep Dencàs què va fer? Començar a buscar fusells. Com si fos possible. I llavors tens al CADCI o a la plaça de la Universitat la gent independentista formada, entre els quals hi havia en Daniel Cardona o en Batista i Roca o en Miquel Badia, passant revista a totes les tropes i sense armament, perquè no els havia arribat. Només tenen quatre fusells. Què fan? Defensen el que poden. Jaume Compte, que ja venia del Complot de Garraf, mor defensant l’Estat català que ha proclamat Lluís Companys. I què fa el govern? El nostre govern s’entrega. I qui s’escapa? En Dencàs!
Tot fa pensar que Companys volia i dolia, que no s’acabava de creure la sedició. I que el mateix Dencàs, davant la possibilitat que l’Aliança Obrera, un sindicat de classe molt combatiu, no acabara controlant la insurrecció, dubtava i no acabava de fer passes endavant amb convicció.
Tinc un llibre molt gruixut per aquí, que va escriure Fermí Rubiralta, que és el nostre historiador top, amb el qual col·laborem en tot, que explica la vida d’en Dencàs. El conseller Dencàs es pensava que en Companys li ho havia encarregat tot i ell volia arribar fins al final. Va veure com el seu govern s’entregava, com no tenien quasi armes ni municions i finalment va decidir escapar.
Lluís Companys dubtava de tota la jugada. Va proclamar l’Estat català dins la República espanyola…
Però el poble no dubtava.
No sé què en pensava el poble, però qui organitzava tot allò estava carregat de dubtes i contradiccions…
Ells volien fer un 14 d’abril…
Ells volien fer un toc d’alerta al govern de la CEDA…
Sí. Ell volia fer això. Però hi havia tres revoltes alhora. N’hi havia una de nacional, una de social i una de republicana. Nosaltres, com que som una fundació independentista, expliquem què va fer la secció independentista. Deixa’m dir una cosa que és important. A seixanta poblacions catalanes, entre les quals hi havia Mollet del Vallès, que és d’on soc jo, es va proclamar l’Estat català. O a Rubí. Totes les poblacions on ara mana el PSOE s’hi van afegir. Això vol dir que el país ha canviat.
Aquesta constatació és òbvia. No cal saber això per entendre que el país ha canviat. Ja es veu. Ha llegit els llibres de Joan Costa i de Modest Sabaté? Tots dos eren de la Lliga i el que venen a dir és que allò va ser més una revolta de classe, anticlerical, que no pas nacional.
A Vilafranca, per exemple, sí, es van dedicar a cremar esglésies, però també van proclamar la república…
En molts altres pobles les van cremar. A Navàs van matar el capellà. A Badalona ho van intentar i es va escapar pels pèls… No s’assembla gaire això a una insurrecció nacional…
A Vic, on som ara, es va proclamar l’Estat català i a Garraf, la república socialista. Cada població va fer el que va voler. Però no hem d’oblidar que vam fer-ho i que aquella gent defensava això. Van detenir 4.300 persones i es va exiliar molta gent… Va fracassar perquè la persona que havia de passar les armes no les va passar. I tot això s’ha d’explicar.
Supose que si la CNT i la FAI, i els altres partits d’esquerres, s’hi hagueren sumat, tot podria haver anat d’una altra manera. Però s’hi van posar d’esquena.
Els altres noms, d’acord, però la FAI, no. La FAI sempre ho volia rebentar tot. Quan Macià proclama la República catalana i al cap de tres dies té por i la converteix en Generalitat, qui esbomba tot allò? És la FAI. Què ha de fer l’independentisme? Anar contra la FAI. FAI i independentisme no lligaven.
N’hi ha que la veuen com la successora del lerrouxisme…
Com que fa molts anys que em dedico a buscar gent que va viure aquests fets, recorde que, entrevistant un membre del Front Nacional de Catalunya, ell m’explicava que abans del 18 de juliol del 36 José Antonio va venir a Barcelona. Aquell home era membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. El líder de la Falange va demanar d’entrevistar-se amb ells i li van dir que no. Aquesta mateixa persona em va explicar que ell va veure com José Antonio s’entrevistava amb els de la FAI.
Tot això sembla més una anècdota que una categoria. Podria tractar-se de la reunió amb Ángel Pestaña…
Però per què s’ho havia d’inventar aquesta persona?
