L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) celebra des de dijous, i fins dimecres que ve, la versió telemàtica –Covid obliga– de la seva Assemblea General Ordinària anual. Es votarà el nou full de ruta, després de la votació d’esmenes, i un cop va quedar rebutjada dijous –va ser el primer document que es va sotmetre a votació– una esmena a la totalitat. Mentrestant, han vist la investidura del nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, a través d’un pacte que havien exigit, l’acord del 52%, però el contingut del qual consideren que queda curt. En parlem amb la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie ( Barcelona, 1969), que és en el seu últim any de mandat, el quart.
L’ANC va reclamar el pacte entre ERC i Junts, fins i tot van fer una concentració exigint-lo el dia abans que s’anunciés, però el text de l’acord i el discurs d’investidura de Pere Aragonès queden molt lluny del que els demanaven.
Exacte. En les dues concentracions que hem fet durant els mesos de la negociació, al febrer i la setmana passada, demanàvem que hi hagués un acord independentista i que fos un Govern per fer la independència, des del convenciment que s’ha de preparar l’alternativa, perquè la negociació amb l’Estat no hi serà. Una negociació amb l’Estat basada en el respecte al dret d’autodeterminació ens la podem treure del cap. Per això, l’acord que han signat ERC i Junts és insuficient, en l’àmbit estratègic, si el que es vol és aconseguir la independència.
“L’espanyolisme utilitzava en contra nostra que només érem el 48% en les eleccions al Parlament, doncs ara nosaltres utilitzem el 52%”
La línia estratègica d’ERC, que és qui va guanyar les eleccions dins de l’àmbit independentista, és la que s’ha plasmat i Junts ja havia admès que era lògic fer-ho així. Era previsible. Però igualment l’ANC reclamava aquest pacte.
Perquè l’escenari d’anar a una repetició de les eleccions era molt pitjor per a l’independentisme. S’hauria malbaratat el 52% aconseguit, un Parlament amb una majoria clara a favor de la independència. Això no es podia desaprofitar i arriscar-nos a la desmobilització de la base independentista que fes perdre aquesta majoria.
És això el que hauria passat?
Hi havia un risc molt elevat que això passés. Percebíem desànim, cansament i una gran emprenyamenta amb els partits polítics si no eren capaços de posar-se d’acord i anàvem a eleccions. Ara tenim una legislatura que arrenca amb una majoria independentista al Parlament. Som conscients que el que han pactat no és el que nosaltres voldríem, però és una legislatura en què poden passar moltes coses, a Catalunya a Espanya i en l’àmbit internacional, i nosaltres treballarem perquè no es desaprofitin el que ara comença amb poca ambició. No sabem si les circumstàncies faran que això vagi cap amunt. Potser, a diferència d’altres ocasions, en què s’ha començat de molt amunt, prometent en 18 mesos la declaració d’independència, la societat civil, amb la mobilització popular, farà que aquesta legislatura que arrenca amb un acord molt insuficient vagi a més.
“Una negociació amb l’Estat basada en el respecte al dret d’autodeterminació ens la podem treure del cap. Per això, l’acord que han signat ERC i Junts és insuficient, en l’àmbit estratègic, si el que es vol és aconseguir la independència”
Què veuen en l’horitzó que els faci preveure que es podrà fer aquest gir?
Les coses també depenen de nosaltres mateixos. Hi ha la capacitat que sempre ha tingut la societat civil d’accelerar i canviar les agendes polítiques. Liderar aquesta mobilització popular per alterar l’agenda política és feina de l’Assemblea. Ja ha passat abans.
Però, en una fase de desànim com la que ha esmentat?
El 2008, 2009, 2010 s’estava en una fase de ressaca per com havia anat el debat estatutari i, molt discretament, des de la base, la societat es va autoorganitzar i van canviar les coses. Es van anar fent mobilitzacions com les de la PDD i Sobirania i Progrés, les consultes… Es va anar fent d’una manera que no es notava gaire, discretament, i al final va aflorar tot.
I això pot passar dues vegades en tant poc temps?
