La història contemporània de Catalunya ha demostrat una nova tesi política. En concret, que els partits, com les rentadores, tenen obsolescència programada. Ho demostra el cas de Ciutadans, una formació política pensada i creada a Catalunya, però per a tot Espanya i anticatalanista –un element distintiu dels partits que tradicionalment han nascut a Catalunya amb vocació d’influència a tot l’Estat. Una formació que va néixer a recer del govern d’esquerres i catalanista que va liderar i configurar el president Pasqual Maragall, amb PSC, ERC i ICV-EUiA, i va reblar el president José Montilla.
La suposada deriva catalanista del que s’ha convingut a batejar com a tripartit va esperonar la creació d’una formació que de bon inici semblava presumptament ubicada en l’esquerra ideològica. Pregonava un nacionalisme espanyol no centralista i era especialment bel·ligerant contra consensos socials catalans com el sistema d’immersió lingüística. Una opció de partit que recollia els votants socialistes empipats pel festeig de socialistes i postcomunistes amb els independentistes en el tripartit i pel llarg i intens procés de reforma de l’Estatut. Per altra banda, també tirava la canya als votants del PP incòmodes amb els posicionaments de l’era post José María Aznar, i s’autodefinia com un partit “socialment progressista”, tal com recull un dens i interessant assaig dels politòlegs de la Universitat de València Àstrid Barrio i Juan Rodríguez.
Una trajectòria parlamentària que va començar amb tres diputats els va portar el 2017 a ser el primer partit del Parlament i, després, a les darreres desfetes electorals, que han abocat la formació espanyolista a veure’s devorada pel retorn dels seus votants al PP, al PSOE i a Vox. De fet, un dels portaveus al Congrés de Diputats de Ciutadans i escuder d’Albert Rivera, Juan Carlos Girauta, serà el número tres de Vox a les eleccions al Parlament Europeu del mes de juny. El seu tarannà dretà el demostra, per exemple, que el portaveu de Ciutadans al Parlament, Nacho Martín Blanco, deixés la formació i es donés d’alta al PP per anar a les eleccions espanyoles del juliol.
Les perspectives d’un certificat de defunció en les eleccions avançades del 12 de maig al Parlament de Catalunya ha obligat el seu actual candidat, Carlos Carrizosa, a confiar la campanya a l’eurodiputat Jordi Cañas, un dels perfils més estimats de les magres bases de Ciutadans i que ha posat en marxa una campanya agosarada amb l’eslògan Detenlos. Una conjugació verbal que defineix el seu estil de fer política, entremig d’una fiscalia a l’ombra i la zitzània institucional i parlamentària. La revolució taronja es va inflar fins que ha esclatat deixant un rastre de cadàvers polítics.
Del Foro Babel a Ciutadans
Com tots els partits polítics de nova fornada, el bressol de Cs va ser una plataforma cívica que es va presentar en societat el 7 de juny de 2005. L’instrument, un manifest titulat Per un nou partit polític. El signaven Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau i Horacio Vázquez. Alguns dels signants més destacats havien estat membres del Foro Babel, una entitat nascuda el 1996 per potenciar l’ús del castellà a Catalunya. Tot quedava a casa.
Ciutadans es va constituir com a formació amb bases ideològiques contra la immersió amb l’argument que donaven suport al bilingüisme i la dicotomia de considerar que defensaven “drets dels ciutadans per davant dels drets dels territoris”. A més, negaven la condició de nació a Catalunya i, com no podia ser d’una altra manera, qualsevol mena de sobirania, perquè aquesta residia en el “conjunt de la nació espanyola”. Amb el no per bandera al referèndum sobre l’Estatut, Ciutadans va fer la precampanya de les eleccions que convocaria el president Maragall. La prova de foc van ser les eleccions de l’1 de novembre del 2006.
L’èxit del 2006 que va acabar com el rosari de l’aurora
La nova formació va presentar l’any 2006 com a cap de llista Albert Rivera -un exmilitant de Noves Generacions, les joventuts del PP, que s’exposava en un cartell electoral en què anava despullat– i, de número dos, Antonio Robles, aleshores secretari general de la formació. El resultat va ser la sorpresa de la nit electoral, amb 89.840 vots i tres diputats. De fet, aquella nit els simpatitzants de la formació van saltar a la fama perquè en la connexió en directe del programa de la nit electoral a TV3 –un dels papus de Ciutadans– van començar a cridar “Toma tres, TV3!”. El tercer diputat era José Domingo, un advocat de la Seguretat Social que coordina Impulso Ciudadano, l’entitat que va provocar, per exemple, la inhabilitació del president Quim Torra i que llança les demandes per aconseguir el 25% de castellà al sistema d’educació primària.