No dic que s’ho inventara…
Aquesta mateixa persona durant la Segona Guerra Mundial es dedicava a espiar a tots els ports, des de la badia de Roses fins al Grau de València, per veure per on podria entrar un possible desembarcament aliat. Aquests informes van anar a parar al consolat britànic a Barcelona. Els va lliurar ell en persona. Això seria un altre llibre. Si aquesta persona feia aquella altra cosa i em va acostar Déu i ajuda arrancar-li el que jo havia llegit en llibres, per què m’havia de mentir? Quan sento FAI sempre em recordo d’aquell episodi.
Es pot enaltir la figura del conseller Josep Dencàs?
És clar!
Va tenir molts punts negres. I la fugida del 6 d’octubre no sembla precisament ser un dels seus moments més gloriosos. Li van dir de tot…
Si tu formes part d’una revolta, tu hi ets i la revolta fracassa, pots fer dues coses. O t’entregues, que és el que va fer el nostre govern, o fas tot el que pots i t’escapes, com va fer ell…
Mire, igual com ara…
Exactament com ha passat ara. Hi ha gent que s’entrega i gent que se’n va a l’exili. Ell va triar l’exili. La gent que es va entregar el van acusar de tot, fins i tot de ser un feixista. Però aquesta persona quan torna el 1936 i hi ha l’alçament militar va anar a disparar contra els feixistes que s’havien sublevat. Tenim la foto del diari en què surten Dencàs i companyia disparant a Barcelona. Si ets un demòcrata, vas contra el feixisme, i en Dencàs era allà disparant. I encara més, quan després de la guerra torna a agafar l’exili i se’n va a França, col·labora amb la resistència francesa. Però després de tants anys d’explicar segons quines coses de determinada manera o de no explicar-les…
Els escamots, Nosaltres Sols, els germans Badia, Dencàs… Alguns els acusen de totalitaris o directament de feixistes…
Ara li donaré la volta. Hi ha una foto magnífica de l’octubre del 34 a l’Estadi de Montjuïc amb tot d’escamots d’Estat Català desfilant. La mateixa gent feixista que desfilava a l’Alemanya nazi o la mateixa gent d’esquerres que desfilava també a Alemanya per anar contra els nazis. Als anys 30 tothom desfilava. S’ha d’explicar una cosa que és boníssima. Aquella desfilada dels Escamots la van fer les Joventuts d’Esquerra Republicana. A la fotografia es veuen desfilant, d’acord, però i al cartell? Aquest cartell no el tenim ni tu ni jo, només l’hem vist en llibres. Qui hi havia a la grada mentre desfilaven els Escamots? En Macià, en Jaume Aiguader, en Companys… Algú ha sentit a dir alguna vegada que en Macià era feixista? O en Companys o l’Aiguader? Oi que no? Doncs, allà eren mentre els Escamots desfilaven.
També la Fundació reivindica Daniel Cardona.
I tant!
Però Gabriel Cardona era àcid, el Barrufet Rondinaire. Va ser molt crític amb Macià, va ser expulsat d’Estat Català… Es passava la vida criticant i escindint-se…
[Riu]. No és veritat. En Cardona era un saltataulells. Quan tenia 15 anys i Barcelona és plena d’immigració interior que hi arriba perquè es creen moltes empreses, ell treballa en una merceria que es diu Bonàs al carrer de Ferran. És el 1905, l’any en què oficials de l’exèrcit espanyol cremen la seu de la revista ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. Aquell escamot militar passa per sota de la drogueria on treballava Cardona i ell els fot una galleda de serradures mullades per sobre. Això és ser valent. Aquells soldats van voler cremar la merceria i ell es queda sense feina, però al cap d’un dia en troba una altra allí al costat. Aquell Cardona que no tenia un duro quan es mor un oncle seu passa a ser un home amb molta pasta. De fet, la meitat de Sant Just Desvern és seu. Podia haver-se dedicat a viure la vida, però no. Qui pagava les edicions de les publicacions i els llibres de Nosaltres Sols era ell. Podia haver-se’ls gastat en qualsevol altre vici, però no.
No li discutesc el mèrit com a mecenes, només dic que sempre acabava barallant-se amb tothom.
