Antoni Castellà: “Aniré al Senat a desestabilitzar les institucions espanyoles”

Antoni Castellà (Barcelona, 1970) és un veteraníssim de la política catalana. Dirigent de Demòcrates, l’spin-off social liberal del Procés, és el diputat que ha substituït Laura Borràs en el seu escó al Parlament i, ara, és el cap de llista al Senat de Junts per Catalunya a la demarcació de Barcelona. En aquesta entrevista, Castellà repassa la seva estratègia de cara al post 23 de juliol, la creació del “G-6”, que va idear una estratègia per a després del Primer d’Octubre, i les seves diferències amb l’exconsellera Clara Ponsatí. També desgrana la seva relació amb el president a l’exili Carles Puigdemont i es reivindica com a unilateralista. Reclama els vots dels cupaires i republicans decebuts amb les seves formacions. Per a Castellà, “això [el procés independentista] és una guerra”.

Acosta més a la independència que Antoni Castellà sigui al Senat? 

No sé si ens acosta més a la independència, però aquesta és la meva voluntat. Jo vaig al Senat per un sol motiu que defenso des de fa molts anys: l’únic paper que ha de fer l’independentisme a les institucions de l’Estat és utilitzar-les per bloquejar-los i per desestabilitzar-los amb l’objectiu de la independència. És un instrument més. No tinc gens d’interès a reformar l’Estat espanyol, no és el meu problema, sinó que tinc l’interès d’utilitzar les seves institucions a favor del procés d’alliberament nacional. Igual que ells, des de fa anys, ho porten fent des de les nostres institucions.

Com es poden utilitzar les seves institucions per aconseguir un pas més en el procés d’alliberament nacional si fins ara no se n’ha obtingut cap? 

És un procés evolutiu. No ens n’hem sortit perquè és una qüestió de voluntat. Si repassem la història des de la Transició, el catalanisme polític quan ha estat decisiu a Madrid ho ha utilitzat negociant l’increment de competències i no està gens malament. Posteriorment, s’arriba a un punt que toquem sostre i no hi ha més remei que plantejar un nou Estatut. Aquest nou Estatut queda retallat absolutament i tornem a tocar sostre. És aleshores quan decidim que no hi ha més remei que, senzillament, anar a la independència amb un referèndum.

Ara, una vegada fet el referèndum del Primer d’Octubre, el paradigma és diferent. Què vol dir ara el poder que tenim? Que de tu pot dependre que hi hagi estabilitat a l’Estat o no. Sobretot, en un moment en què el bipartidisme està tan ajustat. Imaginem el missatge internacional que enviarem, a Europa, si un Estat com l’espanyol no pot investir un president i ha de repetir unes eleccions perquè no es respecta allò que es va votar el Primer d’Octubre. És un missatge potent.

És a dir, que Junts no investirà ningú si l’Estat no fa res sobre el Primer d’Octubre? Què és el que hauria de fer? 

El canvi de paradigma és establir que aquestes eleccions hem de canviar el marc mental espanyol. No podem estar en un marc mental espanyol, que vol dir que això va d’esquerres i dretes, que és veritat per als ciutadans espanyols. Els ciutadans espanyols han de resoldre això. Però, per als ciutadans catalans, això va de Catalunya i Espanya, no d’esquerres i dretes, i així ho hem interioritzat des d’aquesta candidatura de Junts. La condició per començar a parlar d’una estabilitat de l’Estat té una prèvia i és el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit el Primer d’Octubre i l’amnistia no només per a l’exili, sinó per als 4.000 represaliats. Així com començar a parlar com desencallem el conflicte en base l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Això només com a preàmbul? 

Moltes vegades parlo de la repetició d’eleccions perquè soc molt conscient que ni el PP, ni el PSOE, ni Vox ni els Comuns, ni tan sols es plantegen ni imaginen aquestes peticions ni aquesta situació. Per això, demanem que, si tenim prou força, per primera vegada ho plantegem seriosament. Fins ara no s’ha plantejat. ERC ha tingut fins ara una estratègia, legítima, que és intentar negociar com feia CiU als anys 90 i dos mil. CiU ho va fer i ho va fer bastant millor, però si en aquella època CiU va arribar a la conclusió que havien arribat al topall, què li feia pensar a ERC que rebentaria el topall o que ho faria millor? Probablement, ho havien d’intentar, però no ha funcionat. En aquestes eleccions seria la primera vegada que es fa aquest plantejament i només ho portem en aquesta candidatura. 

Però, a la vista que “antes roja que rota”, aquesta situació podria comportar una gran coalició i es neutralitzarien els partits independentistes.

