El líder històric del Bloque Nacionalista Gallego (BNG), Xosé Manuel Beiras (Santiago de Compostel·la, 1936), és amant del vi de Porto. Tant que inclús s’atura a explicar la història d’aquesta beguda i mentre encén una cigarreta abans de començar aquesta entrevista amb El Món on analitza la situació de la seva pàtria, Galícia. Des de casa seva, en una petita aldea propera a Santiago, es mostra taxatiu a l’hora de criticar l’Estat espanyol i la seva “farsa” de democràcia. Posa especial èmfasi en “l’esperpent” de les acusacions de terrorisme en el cas de Tsunami Democràtic i en l’oportunitat històrica que té Galícia d’expulsar el PP de la Xunta, des d’on “governa per fer mal al país”. En aquesta entrevista, el catedràtic explica els motius que el van portar a crear Anova, una escissió del BNG que va apostar per unir forces amb l’esquerra estatal, i el posterior retrobament amb el partit de la seva vida per afrontar el moment “crític” que viu el país en l’actualitat.
Bona part de l’electorat del BNG esperava amb una imatge com la que es va veure fa unes setmanes: la reconciliació amb Anova. Per què s’ha produït just ara?
No es tracta d’una reconciliació perquè no cal reconciliar res, simplement fem front a una situació crítica. És absolutament crítica perquè aquest és un país, una nació i un poble que està en procés d’extinció. A diferència d’Euskal Herria i els Països Catalans, o com a mínim el Principat, nosaltres a més de ser una nació sense estat som una colònia interior de l’Estat. La simptomatologia és diferent en aquest sentit. Ens vam convertir en una colònia a partir del segle XVI i ara s’ha agreujat la situació. L’espoli de recursos naturals, la deslocalització de les grans empreses, l’atac absolut als nostres sistemes, la degradació del medi ambient, les polítiques pernicioses sobre l’idioma, els atacs a la cultura i a la condició treballadora ho demostren. Un país que està en regressió demogràfica perquè, a més de reduir-se la població, les generacions joves més formades marxen, està en una situació molt perillosa. A més el PP utilitza les institucions per al contrari del que van néixer: per activar els interessos dels grans grups, de la plutocràcia i de la banca que s’apoderen de tot costi el que costi. Un exemple és l’energia eòlica: aquí no ens assabentem de res perquè són els grans grups els que decideixen on estableixen molins, normalment a terrenys on no es pot construir perquè estan protegits, i què es fa amb l’energia.
»» Arribada a aquesta situació el BNG i Anova vam concloure que l’única possibilitat que hi havia era intentar revertir el procés. I per això calia, a curt termini, una ampliació dels suports al BNG per part d’altres grups. Grups que inclouen Anova, que vam fer l’esforç el 2012 per transcendir la frontera perquè consideràvem que els exemples d’Euskadi i Catalunya ens mostraven que ni la via dels bascos amb la revolta armada i després amb la democràcia, ni el procés cívic i democràtic de Catalunya havien aconseguit els seus objectius. Crèiem que sense l’aliança amb forces de l’Estat que assumissin la pluralitat era molt complicat trencar la tenalla que fan els poders de l’Estat. El problema és que Unidas Podemos ens va fallar. Davant això, hem optat per donar al BNG el nostre suport incondicional, sense demanar res a canvi, per a aquestes eleccions i per obrir un procés de col·laboració per redimensionar l’espai del nacionalisme gallec i reformar el seu disseny. Això ha donat lloc a un document on expressem la voluntat de col·laborar en aquesta tasca i el suport incondicional al BNG en aquestes eleccions.
El document evidencia que cal un diàleg per acabar de superar les tensions de l’època en la qual va apostar per l’aliança amb l’esquerra espanyola?
En comptes d’estar en una situació en què per part del BNG hi havia una actitud de no acceptar l’estratègia d’Anova, que va ser un èxit extraordinari tot i que després es va frustrar, hem passat al reconeixement que els nostres principis bàsics i objectius són comuns i, per tant, no hem de mirar el passat. Hem de posar les necessitats del nostre país per davant de qualsevol altra cosa. Això ja ho vam fer per les eleccions al Congrés, quan vam donar el suport al BNG.
Per què el BNG no es va sumar a l’estratègia d’aliar-se amb Unidas Podemos?