Ell criticava en Macià. En Macià feia Prats de Molló i ell feia Bandera Negra. No s’entenien i es barallaven. Però l’any 31 quan en Macià proclama la República catalana en Cardona, que podia estar fent qualsevol altra cosa, es presenta davant ell i li diu: “Macià, el que vulguis! Muntem una guàrdia cívica per protegir aquesta república?”. Això és el que n’hem d’aprendre. No ens entenem, però el dia D a l’hora H, tu i jo anem junts.
Hem de reivindicar també la memòria dels germans Badia?
Clar! Com passa amb en Dencàs. Qui té, qui és el capità, qui és qui té els collons més grans…
El Capità Collons!
… per posar una bomba? Doncs, el Jaume Compte i en Miquel Badia. Qui són aquestes persones que s’intenten escapar? En Miquel Badia i en Jaume Compte.
Per què tenen tanta mala fama?
Tenen tanta mala fama perquè la gent que escriu a El País, El Periódico i La Vanguardia durant molt de temps –fa molt de temps que aquests diaris existeixen– els han enfocat per la seva banda fosca i dolenta. Aquests són uns herois. I torno al mateix. Quan l’any 31 Macià proclama la República catalana i es munta la Generalitat, algú ha de muntar la policia. Jo no voldria ser mai policia, però algú ho havia de fer, i va ser Miquel Badia. Qui posava bombes i matava gent? La gent de la FAI. Per tant, algú havia d’anar contra aquesta gent de la FAI. I li tocava fer-ho a ell. Aquesta mateixa persona que l’any 34 quan Companys proclama l’Estat català defensa l’Estat català. I el van matar per l’esquena.
Vostès reivindiquen també ara les Rutes per la Llibertat, els passadissos pels Pirineus per on fugien de França gent desafecta contra el nazisme, comunistes, jueus… Amb l’ajuda, sovint, d’independentistes catalans.
Això és una cosa de pel·lícula!
Se n’han fet algunes pel·lícules darrerament.
Se n’han fet algunes pel·lícules, però hi tornem a ser, perquè només parlen des de l’òptica republicana espanyola. L’òptica catalana no existeix. No estem autocentrats. Això és el que fa Reeixida. Quan l’any 39 en Franco guanya tenim mig milió de persones que s’exilien i el camí de l’exili està explicat en alguns museus espectaculars. N’hi ha un a la Jonquera, també a la banda de la Garrotxa i la Cerdanya. Ho expliquen molt bé. Això és veritat. Però el que no expliquem o el que l’independentisme no ha sabut explicar és la seva aportació.
L’any passat vam traure un llibre amb l’editorial Tigre de Paper que explica la vida de Jaume Martínez Vendrell. Martínez Vendrell era membre de Nosaltres Sols i és qui parla amb Daniel Cardona, que s’ha exiliat a Perpinyà. Recordem que Cardona havia fotut el camp l’any 37 perquè els revolucionaris de postal el volien matar com havien matat els germans Badia. És el seu tercer exili. Ell tenia els diners a Sant Just Desvern. Malvivia collim raïm i menjant el que podia a Perpinyà…
Per què la Generalitat no tenia prou força per protegir-los?
Durant el 19 de juliol tothom va anar a disparar contra els feixistes. Els independentistes també hi eren. No diem que els independentistes van salvar allò. Eren una baula més. Sense la CNT, sense la FAI, sense el Partit Socialista, no hauria estat possible. La suma de tothom va fer-ho. Però el que sap greu és que quan es reivindica el 18 i el 19 de juliol els independentistes mai hi apareixem. I sí que hi érem. Com hi érem en aquelles Rutes de la Llibertat.
Potser perquè els independentistes durant el franquisme i fins fa molt poc van quedar reduïts a una força testimonialista, a l’ombra d’altres partits com el PSUC. No han tingut prou força per segregar una èpica pròpia. L’hegemonia ideològica al món cultural, a la premsa o a les universitats ha estat dels altres…
Aquesta hegemonia, efectivament, ha estat enfocada cap a una altra banda. És tot això que explicava. Som a l’any 39, en Franco ha guanyat, hi ha mig milió de persones exiliades… I la primera gent que diu: “Escolta, hem de tornar a entrar a la Catalunya ocupada per Franco” no són els anarquistes, eh? El primer nucli resistent és la gent de Nosaltres Sols.
