Les eleccions a Castella i Lleó celebrades aquest diumenge han estat un exercici de nostàlgia. Una dècada i mitja després de les múltipes disrupcions que van trencar el tauler polític espanyol arran de la Gran Recessió, amb la irrupció de les esquerres nascudes del 15M -l’altre- i l’ampliació de la veu de la dreta del PP, les Corts de Castella dibuixen un equilibri parlamentari obert a la nostàlgia: amb el 100% escrutat, el Partit Popular ha millorat els 31 escons que havien portat Alfonso Fernández Mañueco a la presidència, i ha escalat fins als 33; mentre que el PSOE, lluny de la patacada prevista, ha defensat el seu territori i fins i tot l’ha ampliat, fins als 30 escons. Lluny dels dos partits majoritaris, Vox no ha aconseguit agafar-se a l’onada reaccionària que l’hauria d’impulsar a pràcticament tot l’Estat, i s’ha quedat congelat als 14 escons, només un més que ara fa quatre anys. A l’altra banda de l’espectre polític, l’esquerra a l’esquerra dels socialistes, en plena descomposició, ha perdut tots els procuradors. Podem i la coalició de Sumar i Esquerra Unida no han arribat, entre tots dos, ni als 37.000 vots; una xifra que els elimina d’una patacada del fòrum públic a la regió. Amb l’extrema dreta encallada i les esquerres en plena “catàstrofe“, el PP i el PSOE afilen les armes per recuperar l’Espanya que sabien seva. Castella i Lleó és la zona zero de la resurrecció del Règim del 78.
Les extremes dretes espanyoles esperaven un escenari molt diferent. De fet, el president de Vox, Santiago Abascal, ja havia organitzat les festivitats. A parer de l’ex-popular, la jornada electoral a Castella i Lleó havia de ser el primer capítol del sorpasso a Alberto Núñez-Feijóo. Lluny de donar veu als seus representants a Valladolid, Abascal havia centralitzat totes les valoracions de la nit a la seu dels ultres, a Madrid; per celebrar la fi d’una guerra que veia com a proxy contra la dreta espanyolista tradicional. En comptes d’això, el dirigent reaccionari s’ha vist davant obligat a abaixar el cap i obrir de bat a bat la porta als pactes autonòmics amb el PP. “A partir de demà, tres regions espanyoles esperen urgentment un canvi de rumb, i el tindran”, va declarar el líder de Vox; en referència a Extremadura i l’Aragó, a banda de Castella, dos executiud en què els seus bloquejàven la investidura dels candidats conservadors.
Els populars llegeixen la situació en els mateixos termes, però amb un ànim diametralment diferent. El secretari general del PP, Miguel Tellado, va celebrar ahir un resultat “rotund”. “El PP guanya i queda com l’únic partit capaç de formar govern, i el PSOE perd i no té cap opció de governar”, insistia Tellado. Tot i els dards als socialistes, el moll de l’òs de la compareixença del secretari general va ser el missatge a Vox de cara als nomenaments de Maria Guardiola a Extremadura i Jorge Azcón a l’Aragó. La derrota dels ultres, plantegen, hauria de servir perquè obrin de bat a bat la porta a les coalicions autonòmiques. “Esperem que, per part de Vox, ara sí que vulguin avançar en les negociacions”, pressionava. De fet, Feijóo ha centrat el final de la seva campanya en el cos a cos amb Abascal pels conflictes a Saragossa i Mèrida, acusant-lo de “bloquejar” les aliances del “centredreta”. Els populars, val a dir, encara no han recuperat del tot el seu espai natural a Castella: sota el mandat d’Aznar, els conservadors espanyols van arribar als 50 procuradors a les eleccions autonòmiques del 1995.
El PSOE i, després, res
Com els populars, el PSOE va tancar la nit amb una celebració. El secretari general dels socialistes a la regió, Carlos Martínez, ha vist l’escletxa per recuperar l’embranzida en una comunitat a on havia establerts feus rellevants, com ara les comarques mineres de Lleó. “Al lío, que hi haurà partit de tornada”, exclamava Martínez davant els simpatitzants. També en paral·lel als conservadors, el centre-esquerra espanyol han aprofitat els resultats per menystenir Vox com “la crossa permanent del PP”.
Els de Martínez, a més, han guanyat tot el seu espai potencial -amb les petites excepcions dels partites regionals, que han sumat només cinc procuradors- amb l’enfonsament sense pal·liatius de Podemos i la candidatura d’Esquerra Unida i Sumar. “Hem dit que la terra no es ven, que el PSOE és l’alternativa sòlida de canvi”, s’ha permès etzibar el secretari general, sense haver de preocupar-se per cap adversari a la seva esquerra.
Per la seva banda, les cares més llargues de la nit les han ensenyat els portaveus de les esquerres, Lara Hernández (Sumar) i Pablo Fernández (Podemos). Entre els dos no han arribat ni tan sols al 3% dels vots emesos, i s’han quedat sense cap representació parlamentària. Qüestionats per la decisió de concórrer separats als comicis, però, tots dos han preferit mantenir la picabaralla que els separa des de la sortida dels morats del govern espanyol. “La unitat, ella mateixa, no és suficient. Cal construir projectes guanyadors”, reflexionava Hernández, sense un camí clar per al programa que hauria de portar els seus de tornada a les Corts. Per la seva banda, Fernández tampoc no ha volgut estendre la mà a l’altre partit de l’espai, i ha instat als seus a “prendre les millors decisions perquè l’esquerra es reforci i la ciutadania hi torni a confirar”. “Hi ha esperança”, esbufegava el portaveu, devastat.