Ens hem de remuntar a l’any 2012, quan Anova va néixer, davant la incomprensió del BNG durant l’assemblea d’Amio del gener. Allà vam reclamar la recuperació del projecte estratègic fundacional, que estava molt aparcat. El BNG estava massa ficat en la política del dia a dia, en el marc autonòmic, quan en realitat va néixer com a projecte d’alliberament nacional que transcendeix la Constitució i el règim de la restauració borbònica. Molt espontàniament es van obrir convocatòries a tot el país i van néixer grups com el nostre. El dia de la pàtria, el 25 de juliol, vaig llançar una proposta d’un front ampli que abastés les forces nacionalistes, que són totes d’esquerres perquè aquí no tenim dreta nacionalista a diferència de Catalunya, que té Junts, i amb les forces d’àmbit estatal que assumissin la realitat plurinacional de l’Estat.
»» En aquell moment estàvem en plena depressió per la crisi financera del 2008 i havíem de tenir en compte que el nacionalisme progressista, en realitat tots els nacionalismes emancipadors, es mou per dues coordenades. Una és l’eix esquerra-dreta i l’altre, la convicció nacional. A vegades una de les dues coordenades domina sobre l’altra i durant la crisi, per a nosaltres, la contradicció esquerra dreta era la fonamental, la que més preocupava la gent. L’èxit va ser rotund, la gent es va bolcar i vam superar el BNG. Ells no ho van acceptar perquè seguien considerant que l’únic eix a tenir en compte era l’altre i fora de l’espai nacionalista no valia fer aliances si no era amb forces també nacionalistes de Catalunya i Euskadi. Els fets van demostrar que un segment molt important de la població assumia la identitat nacional de Galícia, però no era nacionalista perquè donava més importància a les polítiques d’esquerra. Això el BNG no ho va voler entendre, però ara el que hem de fer és no donar més voltes sobre l’any 2012 i centrar-nos en la situació actual, en què ataquen la nostra identitat nacional.
»» A més, el que està passant amb la utilització del Procés català, que va ser escrupolosament democràtic, per crear una fòbia anticatalana és una lliçó per a tots. Arriba fins a l’esperpent de l’amnistia. Hi ha un sistema d’alienació tan brutal que la gent no veu que durant la Transició es va amnistiar fonamentalment genocides i ara es queixen per amnistiar persones que només van utilitzar el seu dret a votar en un referèndum que no hauria d’estar prohibit a cap país democràtic i que ara estan sent processades per terrorisme. És terrorífic. Teòricament, tenim un Estat democràtic, però el poder judicial no fa més que torpedinar iniciatives que surten de les Corts. I per què aquesta fòbia als catalans i, en canvi, no es fa res contra el forat negre de Madrid, on Ayuso és la culpable de més morts d’avis en tres mesos que víctimes de terrorisme en tota Europa? Significa que estem en un manicomi.
Creu que el temps li ha donat la raó en l’aliança amb Podemos?
No, el temps no li ha donat la raó a ningú, només als que creiem que a més de ser una nació sense estat som una colònia. Les síndromes colonials ho canvien tot. No es pot comparar la simptomatologia del comportament cívic i ideològic de la ciutadania catalana, sigui de dretes o d’esquerres, amb el que passa a Galícia. Recomano llegir el clàssic d’Albert Memmi Retrat del colonitzat, que va sobre els algerians i els tunisians, però on jo veia els gallecs. Vaig veure el meu país retratat. Va haver-hi un procés de rentada de cervell, un procés d’un poder omnímode, de subversió de les institucions autonòmiques… El PP ha buidat de contingut l’Estatut gallec, la identitat a la qual es refereix ja no existeix perquè l’han liquidat. Ara en comptes de tenir un cap governant tenim un meló, com es deia durant el franquisme amb l’acudit que deia que a Ferrol havia nascut un nen sense cap, li havien posat un meló i ara era cap d’Estat. Això és el que passa amb Alberto Núñez Feijóo o amb Primo de Rueda, com l’anomeno jo. Estem en una situació d’acefàlia i el país està viu per sota. Per sobre hi ha una crosta terrorífica, un aparell institucional que ho ofega tot.
Aquestes eleccions són una oportunitat per arrencar la crosta?