Per coses meves coneixia la primera persona que va enviar en Daniel Cardona a Catalunya. Li va dir que s’escapés del camp d’Agde, on era internat, a Occitània, i li va demanar de baixar a la Catalunya ocupada. Aquesta persona arriba i veu com estan les coses. Veu el que passa al Camp de la Bota, on fins l’any 52 s’afusellava gent, veu com ha quedat de negre el país, però s’adona també que la gent jove, els independentistes, no saben res dels seus líders. Això és perfecte. No en saben res de les baralles.
Baralles cròniques… És una manera com una altra de tornar a començar…
És una au Fènix nova. La gent d’Estat Català i la de Nosaltres Sols entre ells no se suportaven.
Els independentistes catalans estan condemnats a no suportar-se entre ells. Alguna cosa deu tenir l’independentisme català quan és tan abrasiu…
[Riu]. És abrasiu, però sempre hi ha hagut un o un altre que… Sense els uns i els altres no seríem on som. Nosaltres reivindiquem aquest fil roig. Aquella persona que havia enviat Daniel Cardona torna a entrar a Perpinyà, torna a Occitània, i el 26 de juliol del 39, quan només feia mig any que els franquistes havien desfilat per la Diagonal, entra la primera gent per muntar la resistència a l’interior de Catalunya, que és la gent de Nosaltres Sols. És de pel·lícula! En són sis. D’aquests sis, dos tenen por i tornen enrere. Els altres quatre són Francesc Vilà, Gregori Font, Ramon Pallarés i Jaume Martínez Vendrell. Dos d’ells acaben pujant a un cotxe d’un comandant de l’exèrcit franquista, del general Andrés Saliquet, que els porta fins a Barcelona. Això és de pel·lícula. Els altres dos, com si fossin Indiana Jones, han de saltar al tren a Cardedeu, arriben a Barcelona, parlen amb el consolat polonès, amb el consolat britànic, comencen a passar gent per la frontera… Però sí això és de pel·lícula! I això ha passat aquí!
Jo crec que vostè té una vocació frustrada: director de cinema d’aventures, de pel·lícules èpiques…
[Riu]. És que veig això, que podria ser una pel·lícula, una sèrie o un documental… He conegut aquelles persones i em sap tan greu no fer res, que no sé…
[Somric] Hollywood ens maltracta.
Aquest estiu vam estar amb una senadora nord-americana que fa documentals, que té un fill que viu a Catalunya i que els seus nets ja són catalans. Ella està molt lligada a les lluites en favor dels drets humans. I li vam preguntar si sabia que quan la Guerra Freda Eisenhower va fer un document reconeixent que Manuel Valls de Gomis era un heroi. Li va saber greu perquè no n’havia sentit a parlar.
Valls de Gomis, el segon militant del Front Nacional de Catalunya, va rebre altíssims reconeixements internacionals per haver muntat una xarxa d’evasió que passava per l’Albera i anava de Suïssa a Lisboa.
Oi tant! És l’únic català distingit Just entre les Nacions per part del govern d’Israel. La gent que segueix tota aquesta veta jueva durant la Segona Guerra Mundial sap perfectament què és aquest premi. I qui era Valls de Gomis. Un altre cas de pel·lícula. Ell era l’enllaç entre la resistència francesa, entre les xarxes d’adhesió a Alibi-Maurice i el Front Nacional de Catalunya. Ell era qui decidia on dormia la gent, on s’amagava. Com a Casablanca. Tu què passaràs, per la Cerdanya, la Garrotxa, l’Empordà, Andorra? Aquí potser haurem de pagar algun gendarme? Allà hi ha els nazis i no n’hem de fer res. Aquests són amics, aquells altres no ho són pas… És tot això.
Continue pensant que vostè hauria d’haver estat director de cinema.
[Riu]. No, no, no. Ja en vol ser algú de la meva colla, jo no cal. Però veig clar que la pel·lícula s’ha de fer. De toooot això.
Mai s’ha fet una pel·lícula, certament, de tots aquests intents insurreccionals i de tota aquella gent… Em queda un personatge que vostès reivindiquen amb força, el poeta Joan Salvat-Papasseit. El reivindiquen com a independentista i no només com a escriptor.
