Un dels divulgadors científics més populars de la Catalunya contemporània va ser el malaguanyat Jorge Wagensberg. Una de les seves reflexions preferides establia que els organismes vius estan permanentment en crisi. Una opinió que es pot aplicar perfectament al que la comunitat acadèmica entén per identitat catalana. Un concepte abstracte, però amb una forta repercussió en la realitat social del nostre país, i que ha evolucionat els darrers anys arran de diversos factors com són les onades migratòries, el gran moviment polític que va suposar el Procés, la globalització i l’ús social de la llengua, que alguns volen convertir en conflictiu.
Experts consultats per El Món coincideixen a situar la llengua com a factor clau de la identitat. Però, hi afegeixen altres factors, com ara l’entorn social, la feina, la família, l’experiència personal o fins i tot identificar un català perquè va a buscar bolets a la tardor, sigui en el racó de món que sigui. També apunten que la identitat catalana cohabita amb altres identitats en una mateixa persona, que reacciona davant una agressió –és reactiva, resistencialista i defensiva– i que ha deixat enrere el caràcter essencialista per ser “constructivista”. En tot cas, la identitat també ve molt determinada pel fet que Catalunya no és un país normal, amb el benentès que no té un estat que protegeixi el que s’identifica com a identitat catalana. Un concepte viu que manté un animat i intens debat acadèmic que permet entendre la magnitud de la seva importància.
Fets i xifres
Les darreres polèmiques amb la llengua, com ara les discriminacions lingüístiques en serveis mèdics, d’hostaleria o l’obra de teatre que ridiculitzava l’exigència de saber català als nouvinguts, han fet saltar com una molla infinitat de reaccions que s’identifiquen amb la defensa de la identitat catalana. De fet, amb un dels seus elements claus, com és la llengua, cosa que ha generat un moviment ciutadà que, per primera vegada, no només es regirava contra l’administració de l’Estat, sinó també contra les institucions de l’autogovern, per la seva ineficàcia i inacció en la protecció del català. De fet, la lluita per la llengua també identifica, segons els experts consultats, un altre dels trets característics de la identitat catalana, la “voluntat de ser”.
Les xifres del Centre d’Estudis d’Opinió assenyalen l’existència d’un sentiment d’identitat, de pertinença, important, però també esbossen el que els experts qualifiquen “d’identitats”. El darrer baròmetre indica que el 6% dels enquestats es consideren només espanyols. Un 6,5%, més espanyols que no pas catalans. En canvi, un 43,2% se senten tant catalans com espanyols. El 24,4% se senten més catalans que no pas espanyols i un 16,5%, només catalans. Un reduït 3,6% no ho saben o no contesten.
La llengua, un fet diferencial?
Per enraonar sobre identitat catalana, es pot partir de diverses premisses. De fet, hi ha desenes d’autors que l’han analitzada i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) fins i tot té un equip permanent de recerca sobre la qüestió, anomenat Identicat. Un dels punts de partida, però, es pot considerar que és la tesi d’Antònia Pallach (París, 1949), catedràtica de Llengua i Civilització Hispàniques de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Pallach va descriure la història del procés d’afirmació nacional al llibre La identitat catalana. El fet diferencial: assaig de definició (Proa, 2000).
Pallach es pregunta si el “pactisme català” que va ser fonamental per la confederació catalanoaragonesa i convertir l’actual Principat en un dels motors d’Europa va ser una “feblesa” per adaptar-se a l’època post feudal i a la pressió de la monarquia castellana i, posteriorment, la borbònica. Una situació que va obligar la identitat catalana, des del vessant polític, a crear-se en “resistència”. Una circumstància que, per a Pallach, va posar la llengua en el moll de l’os de la identitat. “Va ser el català qui va tenir la pesada responsabilitat de portar la identitat de tot un poble”, sentencia aquesta filòloga. Recorda, però, que “la llengua no esdevé un element de construcció de la nació fins a l’arribada del nacionalisme modern“, perquè l’ús del català era un fet natural en les institucions i la societat anteriors a l’esclat del nacionalisme.
La llengua, pes i símbol
El pes de la llengua com a ingredient de la identitat catalana també el defensa la sociòloga Marta Rovira (UAB), però no el veu com l’únic, ni de bon tros. “Per a mi la identitat és un vincle, un lligam col·lectiu a partir d’una estructura de referències simbòliques”, expressa Rovira en conversa amb El Món. En aquest sentit, especifica la importància de la llengua com a símbol. De fet, en va escriure un assaig titulat La institucionalització de la identitat: el cas català i els seus reptes (2009).