És clar, però falta saber què passarà. Aquí no es poden fer vaticinis com en les eleccions franceses. Les enquestes sempre donen sorpreses després. No recordo cap procés electoral a Galícia on les enquestes hagin encertat. La democràcia representativa diu que els ciutadans són sobirans i que el vot és lliure i secret. Això és mentida a Galícia. A la Galícia rural els cacics que controlen saben què vota cada ciutadà i les extorsions són constants. També porten la gent a votar i es fixen en qui vota cadascú. Hi ha gent que ha hagut d’agafar la papereta del PP que li han donat i en l’últim instant, sense que ningú ho veiés, canviar-la per la del BNG que portaven amagada a la butxaca. A França tenen un lloc per agafar la papereta, aquí es fa a la vista de tothom. És una farsa dir que estem en un règim democràtic i que Galícia és una autonomia. El que tenim és autoanèmia, que és diferent. Ara hi ha una oportunitat perquè això canviï. No resoldrà tots els problemes, però si desallotgem la trama de corrupció sistemàtica del PP ja serà molt.
Anomena el candidat del PP Primo de Rueda. L’hi recorda?
També li deia a Albert Rivera Primo de Rivera, perquè és el que són.
El canvi de Feijóo per Rueda, que suposa un debilitament en el lideratge del PP, pot ser un factor clau en aquestes eleccions?
No ho sé, però això no importa. El PP amb els vots fa president un pal de telefonia, si cal. O pitjor encara. Rueda no és que no parli gallec, és que no parla de res. Feijóo tampoc. És un escàndol per a un país que es diu europeu tenir un candidat a president que fica la pota cada dia, que demostra la seva ignorància supina sempre que pot. No sap ni qui forma part de les Corts, parla del grup de Podemos al Senat quan no existeix, cita un llibre que diu que George Orwell va escriure el 1984… És un escàndol que algú així sigui el líder d’un dels dos partits del bipartidisme. Això és un Estat normal? És una república bananera, però encara pitjor, perquè és una monarquia bubònica. No borbònica, bubònica com la pesta.
Té una gran facilitat per definir l’Estat espanyol amb tota mena de jocs de paraules.
He llegit molt Valle Inclán. A Luces de bohemia, l’alter ego del mateix Valle, Max Estrella, diu a un ministre que Espanya és una versió aberrant de la cultura europea. Valle ja ho deia en els anys vint i aquí seguim.
Ha passat un segle i, com diu, aquí seguim. Espanya té remei?
Clar que en té. La història es repeteix i ara estem en una fase regressiva. El sistema al món està en un període de contrarevolució sistemàtica i de caos sistèmic per la pèrdua d’hegemonia dels Estats Units i pel fet que ningú els hagi substituït. Estem en plena contrarevolució que va contra els drets de les persones treballadores i contra la democràcia. Que un home suposadament moderat com Enric Juliana hagi fet un discurs d’amenaça sobre que es pugui considerar terrorisme qualsevol acte de rebel·lia cívica ja ho deixa clar. Així i tot, té remei perquè hi haurà un esclat social. La història ho diu. Qui pronosticava la revolució soviètica dos anys abans? Qui pronosticava la revolució mexicana que, a més, no protagonitzava la classe obrera? Les revolucions no avisen abans i acabarà havent-n’hi una aquí. El que no sé és quin serà el desenllaç i a la meva edat és difícil que ho vegi.
»» El procés de la rebel·lió cívica del 2016 va ser esperançador, va ser el moment quan la gent es va adonar que els partits no els representaven, ni tan sols els d’esquerra. Llavors es van organitzar pel seu compte, com va passar a Galícia amb el moviment Nunca Máis, que va ser pioner tot i que des del centre no s’hi van fixar gaire perquè tenen uns prismàtics que no els deixen mirar cap a l’oest. Jo ho vaig dir al Parlament, “esborrallouse o Estado e emerxeu a nación”, és a dir, l’Estat va ser un fracàs i la nació es va aixecar. La gent va ser la que va respondre i aquest procés de rebel·lió cívica és el que va donar lloc a l’aparició de les Marees a Galícia, València, Barcelona… i a la reacció del poder. Podem va traslladar a les Corts aquest moviment cívic, però l’error va ser que va deixar de ser l’oxigen i el motor perquè continués la rebel·lió cívica i tot va culminar amb la traïció del PSOE. Això és el que hem d’explicar a la gent i menys el que diuen les enquestes. La demoscòpia s’ha de tenir en compte, però no ens hi hem de fixar tant. És com el que diuen els anglesos dels reglaments, que són útils perquè la gent intel·ligent els utilitzi com a referència, però que els burros segueixen al peu de la lletra.