Sí, sí, me’n vaig cap aquí. Aquest llibre que tenim aquí, de Daniel Cardona, que es diu La batalla, qui fa el pròleg, l’any 22, és Salvat-Papasseit. L’any passat van celebrar-ne el centenari. D’ell expliquen tots els seus punts de vista. El literari, el més revolucionari, perquè ho era, tot l’aspecte social… però el punt de vista independentista no hi és. En Cardona i en Papasseit eren amics! Quan en Salvat-Papasseit vivia a Sant Just Desvern qui li pagava la casa era en Daniel Cardona. Quan Papasseit fa el pròleg del llibre li diu: “Dedicat al soldat de la pàtria”. El que s’ho creu tot, el que ho farà tot. Aquesta cosa, fer-ho tot pel país, és el que nosaltres reivindiquem i volem fer.
Daniel Cardona signava com a Vibrant…
Efectivament. La seva ploma i els seus escrits eren vibrants. Tallava, tallava, sí, sí.
El pseudònim, en aquells anys convulsos, era per prudència?
Ell no va signar mai els seus llibres. Només en va signar un. He parlat de La batalla, però el més important és aquest que tinc aquí i que es diu Per la pàtria i per la llibertat. Aquí hi ha el link entre Papasseit i Cardona. Tampoc el va signar. El va publicar Nosaltres Sols. Aquí deixa clar que l’independentisme i el feixisme són antagònics. Per a mi això és important. Per si algú en té cap dubte. Qualsevol independentista, des dels primers que feien coses el 1905-1906 fins a arribar aquí, sempre ha tingut clar que la cosa havia de ser democràcia. Qualsevol cosa que fos autoritària, de les dues bandes, no agradava. El feixisme s’havia de combatre.
Daniel Cardona va fundar el Front Nacional. Va ser l’intent d’unir totes les faccions independentistes en brega permanent fins aquell moment després de la derrota del 39… Però això no va impedir, per exemple, que el president Irla els apartara…
En Cardona era a tot arreu. Qui munta la reunió a París el 4 de maig de 1940 és Daniel Cardona. Ajunta la gent d’Estat Català i la de Nosaltres Sols, que no se suportaven entre ells. A partir d’aquell moment s’articula l’organització que acabarà sent el Front Nacional de Catalunya. Important, res a veure amb el Le Pen, que encara ni existia. El Front Nacional era el mateix fenomen que passava en qualsevol país ocupat pels nazis. Hi havia el Front Nacional austríac, el Front Nacional polonès… Per això van fer servir aquest nom. I ara tornem a la pel·lícula. L’any 45 tenim el Hitler, que s’ha fotut un tret, i tenim el Mussolini penjat de cap per avall. I el Franco, ben viu…
I Churchill demanant que el deixaren estar, que ara la prioritat era evitar l’expansió del comunisme per Europa…
Qui agafa les armes de la resistència francesa a Perpinyà i les baixa esquiant per la Vall de Núria? En Cardona ja és mort. Ho fa el seu fill i la seva dona, la Maria Pera, amb Jaume Martínez Vendrell. Aquestes armes arriben al Baix Llobregat i ja tenim el 1946 gent entrenant-se…
Els van detenir a tots…
Els van detenir, però van cantar? No. Van estar-se fins al 52 al talego i quan van sortir-ne van seguir i seguir i seguir fins al final. Mentrestant, tota la gent que havia col·laborat amb la resistència francesa van començar a rebre títols i reconeixements. Del govern britànic, del govern polonès… Això no ens ho ha explicat ningú.
Anglaterra premiava els herois catalans, de manera ornamental, i reconeixia Franco, de manera pragmàtica.
I tant. Guerra Freda.