És un escenari. I és un escenari que estem disposats a assumir, perquè en el relat de la internacionalització és un missatge important de cara a Europa. És a dir, un escenari en què Europa, que està preocupada pel creixement de la ultradreta, pugui veure que les formacions progressistes, abans ni de discutir sobre un dret democràtic com és l’autodeterminació, prefereixen pactar amb la dreta i la ultradreta. És un desprestigi enorme i un desgast per a l’Estat espanyol. I en la batalla per la independència el desgast és clau. Són molts fronts, el front de Madrid no és el front definitiu, però és important com un front de desgast des de les seves pròpies institucions. Els desgastem utilitzant les seves institucions com un bumerang. Això tant en el cas de condicionar-los per forçar unes eleccions fins que s’asseguin a parlar i, en el cas que acabin pactant la dreta i l’esquerra, fins i tot, després d’una segona volta, també és un desgast a escala internacional. 

Vostè parla del relat internacional, però no grinyola que vostè, portaveu del Consell de la República, un instrument d’internacionalització del conflicte, portaveu d’una entitat que denuncia la repressió de l’Estat contra l’independentisme, vagi a les institucions espanyoles? 

No, perdoni, aniré a desestabilitzar-les. Ho trobo molt interessant. S’imagina al Senat expressant, denunciant i desestabilitzant en nom del Consell de la República? És un cavall de Troia. Ens ho plantegem així, el fet rellevant és que el Consell de la República com a institució republicana post 155 i post referèndum, amb una missió molt clara que és el mandat del Primer d’Octubre, utilitza tots els instruments que estiguin al seu abast. Un procés d’alliberament nacional seriós utilitza totes les institucions en benefici d’aquest procés. L’única diferència d’anar al Congrés o al Senat és si hi vas amb marc espanyol o no. Crec que, com a mínim, puc arribar a molestar bastant, en una institució tan espanyola com el Senat, el que s’hagin de menjar amb patates que el portaveu del Consell de la República s’expressi i faci les seves denúncies des de la tribuna. Probablement, el primer rebombori serà que no em deixin agafar l’acta fins que no deixi una organització que per als espanyols significa massa coses. 

Seguint aquesta internacionalització, membres del Consell ha proposat l’abstenció en aquestes eleccions

Sí, una de les comissions va impulsar una moció a favor de l’abstenció. I això és una mostra de la transversalitat de l’entitat. Ho veig positivament. 

D’acord, però que n’opina de l’abstenció que demana un gruix de l’independentisme? 

Jo puc entendre una certa emprenyamenta per com es gestiona el post Primer d’Octubre. Fins i tot la comparteixo i crec que moltes coses no s’han fet bé. Però jo diria que no tothom ha fet exactament el mateix, encara que tots hem de fer autocrítica. Això és legítim i necessari, però no comparteixo l’instrument. L’abstenció no és una opció. Que l’independentisme s’abstingués totalment voldria dir de cara a Europa que a Catalunya no hi ha majoria independentista. Aquest és el somni, des de la Transició, del nacionalisme espanyol. Quantes vegades s’ha intentat la reforma per tal que ni bascos ni catalans tinguin cap transcendència a l’Estat? L’abstenció és un tret al peu. Passar comptes als partits independentistes es fa no només amb les eleccions, sinó entrant a participar en les organitzacions i condicionar-les.

Però dins l’independentisme no tenim enemics, perquè l’enemic és l’Estat espanyol. I Junts crec que ha fet una lectura correcta com a candidatura d’unitat. Som tres dels quatre partits de Junts pel Sí, l’esforç de front comú s’ha fet. Som l’única candidatura, i dic única perquè la CUP ho ha deixat una mica de banda, que manté el compromís amb el resultat del Primer d’Octubre. I és l’única que té el compromís ferm que no hi haurà cap investidura si no hi ha un reconeixement al dret a l’autodeterminació i l’amnistia. Som forts amb això, i demano que ens passin comptes després, fins i tot, de manera personal. 

Aprofitar com a palanca les institucions? 

Miri, també diria als abstencionistes que Ciutadans, fins i tot el PP abans, i ara Vox, volen eliminar les institucions catalanes. Ni hi creuen, ni les respecten. I la manera que tenen de combatre-les és presentar-s’hi i desgastar-les. S’imaginen algú de Vox dient que com que no creu en les institucions catalanes digui no hi va? Ho tenen molt clar: desgastar-les, desestabilitzar-les i, si poden, tancar-les. L’independentisme ha de fer amb les seves institucions el que els nacionalistes espanyols fan amb les nostres. Això és una guerra i cal utilitzar els mateixos instruments que els nacionalistes espanyols.

