Roger Montañola (Barcelona, 1986) va ser designat la setmana passada cap de llista d’Espai CIU (PDeCAT) per a les eleccions al Congrés del 23 de juliol. Exdirigent d’UDC i de CiU, exdiputat del Parlament i exregidor de Premià de Mar, és candidat de la llista convergent com a independent. I s’ha estrenat amb una topada amb l’expresident de la Generalitat Artur Mas, que va ser el primer president del partit que ara Montañola representarà a les urnes i que ha dit en una entrevista a Ràdio Estel que considera que el PDeCAT no s’hauria de presentar al 23-J per separat de Junts.
Tot i que Mas també retreu a Junts la falta de voluntat per arribar a un acord, ha sigut al PDeCAT on ha tingut més efecte el comentari, que s’ha replicat amb un vídeo en què es juga amb un fragment de la comèdia romàntica Love Actually amb subtítols en català adaptats al cas. “Creiem que ha sigut una bona fórmula de transmissió. A la vista dels resultats i el ressò que ha tingut, ha estat bé fer-ho així”, argumenta a El Món. En aquesta entrevista també aborda els motius pels quals no s’ha pactat amb Junts, formació de la qual parla amb duresa, i per què creu que és important presentar-se a aquestes eleccions espanyoles.
Com interpreta la contundència amb què Artur Mas ha dit que el PDeCAT no s’hauria d’haver presentat a les eleccions?
No conec prou Artur Mas per entendre la intensitat d’aquesta crítica, que respecto però que no compartim. Nosaltres tenim uns principis i una manera de fer política que dista molt de qualsevol altra formació. Mentre hi hagi catalans que considerin necessari que hi hagi un partit, un espai polític plural que englobi persones independentistes i no independentistes i que, sobretot, sigui un espai polític adult, empàtic i amb capacitat de treballar de forma seriosa a Madrid ens hem de presentar, només faltaria. Si no, la política què és, si no és intentar defensar les teves idees? Per tant, desconec els elements que porten a això el president Mas i no cal fer-hi més incidència. En qualsevol cas, el respectem moltíssim i esperem que amb el temps vegi que aquesta opció és la correcta.
Creu que la ciutadania entén per què vostès i Junts es presenten per separat?
La discrepància és total i absoluta. La manera d’entendre la política de Junts és diametralment oposada a la meva. El que defensa Junts està molt lluny del que jo defenso. El que estem plantejant nosaltres és que som un partit d’obediència catalana, catalanista i que fa política d’adults. La gran diferència amb Junts és la forma d’afrontar la política. Ells volen fer política adolescent. Semblen ancorats amb unes joventuts polítiques. En canvi, nosaltres fem política per adults. Ja sabem que això té menys tirada.
Hi ha gent que va a les llistes de Junts que fa pràcticament un any estava al PDeCAT…
Tenen una cap de llista que és partidària de fer política activista i d’anar a Madrid a fer el xou.
Li hauria agradat que s’hagués presentat l’exconseller Jaume Giró en comptes de Míriam Nogueras?
Ple bé de Catalunya, m’hauria agradat que s’hagués presentat un perfil moderat com el de Jaume Giró. Junts està clar el que ha decidit. Prefereix seguir amb l’activisme parlamentari.
Entre les forces independentistes i catalanistes hi està havent un debat sobre què s’hi ha d’anar a fer a Madrid. Quina és la seva posició?
A Madrid, s’hi ha d’anar a treballar i no a fer el xou. Per fer el xou no cal ser diputat. Tothom pot agafar un megàfon, anar a la porta del Congrés i cridar des d’allà. Si anem al Congrés, s’hi ha d’anar a fer política amb les condicions establertes que hi ha avui en dia. Cal anar a treballar pels interessos de Catalunya i, en el nostre cas, com a partit d’obediència catalana. Amb la prioritat d’escombrar cap a Catalunya tot allò que puguem.
Què vol dir fer el xou?
Vol dir que, quan vas a fer política, estàs buscant més l’impacte i el vídeo a Twitter que fer el que ha de fer un diputat. Un diputat ha de proposar esmenes, transaccionar, tenir iniciativa legislativa i rebre tots aquells actors polítics socials i econòmics que ho necessitin. Això ha estat la feina històrica que han fet molt bé Ferran Bel, Genís Boadella, Sergi Miquel, la Concepció… Això és l’herència dels grans líders polítics de Convergència i Unió que han passat per Madrid, començant per Miquel Roca i Xavier Trias, i amb Duran i Lleida.