Des de 1870, amb Josep-Narcís Roca i Farreras, fins ara, què li ha passat a l’independentisme? Ara és quan ho ha tingut més a prop que mai i ha tornat a fallar en l’intent…
El que ha passat és que no ens hem fet grans. Tu dius que tots aquells anys eren pocs. Jo no dic pocs, perquè eren més, però, en tot cas, eren decidits i anaven fins al final. S’ho creien. Quan hem estat molts, aquests dos milions que van votar al referèndum del 2017, tots ens ho crèiem, però van fallar els de dalt. I això què provoca? Provoca que la gent estigui molt enfadada i decebuda. Això és un mal rotllo. Torno a l’historiador Fermí Roviralta. Ell ens explica que, si algun dia en Cardona tornés a viure, es moriria al moment. Ell no es pensava mai que hi hauria tanta i tanta gent, però tenia clar que havia de passar tota la vida fent-ho, fent-ho i fent-ho. Quan guanyem, perquè guanyarem, Reeixida haurà fet el 0’00001 per cent, però haurem plantat la llavor de dir: “Abans que tu, aquell home, aquella dona, aquella organització, van fer això i s’ho van creure”. Això passarà. Si hi hagués el canvi als partits importants, que és el que hauria de passar, si hi hagués un canvi en l’organització i hi entra, per exemple, nova gent, amb l’ajut d’Òmnium i l’Assemblea i del poble, això tornarà una altra vegada. Però els hem d’engrescar.
Serveixen els mateixos partits polítics i les mateixes organitzacions que van fracassar amb el Procés?
Uuuuuuf! El partit polític que està de moda últimament, que tothom en parla, és el fill de com de malament ho han fet Junts, Esquerra Republicana i la CUP. És el fill pròdig d’aquests tres. Jo ho veig d’aquesta manera. Llavors, quan tu estàs molt enfadat, molt enfadat, molt enfadat, no saps qui votes.
Quin futur té l’independentisme amb Aliança Catalana?
Més que d’Aliança Catalana, a mi m’agradaria parlar d’una cosa que es diu Informe Fènix. Ho trobo més intel·ligent. Gent amb el cap molt ben posat. Ens hem de fer grans. Quan tinguem un Estat… Hem de parlar d’immigració? És clar. Hem de parlar d’immigració. Hem de parlar de sous? També. Hem de parlar d’economia? Sí. A mi m’agrada viatjar i quan jo torno a l’aeroport de Barcelona o al de Girona i veig allà un segurata que diu: “Eeeh, a la derecha, a la izquierda!”… Tot aquest desordre a mi no m’agrada. A mi m’agrada l’ordre, les coses ben fetes. El que es diu es fa.
Sí, hem de parlar de coses. L’independentisme d’abans, aquella gent, deien, escrivien i feien. S’ho creien. Vivim massa de lemes passats de moda i d’històries que estan molt bé, però que ara, al segle XXI, no es porten. Més que parlar de la gent de Ripoll, jo estic cent per cent per l’Informe Fènix, que és una cosa clara. Podem viure amb els sous que tenim? Hem de viure només del turisme? No. Volem ser com Suïssa? Volem ser com Noruega? Ves a Dinamarca. Quants immigrants hi ha? Això és ser racista? No. Són temes que s’han de parlar. Depèn de quins temes, com que no volem mai el problema, els passem de puntetes. Però n’hem de parlar. Ara farem una gran superfície per muntar no sé què… Sí? No? És que s’ha de veure tot això? I qui ho ha de dir? Algun expert.
En tot cas, la representació política de l’independentisme haurà de concretar tots aquests models amb decisions o amb lleis. I ara estan condemnats a no sumar. L’eix ideològic els torna a dividir més que mai. Amb una novetat que es diu Aliança Catalana. Encara que ara l’independentisme fora capaç de guanyar unes eleccions, no serviria de res, perquè no sumarien. Què en dirien ara Cardona, Dencàs o Salvat-Papasseit?
Els sabria molt de greu. Però els han parit ells. Llavors s’ho han de pensar. Què ha fallat?
Qui ha parit què?
Qui ha parit Aliança és la mala gestió d’Esquerra, Junts i la CUP, que han de ser grans. Els han parit gent a dins d’aquests partits que em conec i que són amics i tot. Em sap greu, però és veritat.
Aquests partits serveixen o no ara per a una nova etapa?
Offff! Això és molt difícil de respondre. [Somriu]. A mi em va molt bé la distància de molts anys per analitzar les coses. Jo no en parlaria, d’això. Posem-nos a la pell d’un pobre tio que ha d’anar a treballar i que agafa un tren que no arriba. Un dia el fa anar malament i un altre i un altre. I perd la feina. Com ho ha viscut? Aquesta gent que està tancada als despatxos cobrant aquests sous no en saben res. No han agafat mai un bus ni un tren, ni saben què hi passa, ni les cues o el que sigui.
