Marta Vilalta: “El govern de l’Estat sap que la situació és molt crítica”

Marta Vilalta (Torregrossa, Pla d’Urgell, 1986) és una veu que pren cada vegada més relleu a ERC. És portaveu del partit, secretària general adjunta i portaveu també del grup parlamentari dels republicans. Forma part, per tant, de l’eix bàsic de dirigents del partit –a banda dels que tenen càrrecs institucionals– juntament amb el president de la formació, Oriol Junqueras, i la secretària general, Marta Rovira. Rep El Món al Parlament l’endemà de la reunió de la consellera de la Presidència de la Generalitat, Laura Vilagrà, i el seu homòleg del govern espanyol, el ministre Félix Bolaños, per intentar rellançar el procés de negociació, aturat des de fa mesos. La mateixa Vilalta reconeix que fins ara la taula de diàleg “fins ara no ha donat el resultat esperat”. Tot i així, es nega a “tirar la tovallola”. I adverteix a Junts que la seva actitud “debilita la part catalana” de la taula.

Quines han de ser les condicions noves que reclamen en la relació amb el govern espanyol?

El que nosaltres volem és que aquest primer contacte entre la consellera Vilagrà i el ministre Bolaños pugui significar un punt d’inflexió. La situació a la qual havíem arribat era bastant crítica, insostenible, perquè no hi havia confiança entre els governs per incompliments reiterats en diversos àmbits i pel cas d’espionatge Pegasus. En aquestes condicions no es pot negociar, però no ho hem de tirar la tovallola. Hem de fer el que calgui per posar les condicions que ens permetin reprendre el diàleg, la negociació per resoldre el conflicte polític, que és pel que som aquí. Això és el que s’ha de treballar els pròxims dies perquè ho puguin ratificar els presidents quan es reuneixin.

Per tant, després de la reunió de dijous s’obren unes negociacions discretes perquè s’arribi amb contingut a la reunió entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès?

Segurament. Per concretar les garanties perquè valgui la pena tornar a seure per reprendre el diàleg i la negociació que des d’ERC considerem que és la millor via per resoldre el conflicte polític. N’estem convençuts com a principi, ens ho demanen internacionalment, i a més a més hi ha un consens majoritari en la nostra societat per aquesta via. I ara mateix tampoc hi ha cap alternativa viable per a una resolució democràtica del conflicte que no passi per una negociació.

En l’agenda antirepressiva que es demana, hi ha coses que no depenen del govern espanyol, sinó dels jutges. D’altres sí, com per exemple impulsar la reforma del Codi Penal per refer l’article sobre la sedició. Però fa anys que en parlen i no ho fan. Per què creuen que ara pot ser el moment?

Tot depèn de la voluntat política. A l’inici del procés de negociació vam trobar un govern espanyol que admetia el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, i això va ser un reconeixement històric. El que passa és que des d’aleshores els resultats no han sigut els que esperàvem. Hi ha hagut anades i vingudes i moltes interferències. Tampoc hi ajudat la pandèmia, les eleccions diverses, incloses les de Catalunya. I, sobretot, no hi han ajudat la repressió constant i escàndols com el de Pegasus. Som en un punt crític, o fem tot el possible per generar les condicions per negociar i perquè el govern espanyol impulsi l’agenda antirepressiva o estarem en un camí sense sortia.

Aquesta setmana s’ha revisat al Consell d’Europa l’informe Cilevics, que fa un any ja va posar el focus sobre les mancances democràtiques i la vulneració de drets a l’Estat espanyol. I un any després segueix havent-hi repressió. Cal modificar el Codi Penal, retirar les eurodordres i abordar totes les causes judicials obertes. Volem negociar amb igualtat de condicions i ara mateix no podem perquè se’ns està criminalitzant i reprimint. En unes setmanes hi haurà el judici als membres de la Mesa del Parlament del president Torrent, hi ha la causa del jutjat número 13, la del 18…Això és insostenible. S’ha d’acabar.