Jo no faig prediccions, el que fem nosaltres és treballar perquè les coses passin. I si no creguéssim que és possible no treballaríem com treballem. Si no haguéssim cregut que era possible un referèndum unilateral no s’hauria fet, perquè hi va haver gent que va treballar perquè fos possible malgrat que tothom deia que no era possible. El poble de Catalunya va demostrar que era capaç de fer l’acte de sobirania més important que s’ha fet mai en aquest país. El Primer d’Octubre es va demostrar que es podia vèncer l’Estat i es va assegurar el control del territori. Hi va haver zones de Catalunya on les forces policials espanyoles no van poder ni entrar. Per tant, el que hem de fer des de l’independentisme és recuperar la moral de victòria i la idea que la independència és possible.
Però ara, després de l’1-O i la repressió desencadenada, implica pujar un esglaó més alt…
Pot ser més difícil o pot ser més fàcil. Depèn de si ho analitzes des d’una perspectiva de victimisme o amb moral de victòria. El fet que hi hagi repressió ens legitima molt més. Hi ha una sèrie d’elements que justifiquen internacionalment el dret a l’autodeterminació. El clàssic és que siguis un poble amb una llengua, una cultura, una història. Però s’hi ha afegit l’element democràtic, una majoria que vol exercir l’autodeterminació. Aquest l’anem reforçant elecció darrere elecció. I després hi ha un altre element que justifica l’autodeterminació, que és que l’Estat t’impedeix exercir de manera normal l’autogovern, amb les sentències del TC, amb els processos de recentralització… Tenim raó, i es tracta de com ho utilitzes en l’arena internacional quan estàs decidit a fer un procés d’independència. I també hi ha la vulneració de drets fonamentals. Evidentment, no estem en un escenari com el de pobles sotmesos a un genocidi però, per reprimir el moviment independentista, s’estan vulnerant drets fonamentals, civils i polítics. Tot això, que es va acreditant en tribunals internacionals, fa que estiguem en millor situació per a quan tornem a posar la independència sobre la taula. Si sabem utilitzar coses que han passat, estarem en millor posició que l’octubre del 2017.
Parla de fer això sense els partits?
No, no, no. L’Assemblea té el convenciment que el que va fer possible el referèndum de l’1-O va ser que s’havia aprovat una llei per fer-lo al Parlament. Les majories democràtiques i els principis democràtics, mentre ens permetin votar partits independentistes, són a la seu de la sobirania que és el Parlament. Per tant, necessites un Parlament amb una majoria i un Govern que amb el seu lideratge assumeixi una part del que cal fer, com va ser amb l’1-O, i també necessites la mobilització popular, per compensar el fet que contra un estat moltes coses no les podia fer el govern. Mentre puguem votar partits independentistes necessitem les tres potes per fer la independència, no estem en l’escenari de revoltar-nos perquè no ens deixen ni votar. Per tant, necessitem les institucions, la mobilització popular i el front internacional. Quan tinguem aquestes tres potes farem la independència. Si una de les tres potes està més endarrerida, farem pressió amb la mobilització popular fins que arribem a aquest escenari en què tot torni a estar alineat.
Quan parla de treballar discretament per a la nova fase, a què es refereix?
Hem d’estar en una situació de més preparació del que teníem el 2017, de més poder. Perquè el procés d’independència també és un procés de presa de poder, de substituir un poder per un altre, i aquest poder, que és el de l’estat espanyol, és molt fort i té molts tentacles. Per això no n’hi ha prou de fer manifestacions, que se n’han de fer i que són un entrenament per a quan hàgim de tornar a exercir una resistència no violenta com la de l’1-O. Però també necessitem contrapoders i afeblir els pilars del poder de l’estat espanyol, anar ocupant espais de poder. A això obeeix tota l’estratègia d’Eines de País, per exemple. O la campanya de sobirania fiscal. Una declaració d’independència implica principalment dues coses, control d’ordre públic i recaptació d’impostos. Per tant, abans que no hi arribem, igual que vam fer consultes populars fins que no va arribar el referèndum, ens podem entrenar amb aquest acte individual de sobirania de reconèixer quina és la finestreta del Govern al qual volem pagar els impostos.
L’ANC compta amb les institucions però a la Generalitat ara hi haurà un govern que planteja la via escocesa i que vol buscar un referèndum pactat, que és una via molt diferent a la de l’Assemblea.