Jo soc independentista, soc revolucionari. Això què vol dir? Jo em crec que farem una república, però llavors vull desmuntar-ho tot i fer-ho tot de nou. Ho dic de veritat. Vull fer-ho tan bé com sigui possible.
Un dels arguments preferits dels unionistes en aquest país és que els independentistes ho faran pitjor…
Ja s’ho faran. S’ha de fer. I t’has de mullar. I qui ha de parlar de cada cosa ha de ser un expert. D’economia, n’ha de parlar un economista.
Per tant, els partits independentistes el que han d’intentar és fer bé les coses. No com ara.
Hi ha una cosa prèvia i molt fàcil: el que es diu es fa.
Això és el que diuen els d’Aliança Catalana…
Ja ho veurem. A la meva botiga d’electrodomèstics jo et venia una nevera. I deia: “A veure, el Vicent, li farem aquest preu, el desplaçament…”. Quedem demà a les deu. I l’endemà a les deu jo era a casa teva i et portava la nevera, la televisió o l’aire condicionat. Si anava malament, qui t’ho havia de resoldre era jo, perquè tu eres client meu i tenies una garantia. Si jo fallava i l’endemà no et portava aquella nevera, havia perdut un client. De tota aquesta gent del 17, que molts són coneguts, n’hi havia un que venia màquines, que és en Jordi Cuixart. Aquest és dels pocs que, si no venia una màquina seva, perdia els diners. Jo m’ho miro de la mateixa manera. Per tant, digues què faràs i, sobretot, fes-ho. Compleix el teu programa.
Ara, aquell moment ha passat. Tampoc no podem creure que demà proclamarem la independència. Jo hi he pensat molt. Sobretot, quan parlo amb estrangers. Com ho tornarem a fer. El 2017 vam fer un referèndum i qualsevol demòcrata del món el podia entendre. Votar sí o votar no. El quid de la qüestió d’aquell referèndum és que al cap de tantes hores s’havia d’aplicar el que hagués sortit. Per què no es feia?
Perquè volien pactar amb el fort, amb l’Estat espanyol.
Però no ens ho havien explicat, això.
Al remat, van fer com Macià o com Companys, després de les proclamacions. L’un, no ho tinc clar, però l’altre buscava la negociació amb el 6 d’octubre.
Això no es fa. Però és molt fàcil parlar des de casa meva mentre aquesta gent van estar no sé quants anys a la presó. Jo no puc fer aquesta cosa barata que fa la gent de dir que són uns botiflers. Jo això no ho faré mai, però…
Els dirigents i els líders del Procés entraran en la llista dels herois a reivindicar en el futur?
[Somriu]. Nosaltres no fem res en vida. Una amiga nostra de Reeixida era la Blanca Serra. No vam fer res amb la Blanca Serra en vida. Fèiem actes, explicàvem coses… Però ara que s’ha mort… Li farem una altra cosa, perquè ara sí que tindrem la perspectiva necessària.
Haurem d’esperar, doncs, que es muiren per saber si paga la pena…
[Somriu]. Sí. Perquè s’ha de posar el punt sobre la i.
Adés parlava del Baix Llobregat dels anys trenta. Què es pot fer amb la llengua?
Hosti! Fer un canvi de mentalitat bestial. A Catalunya hi ha una llengua, que és el català. L’any 28 quan es va fer la Constitució de l’Havana deia que l’única llengua seria el català. Normal.
Tot ha canviat molt. I l’Estatut ja diu que és la llengua pròpia i tot això, però què s’ha de fer en el dia a dia?
No canviar de llengua. No m’entens, que vingui una altra persona a atendre’m. Encara no m’entens? Vaig a comprar això a una altra banda. Normal. Amb la por a l’enfrontament, a perdre el temps, no sé què, no sé quants, no ho fem. Això ha de canviar.
La intransigència lingüística, en les nostres condicions, no pot acabar passant més factura que la cessió calculada i la simpatia?