Però això no depèn del govern espanyol…

Hi ha coses que sí. El que demanem al govern de l’Estat és que tot allò que depengui d’ells, com impulsar modificacions legislatives, tots els passos que pugui fer, els faci. I no valen excuses. Tampoc valen promeses ni paraules. Hi ha d’haver fets, compromisos. Hi ha d’haver la voluntat clara, com es van comprometre a l’inici del procés negociador, d’anar per la via de la desjudicialització. Ara mateix és on estem posant el focus perquè és imprescindible per poder generar un procés de negociació amb mínimes garanties i igualtat entre les parts. És molt difícil negociar amb qui t’està espiant o amb qui està perpetuant la repressió. Això és insostenible, cal un punt d’inflexió i nosaltres volem provocar-lo.

Ja va quedar clar, després del que el mateix PSOE i el PSC van considerar una relliscada de Pedro Sánchez quan va deixar a anar que la fiscalia depenia del govern, que no poden o no volen intentar influir en les acusacions del ministeri públic. Per tant, quin marge hi ha?

Que facin el que estigui a les seves mans. Però precisament per tot això nosaltres demanem l’amnistia. 

Sobre això insisteixen que no hi ha majoria parlamentària…

L’opció més viable i ràpida seria una llei d’amnistia. Si el PSOE volgués, aquesta majoria hi seria, és la majoria de la investidura de Pedro Sánchez. Amb la llei d’amnistia ja no es dependria del jutge de torn ni d’un sistema que pot estar pervertit o esbiaixat. El govern espanyol no pot dir que està compromès amb el diàleg i paral·lelament mantenir la repressió, que per exemple pot portar a la inhabilitació d’un expresident del Parlament per haver permès parlar de la monarquia i de l’autodeterminació. És una barbaritat. El mateix govern espanyol, PSOE, Podem, PSC, i la societat espanyola en conjunt hauria de posar el crit al cel davant d’aquesta vulneració de la llibertat d’expressió.

Per portar el govern espanyol a aquest punt, cal alguna palanca. Faran servir el suport parlamentari al Congrés, o la negativa a donar-los suport?

ERC vol ser útil i fer que les coses passin. La nostra tasca al Congrés i el Senat, i així ens vam presentar a les eleccions espanyoles del 2019 i les vam guanyar a Catalunya, és ser útils per solucionar el conflicte polític i per defensar els interessos de la gent. Quan hi ha hagut la possibilitat d’avançar en agenda legislativa positiva, com amb la llei de ‘només sí és sí’, hi hem sigut. Quan hem cregut que una reforma era insuficient, com amb la reforma laboral, no hi hem donat suport. Quan hi va haver una negociació de pressupostos útil hi vam ser, però quan s’ha fet evident l’espionatge i no hi ha hagut reconeixement per part del govern espanyol, hem votat que no a l’últim decret que es va convalidar. I seguirem posant la força que ens ha donat la ciutadania al Congrés al servei d’aconseguir una resolució democràtica del conflicte i d’aconseguir el millor per a la ciutadania. No fer-ho seria irresponsable i inútil.

Per tant, descarten dir al PSOE que no hi haurà cap mena de suport parlamentari fins que no es vegi algun resultat? En tot cas ho decidiran llei per llei?

És que nosaltres no som els del ‘no a tot’. No ens vam presentar per confrontar el govern espanyol, sinó per utilitzar la força que ens va donar la gent per aconseguir millores per al conjunt de la ciutadania. El govern de l’Estat sap que la situació és molt crítica, els hem fet tots els avisos que no anem bé. S’ha acabat el marge, s’ha acabat el temps de les paraules. La pilota és a la teulada del govern de l’Estat, a la teulada del PSOE. Si són valents i fan allò a què es van comprometre, hi serem perquè és útil per al país i per a la gent. Si el que fan és fer de PP, poden oblidar-se de la complicitat d’ERC.

Després de la reunió de dijous amb la consellera Vilagrà, el ministre Bolaños va dir que cal una negociació entre els diferents sectors de la societat catalana, que és el discurs de Salvador Illa. I va advertir que “mai més es pot repetir la tensió insuportable que hi va haver a Catalunya el 2017”. Això no indica un nou capteniment del PSOE.