Aposta per una línia continuista de Ferran Bel…
Exacte.
En cas que surti un govern de PP i Vox, creu que s’hauria de seguir aquesta línia?
Si una persona surt elegida diputada la seva feina és treballar. Que hi hagi un govern de PP i Vox no és excusa per no impulsar iniciatives, encara que potser no tirin endavant. Cal intentar transaccionar encara que no es pugui. La feina del diputat és aquesta. El problema és que en els darrers anys hem confós quina és la feina del polític, que és defensar els interessos dels catalans al Congrés dels Diputats davant del govern que hi hagi. Si guanya el PP i Vox hem d’estar 4 anys parats? Treure quatre cartells i anar cobrant? Si la gent em paga amb els seus impostos jo treballaré.
Míriam Nogueras i Gabriel Rufián són un exemple del que esmentava de fer el xou?
Absolutament.
Per què?
Precisament perquè el seu treball ha estat molt basat a parlar per a la parròquia d’aquí. A generar un espai de certa indignació. De donar-se la raó i fer-se la víctima en una situació que podem compartir-ne les causes. Aquesta no és la feina d’un diputat a Madrid. En el cas de Gabriel Rufián, que sempre ha estat més expressiu en això, li haig de reconèixer que, més enllà d’això, també ha fet política a l’hora de negociar, malgrat que jo no la comparteixi.
Vostè no és independentista…
Jo represento una llista en la qual hi ha gent que és independentista i n’hi ha que no. Això indica el que és aquesta llista. És retornar a un partit catalanista, que defensi els interessos de Catalunya i que sigui capaç d’aglutinar persones que no siguin independentistes. Nosaltres en aquestes eleccions no anem a Madrid a fer la independència. Anem a treballar pels interessos de Catalunya i dels catalans.
Sobre el conflicte entre l’Estat i Catalunya, vostès què defensen? Un referèndum?
Defensem el realisme. Jo no soc militant del PDeCAT, però sí que històricament ha defensat un referèndum. Jo no he participat d’aquestes decisions, però la meva opinió avui dia és que qualsevol català sap que no hi haurà un referèndum en els pròxims anys. Qualsevol català sap que el Procés, tal com s’entén, ja s’ha acabat. Som en l’any 2023, no en el 2017. Em semblaria un insult a la intel·ligència plantejar una candidatura a Madrid en termes de l’any 2017. Catalunya ha patit molt i ha perdut molt de prestigi en els darreres anys. La independència no és el tema de debat en aquestes eleccions. Per molt que es vulgui imposar en la mentalitat col·lectiva, em fa l’efecte que en el dia a dia del carrer, amb una inflació que segueix creixent, incerteses econòmiques importants i amb una situació econòmica de les empreses catalanes amb una pressió fiscal desbocada… Em sembla que hi ha altres prioritats més rellevants.
Però el conflicte segueix existint…
El conflicte segueix existint i la solució no hi és. La solució no sortirà en aquestes eleccions. Al que aspiro és que els partits de la dreta espanyola no facin de l’anticatalanisme la seva bandera, malgrat que crec que passarà, ja que els dona vots. Per això, Catalunya s’ha de reagrupar i no només al voltant de l’independentisme, sinó del catalanisme polític, que engloba moltíssima més gent del que l’independentisme.
No creu que es pugui continuar amb la taula de diàleg en cas que hi hagi un govern del PSOE i Podem?
Defenso que hi hagi una taula de diàleg. Qualsevol forma de diàleg i de negociació és l’obligació dels polítics. És a dir, cercar solucions a problemes complexos. Els resultats els veurem. El problema de Catalunya és que s’han volgut generar unes expectatives durant els últims anys completament irreals. El primer que hem de fer és parlar a la gent no com a adolescents, sinó com a adults. Qualsevol persona adulta, independentment de quina sigui la seva meta nacional, ha de ser conscient del moment en el qual som. Estem en un moment de post-Procés i hem de treballar pels interessos de l’economia catalana i del conjunt dels catalans.
La solució també passa pel retorn de Carles Puigdemont?
Crec que seria una cosa bona per al país. No només per als independentistes. Catalunya ha de tornar a una situació de normalitat, de concòrdia, en la qual no hi hagi elements que generin que la política no es pugui fer de la forma més normal i natural. Evidentment, desitjaria que pogués tornar per començar un nou temps. Jo vaig ser molt favorable als indults, perquè crec que rebaixaven la tensió. A mi no em trobaran on es pugi la tensió.