Precisament, en aquest llibre defensa que “la llengua esdevé un potent símbol nacional en la mesura que és també una part important de la vida dels individus”. “La llengua forma part de les experiències primigènies i incorpora alhora tota la socialització”, insisteix, perquè és una “eina de comunicació i d’identificació amb un col·lectiu”. “Hom pot arribar a identificar-se amb una cultura i amb una nació a partir de la seva llengua”, reflexiona. I fa una passa més enllà apuntant que és “impossible identificar-se amb un col·lectiu si no es comparteix amb ell el llenguatge“.
Nous parlants sí, però la identitat…
Per la seva banda, Maite Puigdevall, sociolingüística, antropòloga lingüística, membre del projecte de recerca de la UOC IdentiCat i que ha participat en l’exitós programa Vincles d’Òmnium, raona que el català ha estat un “element primordial”. “Ser català comportava parlar català, com el fet que s’apliqués el dret civil català o participar en la cultura popular”, indica tot recordant el que s’entenia per identitat “essencialista”. Però la recerca ha convertit la llengua en un gran debat sobre la seva influència en la identitat i ha fet guanyar punts a la visió “constructivista” de la identitat.
Puigdevall comenta a El Món que les dades i l’observació durant quinze anys fa que “es trenqui el monopoli de la idea que és català qui parla català”. Com a exemple, addueix el gruix de nous parlants de català que provenen d’altres països, com ara marroquins, que encara que no hagin nascut aquí, hagin arribat de menuts o més grans han estat escolaritzats en català, parlen en català, però, en canvi, “no acaben de sentir-se catalans”. Però com que “la identitat és fluida” aquesta sensació pot canviar quan tenen fills, depèn de la feina o l’entorn social, perquè la identitat té un factor molt important que és el “relacional”. Un component indispensable.
Per això defensa que cal sortir de la idea monolítica i cal definir-la en un “moment de vida concret” sense haver de combregar sempre amb una sèrie d’hàbits o interessos. A més, cal tenir present la idea de “l’estabilitat”. Això és que no es té prou present la xifra d’immigrants que s’han establert a Catalunya, que s’han escolaritzat en català i després han emigrat cap altres estats d’Europa. La xifra podria arribar fins a un milió i mig de persones. En canvi, l’estabilitat en una comunitat que permet socialitzar a través d’un ateneu, una colla castellera o una biblioteca o un club de futbol ajuda a la identificació de la identitat.
Una identitat canviant d’una “comunitat imaginada”
L’opinió de Puigdevall també la defensa Rovira en tant que afirma que “és evident que les referències simbòliques de la catalanitat han anat canviant al llarg del temps”. De fet, incorpora l’element que Puigdevall identifica com a relacional. “La identitat, doncs, no és quelcom que neix de cada individu, sinó que és interioritzada en el procés de socialització”, aposta Rovira. “Aquestes institucions socials, que són viscudes com entitats amb vida pròpia, apareixen als individus com a elements naturals del seu entorn, és així com aquests assumeixen que parlen una llengua, que tenen una bandera o que canten un himne”, conclou la sociòloga.
Puigdevall també addueix una línia de pensament interessant. “De català no se n’és, se n’exerceix”, remarca. És a dir, que la catalanitat té un component que la fa “performativa” amb la llengua, i el dia a dia, o com s’autoorganitza socialment la societat catalana. De fet, l’estructura social també aclareix la identitat. Tot i que Puigdevall, recorda que no és el mateix la societat catalana del XIX ni la dels anys 80 del segle passat o la Catalunya contemporània. Per a l’antropòloga, la “falta de poder real i social ens diferencia, som el que Benedict Anderson defineix com a ‘comunitats imaginades'”. És a dir, definim com un tret de la identitat el fet de participar de la societat civil al marge de l’Estat perquè mai no n’hem tingut, “som un cas estrany”. Un cas que Josep-Anton Fernández a El malestar de la Cultura catalana (Edicions 62, 2008), el dirigeix cap al risc de convertir la cultura catalana en una “cultura zombi”. Un llibre on plasma com “la identitat dels catalans ha experimentat una redefinició que ha dissolt el consens sobre què significa ser català avui“. La seva conclusió és que la identitat catalana actual és més una concepció “republicana” i de “ciutadania” que no pas ètnica ni forjada únicament en la llengua.
En la mateixa línia, Puigdevall recomana un interessant assaig de l’antropòloga Kathryn A. Woolard, titulat Singular and Plural: Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia, que descriu el “decantament del nacionalisme català cap a postulats cívics i l’intent de desplaçar els discursos basats en l’autenticitat i articulats entorn de la noció de ‘llengua pròpia’ per una definició del català com a ‘llengua comuna’, propietat del conjunt de la societat catalana amb independència de l’origen lingüístic”. De fet, Puigdevall defensa que la identitat catalana s’ha de pensar, com apunta Woolard, “com a projecte i no com a essència amb la idea que això hauria de facilitar l’adopció del català entre capes més àmplies de la població com a part d’aquesta nova autenticitat projecte, alhora individual i col·lectiva”.