En aquesta interpretació s’equivoca el PSOE i especialment s’equivoca el PSC. No hi ha un conflicte intern entre catalans, hi ha pluralitat i és una riquesa, no és un problema. I el que va passar el 2017 no va ser una tensió insuportable, sinó una negativa reiterada de l’Estat d’escoltar el clam majoritari de la ciutadania de Catalunya. Hi havia una majoria al Parlament que va reclamar per activa i per passiva fer un referèndum i el govern espanyol, aleshores de Mariano Rajoy, no va tenir ni tan sols la voluntat de parlar. Hi havia una majoria independentista al Parlament que segueix sent-hi i hi havia un clam social i majoritari per fer el referèndum. Si vam arribar a la situació que vam arribar va ser per la manca d’altura política del govern de l’Estat en aquell moment. El PSOE, Podem, l’actual govern de l’Estat farien bé d’aprendre dels errors del govern de Mariano Rajoy en aquell moment.          

Què esperen de Podem?

Podem sempre ha estat molt més clar en la defensa de la defensa d’una resolució democràtica del conflicte i fins i tot en la defensa de poder fer un referèndum. I sempre han estat en contra de la repressió. Per tant, li reclamem que no oblidi que forma part del govern de l’Estat i que pressioni també a la taula del consell de ministres, que exerceixin la capacitat que tenen, ja que tenen una vicepresidència i ministres.

ERC sempre vol evitar de marcar dates al calendari, però diuen que el moment de les proclames ja ha passat, que cal anar als fets. S’acabarà el 2022 i el president Aragonès haurà de tornar a fer el discurs de Cap d’Any, després que l’any passat ja va reclamar resultats. Esperen tenir-ne aleshores?

El pitjor que podríem fer és posar terminis a un procés de negociació. Si ens creiem que estem en un procés negociador no podem fer veure que és un camí de roses. Tenim posicions molt diferents amb el govern espanyol i hem vist com ha estat de difícil aquests dos últims anys, però no volem tirar la tovallola. Volem negociar al voltant de quina és la proposta política de les dues parts. La nostra és un referèndum d’autodeterminació, quina és la del govern de l’Estat? A hores d’ara encara no la sabem. Ens equivocaríem si poséssim límits temporals, però és evident que han de passar coses i fins ara n’han passat molt poques.

No ens cauen els anells per dir que fins ara la taula de negociació no ha donat el resultat esperat. Però no per això li regalarem al govern espanyol la comoditat de dir-los que s’ha acabat, perquè el que realment genera incomoditat és haver de seure i haver d’afrontar aquest conflicte polític. Hi ha un conflicte i ERC busca solucions i els membres del Govern d’ERC busquen solucions. A vegades trobem a faltar complicitats internes, al Govern i en la majoria independentista. Segurament hauríem sigut més forts en la negociació si la part catalana hagués mostrat més unitat.

Això és pot reconduir amb Junts?

Ens agradaria molt.

Hi ha converses en aquest sentit? Públicament, els dirigents de Junts diuen que no creuen en la taula de diàleg… 

El que ens sap més greu. No aprofitar la majoria que tenim per posar-la al servei del procés de negociació. Nosaltres també pensem que no ha de ser una via exclusiva i que s’han de treballar altres camins alhora. Però ens sap greu que la no participació de Junts en aquest procés de negociació hagi provocat debilitat en la part catalana. Ens agradaria molt que Junts, com vam pactar en l’acord d’investidura del president Aragonès, hi participés. La taula de negociació és entre governs, i ells formen part del Govern. I en lloc de apuntar la pressió sobre el govern de l’Estat, s’equivoquen d’adversari i apunta la pressió cap al company de viatge, cap a ERC, cap al president de la Generalitat. No s’ha deixat mai de treballar per esmenar això, però depèn de si Junts vol sumar-se a la via que creiem que és la millor o si es vol quedar al marge d’aquest procés.

La nova executiva hi sembla encara més refractària.