És evident que un procés d’independència negociat a l’escocesa seria més senzill i tindria menys costos que un d’unilateral. Però no parlem del que seria desitjable, sinó de realisme. Demanar un referèndum acordat ja es va fer el 2014, quan Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera van anar al Congrés. L’Estat no reconeixerà el dret a l’autodeterminació i els partits que estan reclamant això també en són conscients i no renuncien a les altres vies. Tenen una tàctica diferent de la nostra i els sembla que la seva els permetrà sumar més suports, amb el fet d’anar-ho demanant repetidament i que t’ho vagin denegant. Nosaltres partim del fet que això fracassarà i preferim posar els esforços a treballar en l’altre escenari, en l’escenari en què no hi ha aquest referèndum acordat i que cal preparar una declaració d’independència que puguis dur a la pràctica.
“L’acord que han signat ERC i Junts és insuficient, però anar a una repetició de les eleccions era molt pitjor per a l’independentisme”
Quina lectura fa l’ANC del perquè de l’actual capteniment dels partits majoritaris de l’independentisme?
Hi ha l’efecte de la repressió i les seves pròpies interpretacions, que no tenen per què coincidir amb les que fem a l’Assemblea. Però també som en un escenari en què torna a primar una mica l’interès de partit. Per fer una cosa tan difícil com un procés d’independència respecte d’un estat fort com és l’espanyol, fort i de baixa qualitat democràtica, cal transcendir les ideologies, les simpaties, els partits, i cal que es primi aquest sentit d’estat que Espanya sí que demostra constantment. El tenen totes els partits espanyols en l’essencial per a ells, que és preservar al unitat de l’Estat. A Catalunya la repressió ha portat a un replegament, als quarters d’hivern, cadascú a fer fort el seu partit respectiu. En el cas d’ERC que ja el tenia, a enfortir-lo, i en el cas del PDeCAT, el que ara és Junts, a reformular-se. Això tampoc ajuda a avançar, perquè hi ha una mirada molt marcada de partit que influeix en les decisions que prens. Abans de l’1-O sempre hi havia hagut aquestes mirades de partit però va haver-hi un moment que determinades persones de cada partit van transcendir això i van ser capaces de superar-ho. Per fer possible la independència, hi haurà d’haver un moment que caldrà que se superin aquestes mirades de partit.
No ho han fet una mica amb aquest pacte que ha costat tant?
Hi ha influït la sensació que si es repetien les eleccions, encara que un partit pogués guanyar a costa de l’altre, hi havia el risc clar que el total del vot independentista baixés. En aquest sentit, vull creure que s’han transcendit una mica els interessos estrictament de partit per arribar a un acord.
En quina direcció canviaran les coses si en els pròxims dos anys, que són els que han quedat fixats com a marge a través del pacte d’ERC amb la CUP, canvia el govern espanyol i el PSOE desapareix de la Moncloa?
Encara que en essència no canvia que governi l’Estat el PSOE o el PP, com per exemple en la repressió, quan hi ha govern del PP, que aquesta vegada seria segurament amb el suport de Vox, això a Catalunya sempre provoca un increment del suport a l’independentisme. Des d’aquest punt de vista, pot ser un element que jugui un paper. I també tenim l’escenari internacional, el que pugui passar a Escòcia i a Irlanda, i als tribunals internacionals. Les victòries judicials internacionals es poden utilitzar com a palanca. Però són elements que no podràs aprofitar si aquí no et prepares per a un procés de ruptura i de presa de poder.
Ha esmentat el control de l’ordre públic i del territori. Està clar que no es pot esperar que el facin els Mossos.
En el referèndum de l’1-O, el control del territori el va fer la gent amb la resistència civil no violenta. Aquí la clau és la coordinació de les expectatives. Quan tothom creu que pots guanyar, se’t suma molta gent per no quedar fora. I això pot tenir influència sobre funcionaris de tota mena.
Un sector de l’independentisme, insatisfet amb el pacte de Govern perquè el troba poc ambiciós, reivindica l’1-O com a mandat i demana que no es tapi amb el 52% en una legislatura autonomista…
El referèndum d’autodeterminació el vam fer l’1-O i el vam guanyar, però no som independents. I hem d’aconseguir ser independents. Per assolir-ho, hi ha una sèrie de coses que ens aniran servint. Fem-les servir totes. L’espanyolisme utilitzava en contra nostra que només érem el 48% en les eleccions al Parlament, doncs ara nosaltres utilitzem el 52%.
29 
48 