Es podria abordar durant aquesta legislatura aquesta qüestió, en cas que els seus vots depenguin d’una possible investidura?
Nosaltres farem el possible perquè es pugui restablir una situació bona per a Catalunya. Això també implica la qüestió que has esmentat. Tot allò que sigui destensar, dialogar, sumar pels interessos dels catalans, ens hi trobaran. No per anar contra Espanya, sinó per defensar Catalunya.
Què demanaran a canvi d’una possible investidura de Pedro Sánchez? S’ha d’augmentar el preu, tal com ha dit Gabriel Rufián?
No ha definit en què augmenten el preu. S’ha de negociar i negociar fort per tal que els interessos dels catalans surtin reforçats. Gratuïtament no se li donarà res a ningú. Jo demanaria, d’entrada, rebaixes impositives. Hi ha un element que a mi em preocupa molt que és que l’Estat i l’administració ha de créixer i cada vegada ser més gran. El pes del fet públic en el PIB és massa elevat i el PSOE no està en aquestes tesis. Nosaltres som defensors de la moderació fiscal. D’un estat eficaç i eficient. Els recursos, en un estat del benestar modern com és el nostre, també han de garantir que la iniciativa empresarial no tinguin 38.000 barreres per constituir les seves empreses. Perquè els autònoms no hagin de pagar quotes innombrables a cada final de mes, cobrin, o deixin de cobrar. Tots aquests elements són en els que ens hem de focalitzar. Catalunya sempre ha estat un referent per ser una terra de comerciants, d’emprenedors, d’empresaris… Malauradament, ja no se’ns reconeix per això i hem de tornar aquí. Si a algú li agrada que Madrid sigui capdavantera pel que fa al moviment de l’economia, la nostra candidatura no anirà cap aquí.
Però vostès optarien per incrementar el preu de la investidura de fa quatre anys?
Depèn del context i del que ens trobem. Avui en dia no sabem el resultat ni el que passarà. La nostra prioritat són els interessos de la ciutadania. Per això ens presentem i no per celebrar miracles. Ja li dic ara que la nostra candidatura no anirà en funció de si Pedro Sánchez farà un referèndum. Això em sembla una proposta irreal.
Descarta investir Núñez Feijóo?
Núñez Feijóo té un aliat molt clar, que és Vox. Ho estan demostrant amb els pactes que fan. També ho demostren en clau catalana. Quan el moviment del PP és intentar centrar i captar una part de Ciutadans amb un discurs abrandat contra la llengua, aquí no ens hi podem sentir còmodes. En termes econòmics, també ens haurà d’ensenyar el seu model, perquè encara no l’he vist.
Què li va semblar el front sobiranista/democràtic que va proposar el president Aragonès? El secretari adjunt del PDeCAT, Marc Solsona, i el diputat Genís Boadella es van reunir amb el president per tractar la qüestió…
Sempre estic a favor de reunir-nos i parlar amb tothom. Dit això, això no passarà. Si tornem al que deia de la política adolescent i l’adulta, en la política adolescent es pot voler enganyar amb la idea que això passarà. Nosaltres ens presentem amb una candidatura nova i àmplia.
I a través d’unes línies programàtiques? És el que va proposar el president d’ERC, Oriol Junqueras…
Molt em fa la sensació que no som en aquest punt ara mateix…
Vostès es presenten a aquestes eleccions espanyoles del 23 de juliol sota el paraigua d’Espai CiU. Què és exactament? Quins partits l’engloben?
Ens diem així perquè Convergència i Unió va ser la millor proposta política que ha tingut Catalunya des de la restauració democràtica. Va ser capaç d’aglutinar vots de persones profundament diferents unides per la defensa dels interessos de Catalunya. Entenien que CiU era qui defensava millor els interessos del país i qui millor gestionava els governs. Sobre aquesta idea, que es va perdre amb l’inici del Procés, nosaltres intentem recuperar una idea que englobi tothom i que ningú se’n senti exclòs.
El PDeCAT és el partit que suma i lidera tot això, però també hi ha altres opcions polítiques minoritàries que també s’hi sumen. El que ens interessa és sumar ciutadans. Tots aquells que ens diuen que ara estem fent el ridícul i que demanen un partit centrat i moderat, que es reflecteixi amb la tasca del Lehendakari Urkullu o del president del PNB, Andoni Ortúzar, o del senyor Aitor Esteban al Congrés.
No és un conglomerat de partits?
