Els referents de Podemos han estat esborrats del mapa a Galícia i han entrat en la marginalitat a Euskadi. De cop. És el preu que han pagat per assumir la defensa del règim del 78 que ells mateixos van encarregar-se de deslegitimar a partir de les protestes del 15-M. A més, la majoria dels seus votants bascos i gallecs han entès que no hi ha una solució madrilenya al centralisme malaltís que deriva del nacionalisme espanyol. El mínim comú denominador del referèndum ha desaparegut de les prioritats dels de Pablo Iglesias a la mateixa velocitat vertiginosa que els ideals republicans. Per què votar Sánchez a través d’Iglesias si hi ha alternatives de país com el BNG i Bildu?
El daltabaix de Podemos és de tal magnitud que n’hi ha per posar a remullar les barbes dels comuns catalans. Costa de creure que un espai satèl·lit del PSOE -de suport tancat a la monarquia i el que se’n deriva- aplegi un suport important en una societat massivament republicana com la de Catalunya. El discurs rupturista dels que es reclamen com a esquerra transformadora xoca contra la realitat, tossuda, de suport al règim des dels ministeris.
Des d’aquest punt de vista, l’aposta d’ERC pot tenir un sentit, de la mateixa manera que el pot tenir l’estratègia de la CUP. Vejam què passa a les eleccions catalanes, però el resultat de les basques i les gallegues -contra pronòstic- deixa el 50%+1 molt més a prop.