La legislatura va acabar amb els tres diputats a garrotades. Tots tres van acabar com a diputats no adscrits i fent rodes de premsa per separat. Domingo va intentar descarnar les finances i les nòmines del Parlament. Robles, en una batalla duríssima contra la immersió, va acabar de portaveu d’Unión, Progreso y Democràcia (UPyD), una formació nacionalista espanyola que va fundar Rosa Díez, i va tornar a la seva tasca de docent. Rivera va saber mantenir el tipus per repetir la candidatura electoral, gràcies a la seva telegènia i oratòria. “Es podria dir que ni Espanya els va mantenir units”, comenta un veteraníssim diputat de la cambra catalana. L’èxit electoral va acabar amb burofaxos reclamant les actes de diputats a Robles i Domingo, que finalment van abandonar la formació el 2009.
Pròrroga el 2010 i consolidació
Rivera no les tenia totes de poder tornar a obtenir una acta de diputat el 2010, però la garantia de ser una força parlamentària li donava espais informatius i publicitaris que va saber aprofitar. Van assolir 106.154 vots i 3 diputats. Un resultat que no els permetia configurar grup propi, però l’hàbil Alfons López Tena, que liderava amb Joan Laporta Solidaritat Catalana per la Independència, que havia entrat a la cambra amb 4 diputats, va aconseguir reformar el Reglament per crear el subgrup parlamentari. Una figura que requeria només tres diputats i permetia flexibilitzar les dures condicions del grup mixt. I Cs també se’n va beneficiar. En aquella ocasió, els escollits van ser Rivera, Jordi Cañas -que provenia de la federació de Barcelona del PSC- i l’advocada Carmen de Rivera, una diputada entregada que cantava Els Segadors i que feia vint anys que escrivia al consultori jurídic de la revista Pronto.
La legislatura va ser un festival per a Ciutadans, que es va posar les botes amb el debat del concert econòmic que defensava el president Artur Mas, investit gràcies a l’abstenció del PSC, i per l’avançament electoral davant la pressió independentista que Solidaritat feia al Parlament de Catalunya. L’avançament electoral del 2012, amb la vista posada a una consulta sobiranista davant la negativa del govern de Mariano Rajoy a negociar millores de finançament o autogovern, va esperonar la formació de Rivera. Així doncs, les eleccions de 2012 els van permetre més que duplicar els resultats i obtenir 275.007 vots i 9 diputats, entre els que s’hi comptava la futura líder de la formació, Inés Arrimadas.
De ser a un pam de la glòria a dos metres sota terra
El Procés sobiranista va ser Pharmaton per a la formació de Rivera, que ja preparava el canvi de ponència política per renunciar a la socialdemocràcia i definir-se ideològicament com a “liberals”. Ciutadans era una formació de moda que obtenia bons resultats a les europees. A Catalunya, aconsegueix la segona posició en les eleccions suposadament plebiscitàries del 27 de setembre del 2015, on competia amb Junts pel Sí. Ciutadans va aconseguir 736.364 vots i 25 diputats. Es va convertir en el primer partit de l’oposició, amb Inés Arrimadas com a líder indiscutible i Carlos Carrizosa, com a portaveu. Va ser l’eclosió de la formació que també es va consolidar com a tercera força al Congrés de Diputats.
El referèndum del Primer d’Octubre va ser la punta política que va excitar la massa de votants que van fer de Ciutadans, amb Arrimadas al capdavant, el partit més votat en les eleccions de 21 de desembre del 2017, convocades per l’aplicació del 155. En aquells comicis van sumar un espectacular 1.109.732 de vots, que es van transformar en 36 diputats. Però l’alegria va durar poquíssim, perquè no hi havia prou diputats unionistes per formar Govern i foragitar l’independentisme de la Casa dels Canonges. Les eleccions del 2021 van enviar la formació al racó de pensar amb sis diputats i 158.606 vots. Un fiasco que els ha portat a la irrellevància, a perdre la representació municipal a Barcelona, a desaparèixer del Congrés de Diputats i a quedar esborrats a la Junta d’Andalusia i de la Comunitat de Madrid. La desbandada de càrrecs cap al PP ha estat generosa i ràpida, amb casos destacats com el de Lorena Roldán i el de Nacho Martín Blanco. Les enquestes pronostiquen per al 12-M el certificat de defunció d’un partit que ha mort d’èxit, encara que l’èxit hagi estat que no s’hagin assolit els objectius del Procés.