També ho he pensat. [Somriu]. Igual que caldria un guionista per fer una pel·lícula d’això [assenyala la taula, plena de cartells i documents], n’hem de buscar un altre per dir què hem de fer amb la llengua. La cosa simpàtica, la cosa problemàtica? No sé què hem de fer, però ho hem de fer. A Irlanda Gerry Adams, si el veieu, moltes vegades porta un cercle aquí…
A Irlanda el gaèlic boqueja…
Sí. Però ara hi ha un grup de hip-hop que es diu Kneecap que l’ha recuperat. La gent torna a ser-hi. He estat a Irlanda fa uns deu dies i he sentit només una persona que el parlava. L’any 95 quan vaig estar a Belfast per primera vegada la gent del Sinn Féin portaven un cercle, com el de Gerry Adams, que vol dir que t’hi pots adreçar en gaèlic…
Uf! Quin final!
Encara més. Quan vaig comprar la meva primera cinta de casset dels Wolfe Tones cantaven l’himne irlandès en anglès. El 2016 hi vaig anar amb els meus fills a commemorar l’aixecament de Pasqua i vaig sentir l’Amhrán na bhFiann en gaèlic. Vaig estar content.
[Somric]. Avancen a poc a poc… Vostè sap gaèlic?
Sé dir algunes coses. Tiocfaidh ár lá, que vol dir El nostre dia arribarà.
[Ric]. No m’estranya això en vostè!
Sí que arribarà, sí.
Enguany Reeixida recorda la primera Diada d’ara fa 125 anys. L’11 de Setembre de 1901 un acte reivindicatiu es va saldar amb trenta detinguts, tots els que hi participaven…
Allò va ser canya dura! Eren trenta jovenets que van sortir del carrer de Copons, entre la catedral i la comissaria de la Via Laietana…
Un altre clàssic!
[Riu]. Van avançant per Via Laietana fins a l’Arc de Triomf, on hi havia en aquell moment l’estàtua de Rafael Casanova, i li fan una ofrena. Hi ha un policia secreta per allà que els molesta i un d’aquests joves crida “Independència!”. N’hi ha un altre que crida “Mori Espanya!”. I els detenen. Són trenta persones entre les quals hi ha Josep Maria Folch i Torres, que ja coneixem de quan anem a veure Els Pastorets al Nadal. Els porten a comissaria i, d’allà, a la presó de Reina Amàlia. Quan van caminant canten Els Segadors amb el puny enlaire. I quan surten al cap de dos mesos munten el que serà La Reixa. El 1901 ja es van crear el que després serien, durant els anys setanta, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. I qui n’era el president? En Folch i Torres! Per què quan algú n’ha fet la història només en destaca el vessant folklorista? Però si el van detenir per això! Quan era director de La Tralla el 1905 va dedicar-ne un número a la independència de Cuba i es va haver d’exiliar dos anys a França. Això qui m’ho ha explicat? Ho ha de fer Reeixida?
Qui ens escriu la memòria?
Els que manen. Per això hi ha Reeixida. Des d’un casal independentista fins al Museu d’Història de Catalunya o amb l’Arxiu Nacional de Catalunya o amb l’ajuntament que sigui hem fet tots els esglaons. Per primera vegada busquem els familiars dels protagonistes d’aquells fets. I quan n’ajuntes amb Reeixida els familiars i els poses en un lloc bonic venen els mitjans de comunicació. I algú diu: “Oh, això no ho sabia!”. Com els familiars, que diuen: “Resulta que el meu pare, la meva mare o la meva tieta havien fet això?”. Aquesta força és espectacular.
Això que dèiem d’aquells que durant la Segona Guerra Mundial passaven gent per la frontera. La Montserrat, que és la filla d’un d’aquells herois, d’aquesta faceta catalanista, no en sabia res. Un dia de cop obre Rutes per la Llibertat i veu que el seu pare surt amb una foto amb més gent. “I això què cony és?”. Quedo amb aquesta senyora, em porta un àlbum de fotos, me l’obre i li dic qui era aquest, aquest altre i aquell”. –“Saps que el teu pare va fer això?”. –“No!”. Amb aquesta mateixa senyora, la Montserrat, ara ens n’anem a l’Alt Empordà al Memorial Democràtic, on han posat quatre senyalitzacions de les Rutes de la Llibertat dedicades a aquells herois. Ara a l’octubre farem exactament el mateix a la Garrotxa. La Garrotxa, la Cerdanya, l’Empordà i Andorra. Volem tenir aquestes rutes i aquests herois de la llibertat. Volem ser un país normal. I ens ho hem de fer nosaltres.