CIU va ser un conglomerat de centenars d’idees i perfils diferents. En un mateix partit hi havia gent que venia del Partit Popular, fins a persones com Josep Rull o Antoni Castellà. A la mateixa taula hi havia Duran i Lleida i Antoni Fernàndez Teixidó. Allò va ser un èxit. Saben les dificultats del moment, per què no aspirar a aglutinar persones i perfils diferents sota la base de persones que estimin Catalunya i d’obediència estrictament catalana?
El futur hauria de passar per aquestes sigles i els altres partits haurien de dissoldre’s?
Soc el primer que soc independent en aquesta candidatura. Em limito a liderar-la i no pretenc donar lliçons sobre quina ha de ser l’estructura.
Creu que pot aconseguir el votant del PP, PSC i Junts?
La gràcia que tenim és que, com que no posem tantes etiquetes, podem agafar tota mena de votants que s’estimin Catalunya i que entenguin que la millor opció a Madrid és un partit d’obediència catalana i que miri pels interessos de Catalunya. Fa massa anys que ens creiem que la política es fa només des de l’activisme.
Se sent pujolista?
Sí. Sempre he defensat el llegat del president Pujol.
Què els diria a les entitats que estan fomentant l’abstencionisme?
Que facin el que vulguin. No m’hi posaré. El principal problema d’aquest país és que la confusió entre partits i entitats és tan gran… Tothom les pretén governar des de dins i no és el nostre cas. Ens dirigim a la ciutadania. Els que es pregunten per què aquestes entitats demanen això, s’haurien de preguntar les raons… És perquè els partits els van prometre el cel i no els han donat ni un caramel.
Com es pot lluitar contra l’augment de l’abstencionisme que hi ha hagut en aquestes eleccions municipals?
Fent política adulta i parlant a la gent com a persones adultes.
Com va viure la no investidura aquest dissabte passat de Xavier Trias?
El PDeCAT va ser part de la llista de Xavier Trias. No ho vaig viure positivament perquè l’expectativa era una altra. En qualsevol cas, aquest ha estat l’equilibri de forces i l’únic que ens queda és que el govern de Barcelona, que no és el que voldríem, ho faci el millor possible.
No és un retorn a la política de blocs?
Té un punt d’això perquè estem en campanya electoral. La irresponsabilitat de la majoria dels partits polítics d’aquest país és viure en els blocs, que donen confortabilitat i vots. És el que dona les trinxeres. Jo no soc en cap trinxera. Per això, és més fàcil disparar contra mi. Jo he vingut a dir el que penso. Estic molt agraït al PDeCAT i a tot el conglomerat d’actors que formen part d’aquesta candidatura. Jo treballo al sector privat i feia 8 anys que ja no estava a la política. Com que no li dec res a ningú, diré el que cregui. La política de blocs és aquella política que renuncia a fer política. Són aquells que se senten més còmodes fent tuits i proclames, en comptes de negociar. La política és més seriosa que això.
Trias ha intentat trencar la política de blocs i no se n’ha sortit…
Estem en un escenari electoral i tothom li agrada plantejar les coses, no a favor del bé comú, sinó pel que més els interessa als partits. I així els va.
L’escenari de les eleccions municipals pel que fa a l’espai convergent, no consolida Junts? Gran part de les personalitats del PDeCAT han acabat fent el pas a Junts…
La política municipal és un altre escenari. Hi ha molts regidors que han anat en aquestes candidatures que, per raó d’estimar al seu poble, han centrat el vot en una candidatura.
Què n’opina del que ha passat a Ripoll?
Doncs que hauríem de fer una reflexió. No hi ha cap problema amb el salafisme? De debò? Jo crec que sí. En podem discutir la dimensió o el remei. La realitat és que hi ha un problema i que el bonisme imperant en el nostre país durant els darrers anys fa més fàcil posar un cartell de dir ‘ultradreta’. Aquesta senyora [Sílvia Orriols] ha guanyat i és l’alcaldessa.
Creu que és d’ultradreta?
El seu discurs és molt simplista i infantil, però les causes que denuncia són problemes reals de la societat. No és el mateix el problema que tenim aquí que en altres societats europees, però s’ha d’afrontar. A Catalunya hi ha mesquites salafistes, que prediquen missatges medievals i un insult al 50% de la població com són les dones. No s’ha d’afrontar amb crits, sinó amb intel·ligència.
És partidari de fer un cordó sanitari en aquests casos?
No.
Per què?
Perquè qui soc jo per determinar qui és demòcrata? Qui soc jo per determinar que algú té dret a la participació política? El que han de fer és preocupar-nos de per què l’han votat, per intentar que no la votin.
30
2