Identitat i identitats
Una de les idees que alimenten el debat acadèmic sobre la identitat és la convicció de la convivència de les identitats. El catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona Jordi Casassas, coordinador de l’estudi Les Identitats a la Catalunya contemporània i autor de la imprescindible Pervivència de Catalunya. La formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània (Afers, 2020), enuncia, en declaracions a El Món, que “no només existeix una identitat”. “La identitat és un procés històric llarg i sempre és mòbil, per tant, sempre hi ha més d’una identitat i les identitats es configuren per la dinàmica social i històrica”, sentencia. El concepte d’identitats també el recull Puigdevall, que afegeix la “subjectivitat” de cada individu per identificar-se amb una identitat. Un exemple és el cas de la comunitat LGTBI a Irlanda, que tendia més a distanciar-se de la identitat irlandesa perquè consideraven que era conservadora i no integrava els seus drets.
Casassas argumenta que “l’aparició de la identitat nacional és contemporània quan els estats miren de consolidar-se a través de l’escola, el servei militar o grans manifestacions”. En canvi, la identitat catalana neix “sense un estat però amb una força social remarcable”. Una opinió que comparteixen tant Puigdevall com Rovira. De fet, és una força social que basteix el que seria el catalanisme. Posteriorment, cal tenir presents, per a Casassas, les onades migratòries dels anys 60 i 80 del segle passat, que van tenir certa integració. I admet que recentment la integració s’ha fet “més complicada”.
De tota manera, els trets de la identitat com la llengua, el pactisme, el seny, la rauxa que s’havien establert seguint la tesi de Jaume Vicens Vives, continuen i es mantenen. A més, Casassas creu que les aportacions que ha rebut Catalunya al llarg de la història, per la seva situació geogràfica fa que “siguin més naturals” i es “relativitzin més les coses”. També cal tenir present, segons l’historiador, que “l’individualisme de tants caps tants barrets ha dificultat la vida institucional del país”. En tot cas, “la identitat en societats modernes i complexes, com és la catalana, es configura en el si de la família, amb el contacte amb la gent propera, en la socialització”. Per això, sosté que “per a la configuració de la identitat és molt important no només el passat i el present, sinó el futur, és a dir, l’expectativa de futur que suposa aquella identitat”. En aquest sentit, referma el caràcter reactiu de la identitat, en tant que “un no va pensant en la seva identitat quan va passejant, sinó quan li toquen el voraviu, com és el cas del menyspreu a la llengua”.
Història explicativa
Un dels historiadors de referència per a diverses generacions d’investigadors és Josep Fontana, ja traspassat. Un intel·lectual que va buscar explicacions sobre la identitat catalana a través d’una gran obra: La formació de la identitat. Una història de Catalunya (Eumo Editorial, 2014). Fontana es preguntava sobre el fet que “els catalans fossin un poble amb un fort sentit de la identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de la llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món”. La seva resposta científica va ser que aquesta identitat era una “realitat que naixia d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang”.
“Les experiències històriques”, continua Fontana, “que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als ciutadans un sentit de connexió i de pertinença reforçat per una evolució política singular que va quallar en un contracte social que els donava la consciència de ser partícips d’uns drets i llibertats que caracteritzaven la seva societat”. Una definició que pot incloure una de les principals idees de Puigdevall, que veu la identitat com a “contingent” d’una sèrie de factors o el que Rovira anomena “símbols”.
Voluntats i emocions
Montserrat Clua, del Grup de Recerca Antropologia i Història de la Construcció d’Identitats Socials i Polítiques (UAB), va publicar un estudi sobre la importància de les emocions en l’adhesió a les identitats nacionals. Es titula Confiança i vivència emocional del de la nació en el procés independentista català (Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia) i hi exposa la importància emocional de la configuració de la pertinença a un projecte polític i recull l’experiència del Primer d’Octubre, amb la “desconfiança cap a l’Estat” i la “confiança cap al Procés”. Dos elements identificatius d’una identitat que no té un estat i que en desconfia.
Casassas també incideix en aquest pensament tot recordant que, malgrat els intents de genocidi cultural o la Guerra Civil, la identitat catalana existeix i “reacciona”, com s’ha vist en els darrers atacs a la llengua. En tot cas, Rovira proposa una línia de pensament i és pensar que la identitat catalana “es troba, de fet, en la primera fase de construcció d’una identitat ciutadana comuna”. “La incorporació de nombroses persones provinents de la immigració a la llengua catalana fa pensar en la possibilitat que aquesta llengua es converteixi en un veritable vincle cívic d’una comunitat intrínsecament diversa”, recapitula Rovira tot proposant trobar “nous símbols” per a la “construcció d’una identitat comuna”. De fet, Casassas ironitza admetent la famosa frase de Francesc Pujols que afirmava que “l’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. La identitat catalana està sempre en crisi: voldrà dir que és ben viva.
