T’has trobat alguna vegada amb el cap a mil per hora, revisant el mòbil cada cinc minuts mentre sents que la vida se t’escapa? Aquesta sensació constant d’estar disperses, de no connectar amb allò que realment importa, és més que una simple distracció. És un senyal d’alarma que el teu cervell, sense que te n’adonis, ha activat un mode de supervivència que devora la teva felicitat a mossegades.
I el pitjor és que, encara que ens semblin banals, aquestes petites interrupcions quotidianes tenen un cost ocult i alarmant per la nostra salut mental. Ens allunyen d’un estat de calma on la veritable alegria pot germinar. La pregunta és: per què el nostre òrgan més vital ens posa en aquest estat d’alerta constant?
La resposta ens la dona el doctor Alfred Sonnenfeld, metge i teòleg, en el seu nou llibre, «Cómo recuperar la alegría». Segons ell, el problema rau en la sobreestimulació que patim diàriament. El nostre cervell, dissenyat per mantenir-nos segures, interpreta aquesta saturació d’informació i tasques com una amenaça constant, activant un mode d’alarma que bloqueja qualsevol possibilitat de benestar genuí. (Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb aquesta revelació).
El doctor Sonnenfeld explica que tots naixem amb una alegria innata, una capacitat d’entusiasmar-nos per cada nou descobriment, com els nens petits. Però a mesura que creixem, aquesta alegria no desapareix, sinó que queda sepultada sota mil capes de preocupació, frustració i insatisfacció. Ens tornem més fràgils i trobem defectes a tot, sense adonar-nos que el nostre cervell, en mode d’alarma, ens impedeix veure més enllà. És un secret a veus que hem d’esbrinar.
El nostre cervell necessita seguretat, no un bombardeig d’informació
La condició imprescindible per a la felicitat és la seguretat. Si estem en un estat d’alarma constant, en mode de supervivència, el cos ho reflecteix: els músculs es tensen, el cor batega més ràpid i els sentits s’agiten. En aquest estat, és literalment impossible que l’alegria pugui florir. El cervell està massa ocupat defensant-nos d’amenaces que, molt sovint, són purament percebudes.
El mode d’alarma constant del nostre cervell és un lladre silenciós de la felicitat, però hi ha una solució per desactivar-lo i recuperar la nostra alegria innata.
Però la seguretat no és l’únic que el nostre cervell anhela. També necessita vinculació. Per estar alegres, necessitem sentir que pertanyem a un grup i, alhora, tenir la nostra autonomia respectada. El nostre cervell és profundament social i relacional. Necessitem viure en un ambient de bones relacions on els nostres gustos i necessitats individuals siguin valorats. Sense aquesta connexió i llibertat, l’alegria es marceix.
L’entusiasme és el combustible secret del teu cervell
Sonnenfeld insisteix que l’entusiasme és com un abonament definitiu per al cervell. Fixa’t en els nens: el seu entusiasme reforça les connexions neuronals, fent-les més fortes i resistents. Aquest és un truc ocult que els adults sovint oblidem. Permetre’s l’entusiasme, fins i tot en les petites coses, és una inversió en la nostra pròpia salut cerebral i, per extensió, en la nostra alegria.
Una altra clau imprescindible és l’exercici físic. El que passa al cos té un impacte directe en el cervell. L’activitat física allibera endorfines, que actuen com a opiacis endògens naturals, i produeix el famós factor de creixement neurotròfic, que facilita la plasticitat cerebral. La gent ha de sortir al carrer, caminar, moure’s. És una solució senzilla però potent per trencar el cicle de l’alarma.
I aquí ve el punt de connexió més profund: tenir un propòsit a la vida. Una persona amb un sentit profund d’allò que fa és més feliç. Aquest propòsit ens ajuda a superar les dificultats, convertint l’estrès en oportunitats. Perquè sí, necessitem un cert nivell d’estrès, el just per mantenir-nos actives, però no el mode d’alarma que ens paralitza. La passivitat és el pitjor enemic del nostre cervell. Hem d’aprendre a sortir de la zona de confort i afrontar els reptes amb valentia, manejant tant el triomf com el desastre. Aquesta és la solució.
El error de les metes inabastables
Posar-se metes realistes és fonamental per evitar la frustració innecessària. Però compte, no és la panacea. Sonnenfeld ens recorda que, fins i tot quan els astronautes van arribar a la Lluna, una meta que semblava definitiva, en tornar es preguntaven “ja està, això és tot?”. Sempre hi haurà noves metes. Per tant, no cal obsessionar-se. Hem de relativitzar molt més tot el que ens passa i viure amb més naturalitat el nostre camí.
Aquest bombardeig constant d’estímuls, tan típic de la nostra era digital, és el que ens manté en aquest mode d’alarma que ens impedeix assaborir la vida. No podem esperar que la felicitat germini si el nostre cervell està sempre a la defensiva, amb les dents esmolades, esperant el pròxim missatge o la pròxima notificació. És un error que ens costa car.
És hora de prendre consciència que el nostre benestar no pot esperar. Desactivar el mode “alarma constant” és un acte de supervivència, no una opció. La felicitat, aquesta que pensem que hem perdut, està allà, esperant que li donem l’espai i les condicions adequades per tornar a brillar. És una inversió imprescindible en nosaltres mateixes.
És el moment de recuperar el control del teu cervell i, amb ell, la teva pròpia alegria. No creus que ja va sent hora?