En aquests darrers anys, d’aquesta confrontació que n’ha tret Míriam Nogueras? ERC s’apunta els indults i la derogació de la sedició… 

Míriam Nogueras ha exercit la confrontació directa, però, malauradament, Junts no eren decisius. ERC va optar per una estratègia negociadora que va obtenir dues mesures rellevants: els indults i la reforma del Codi Penal, però res més. Fem una crida al vot útil per ser decisius i que l’estratègia global de l’independentisme sigui la confrontació. Per això fem una crida puntualment als votants d’ERC i de la CUP decebuts, i als abstencionistes de les dues formacions. No demano que renunciïn als seus partits ideològicament, sinó que per una vegada ens concentrin el vot com a candidatura que no exercirà ideològicament sinó que exercirà una confrontació amb l’Estat. 

Qualifica els indults i la reforma del Codi Penal com a fets rellevants, però això també han provocat tensió entre els membres de Junts a l’exili. Ho hem vist arran de la sentència del Tribunal General de la Unió Europea sobre la immunitat, les diferències entre Clara Ponsatí i el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín…

L’exili és molt complicat perquè la repressió de l’Estat espanyol afecta molt. Jo era a la roda de premsa i em va sorprendre molt Clara Ponsatí. Prèviament a aquella roda de premsa es va fer una trobada a porta tancada amb els partits i les entitats per explicar la situació i la posició de l’exili. Ponsatí va agafar la paraula per expressar que se sentia molt afectada per com podia afectar la sentència en el futur els seus dos companys a l’exili. Se li va trencar la veu i va arribar a dir que ella no s’estava jugant res i que només demanava solidaritat amb ells, amb els ulls entelats. I just després d’això, aprofita la roda de premsa per fer el seu primer discurs gairebé en termes d’un nou espai polític…. No ho sé, no ho puc compartir. 

Vostè continua essent un unilateralista? 

Naturalment. És que no hi veig cap altra sortida. No hi ha cap més sortida que ser unilateralista. Quan tu tens un Estat que no reconeix cap mena de plurinacionalitat, el plantejament de protecció nacional i de ser un estat independent sempre és unilateral. Ningú m’ha demostrat fins ara que funcioni cap altra cosa. El Primer d’Octubre va ser un èxit perquè va ser una acció unilateral i unitària. La fórmula la tenim: unilateral i unitària d’institucions, partits i ciutadania. L’altre dia en una tertúlia, un dels participants, pròxim al PP, em deia que jo no evoluciono i m’he quedat a l’1-O. I és veritat, perquè si evolucionar és rendir-se, jo no evoluciono. Aquell mandat no és interpretable, continuo tan unilateralista com quan era a Unió de Joves. 

El G-6 que va intentar pactar una estratègia

Miri, ara que parla d’una tertúlia, al programa El Pentàgon, de Vicent Sanchis, a 8TV, parlava d’un pacte estratègic entre partits i institucions, batejat com a G-6, per continuar el procés d’independència. 

El drama va ser que al final no es va pactar. Vam estar un any i dos mesos reunint-nos setmanalment els tres partits independentistes del Parlament, així com l’ANC, Òmnium i el Consell de la República. Aquelles reunions servien per veure com podíem parlar de la millor estratègia al marge del soroll del dia a dia. Si li soc sincer, pensava que duraria dos dies i es filtraria alguna cosa. Vam analitzar, baixant al detall, en què estàvem discrepant. Fins i tot, quan es discutia qui havia d’integrar la taula de diàleg, en què al final Junts va decidir no participar, la reunió del G-6 es va celebrar amb el compromís que no afectés res del que passava fora. Vam analitzar punt per punt to el que es referia a una estratègia independentista, què vol dir confrontació, fins a quin punt havia de ser desobediència civil, que podien fer les institucions autonòmiques… Tot, fil per randa.

I què va passar? 

Quan estàvem d’acord en el 90%, es va trencar quan es va decidir que algun òrgan havia d’executar el nou marc de decisions. Es va oferir que fos el Consell de la República, però si no era el Consell no passava res. Però cinc dels participants i institucions van dir que sí, i un va dir que no, perquè va considerar que no era el moment idoni. De moment l’acord hi és, però no hi ha el moment idoni per aplicar-ho. Al final, no és veritat que hi hagi dues estratègies, una de negociació i l’altra de confrontació, són dues cares de la mateixa moneda. Confrontació sense arribar a la negociació no té sentit, i negociació sense una palanca de confrontació no s’esdevindrà mai. Al final, els partits van interioritzar unes estratègies independentistes per competir entre nosaltres en eleccions autonòmiques. És aquesta guerra fratricida per veure que gestiona el poder dins l’independentisme. Crec que això té els dies comptats. 

És vostè puigdemontista?

Els ismes no m’han agradat mai. Però Carles Puigdemont és qui manté la flama del que vol dir el Primer d’Octubre, és company de lluita, amic personal i un referent a preservar com a persona i institució i el que representa. La feina que fa internacionalment és molt potent. I el que més li valoro és que les accions de l’exili mai estan enfocades cap a la seva situació personal, sinó si les decisions ens acosten o no al procés d’alliberament nacional.