Ha viscut molts moments clau al capdavant del BNG. Me’n podria dir tres que consideri importants, més enllà dels moments icònics com el cop de sabata a Fraga?
Això va ser una escenografia, res més. El més important, a banda de la repercussió internacional que va tenir, ja que va ser portada al Frankfurter Allgemeine Zeitung i va sortir en cadenes nord-americanes de televisió, va ser que la gent no ho va interpretar com un gest histriònic. Em vaig preguntar per què i vaig arribar a la conclusió que era perquè la gent em coneixia. Perquè Beiras feia anys que feia 80.000 quilòmetres l’any pagats per ell mateix per anar als llocs de tot el país on hi havia problemes. La gent sabia qui era jo i va sentir-se identificada.
»» Però això no és el moment important, el primer moment clau va ser la fundació del PSG el 1963. El segon, la signatura d’un document conjunt entre la UPG i el PSG de 1969, on es van establir criteris comuns que van fer avançar el nacionalisme durant els següents anys. El tercer serien les eleccions del 1977, perquè van ser un frau i el PSG va ser l’únic partit que va trencar amb el PSOE. N’afegiré dos més: la fundació del BNG i, per últim, el moment en què el BNG va governar, a finals dels 90, en cinc de les set ciutats més grans de Galícia i Camilo Nogueira va obtenir un escó en les eleccions europees anant sol i amb una circumscripció única que era tot l’Estat. Simultàniament, es va produir la reedició del famós Galeusca -Galícia, Euskadi, Catalunya- que s’havia creat durant la República i que després es va organitzar a l’exili durant els anys 40.
Des de Catalunya se segueix amb molta atenció l’evolució del galleguisme i es percep que té una matriu diferent del nacionalisme català. Comparteix aquesta idea? Ha estat sempre així o hi ha hagut un canvi d’orientació recentment?
És cert i sempre ha estat així. Després de la República, quan es va reorganitzar en la clandestinitat, el nacionalisme gallec, igual que el català i el basc, s’organitza seguint el model de partits europeus occidentals. Però del desenllaç de la crisi de la Transició, que va ser terrible per al nacionalisme, es va veure que el nacionalisme gallec era únicament d’esquerres. Mai va haver-hi nacionalisme de dretes, perquè la burgesia estava colonitzada. Això continua. La burgesia empresarial gallega és diferent de la catalana, que pot ser de dretes, però assumeix la identitat cultural de Catalunya. Aquí no passa perquè som una colònia i, per tant, no serveix el model català ni el basc. El BNG ha funcionat perquè s’ha adaptat a les característiques sociològiques, socioculturals i sociopolítiques d’un país que és atípic perquè és una colònia interna. En els anys 90, els meus col·legues nacionalistes de Catalunya, especialment Carod-Rovira, deien que havien de muntar una mena de BNG a Catalunya. Jo els deia que era impossible, perquè és una altra societat. El model BNG no és exportable. El més semblant és EH Bildu, però tampoc no és igual.
Malgrat aquestes diferències entre Galícia, Catalunya i Euskadi, té sentit que els nacionalismes comparteixin estratègies o iniciatives?
Clar que hem de col·laborar. Hem de posar una pica al cor de l’Estat, a les Corts, i intentar buscar la manera de tenir còmplices. El règim actual està podrit, hi ha un procés de descomposició brutal i l’objectiu ha de ser posar-hi fi. Mentre segueixi sent una monarquia com és i tingui un disseny com l’actual no podrem resoldre el problema. La major part dels títols de la Constitució ni tan sols estan vigents. Aquest procés de descomposició no és reversible. L’any 2017, abans del referèndum català, vaig pronunciar una conferència on deia que a Catalunya o bé la pressió civil ho faria esclatar tot i arrossegaria les institucions o, si no, les institucions ofegarien aquesta rebel·lió cívica i tindríem un procés anàleg a un totalitarisme de facto. Desafortunadament estem en aquesta fase. A Galícia ara tenim una oportunitat de fer plegar qui està utilitzant els poders contra el país, però això no ho resoldrà tot.