Veurem què diu la seva ponència política quan l’aprovin. Però ens vam comprometre conjuntament a donar marge al procés de negociació i això volia dir remar i fer pressió al govern de l’Estat, en lloc de ser un espectador passiu, com ha acabat sent Junts. Aquesta actitud irresponsable ha posat fàcil al govern de l’Estat no comprometre’s en el procés de negociació. Ara creiem que pot obrir-se una nova oportunitat perquè hem arribat a una situació insostenible i cal tancar files.

Si Junts no canvia de plantejament és sostenible mantenir el Govern de coalició?

És una bona pregunta per fer-los-la a ells.

Ells diuen que s’ho plantegen, que estan fent una auditoria i que poden sotmetre-ho a la militància. Què hi diu ERC?

Nosaltres insistirem a parlar amb Junts, com fem de manera constant, perquè puguin sumar-se al procés de negociació, perquè hi hagi la màxima complicitat i la màxima sincronització en tot allò que fem. Sí que creiem que és sostenible, però demanem lleialtat i enfortir el Govern. La crítica constant al Govern, a l’estratègia del company de viatge, no ajuda a caminar cap a la resolució del conflicte ni a servir el país en les qüestions del dia a dia. El soroll constant no ajuda a demostrar que és un govern que està fent una gran feina, en el seu conjunt. 

La posició de Junts ha sigut molt crítica amb la reunió de la consellera Vilagrà i el ministre Bolaños. La principal queixa és que ni tan sols després de trobada s’ha aconseguit cap reconeixement per part del govern espanyol respecte de la seva responsabilitat en el cas Pegasus. Els ha decebut?

L’actitud del govern espanyol en aquest afer està molt lluny del que hauria de fer un govern democràtic. Però, davant d’això, ens quedem en la crítica i el no a tot o intentem buscar unes condicions que ens permetin intentar construir un marc en què això no es pugui repetir? Si et quedes en un racó dient ‘com que no has fet res, jo no em mouré’, no canviarà res. De tota manera, continuarem denunciant la vulneració de drets que ha implicat, per exemple en la comissió del Parlament Europeu en què s’investiga, en què participen la nostra eurodiputada Diana Riba i el president Puigdemont.                   

Bolaños es va limitar a reconèixer que hi havia una “discrepància” entre la interpretació de cas Pegasus. I va deixar clar que considera que l’espionatge amb autorització judicial no és cap vulneració de drets. Això implica l’acceptació de l’espionatge que se li va fer al president Aragonès quan era vicepresident.

És evident que això no és acceptable, però la declaració del ministre ja comença reconeixent les discrepàncies. És evident que ni amb autorització ni sense no pots espiar el contrincant polític i molt menys representants institucionals. I el gran problema és que en realitat no sabem què va passar perquè no hi ha cap mena de transparència. Tot plegat demostra unes mancances enormes dels fonaments  democràtics de l’Estat. El govern espanyol hauria de ser el primer interessat a aclarir els fets. Si no ho fa, demostra que no actua com actuarien els governs de la resta d’estat democràtics d’Occident. 

Aquests dies estem sentint els àudios de les converses del comissari Villarejo, la majoria dels quals publicats per aquest diari, que proven el que se sospitava sobre el comportament de les clavegueres de l’Estat. El Catalangate n’és una altra prova i ja en època del govern del PSOE. Què s’hi pot fer amb aquest ‘deep state’?

Canviar això hauria de ser una demana de la societat espanyola en el seu conjunt. Qualsevol ciutadà que cregui en la unitat d’Espanya, com pot defensar que hi hagi aquestes pràctiques? Qualsevol demòcrata de l’estat espanyol hauria de ser el primer interessat a fer net d’aquestes males praxis per tenir un estat democràtic. Perquè això, en els darrers anys, ha contra l’independentisme, però pot afectar qualsevol. Aquest ‘deep state’ està al servei d’uns pocs que volen mantenir la manera de fer dels poders del règim del 78. Com que no es va fer net durant la Transició, s’ha abonat el tot s’hi val contra la dissidència i encara ara en paguem les conseqüències.