La imatge de més de 200 alcaldes donant suport a la declaració unilateral d’independència a la sala d’actes del Parlament el 27 d’octubre del 2017 quedarà guardada a la memòria de molts catalans. La nit abans, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es debatia entre convocar eleccions i portar la DUI al Parlament. Un cop Puigdemont va anunciar que faria el pas al Parament –on va aixecar la suspensió de la declaració que havia fet dies abans, tot que després mai es va implementar la independència–, l’Associació Catalana de Municipis per a la Independència (AMI), liderada per l’aleshores alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, va convocar els alcaldes subscrits a l’entitat fent una demostració de força del municipalisme independentista.
Aquella implicació del món local en l’1-O es va deixar notar encara en les eleccions municipals del 2019, en què la independència va ser la columna vertebral del debat públic durant la campanya. Fins i tot, en la majoria de casos, es va prioritzar un pacte de govern entre partits independentistes. Quatre anys després, la qüestió nacional gairebé no té presència en l’actual campanya, la del 28-M. Els analistes consideren que les circumstàncies expliquen el fenomen però alerten que, desprès, els resultats tindran efectes en clau nacional. I el PSC en pot ser el gran beneficiat.
L’exemple més clar del canvi de paradigma és el de Barcelona, on el 2019 Manuel Valls va contribuir a investir Ada Colau només per impedir que fos alcalde el guanyador de les eleccions, l’independentista Ernest Maragall. Ara, el mateix Maragall ha centrat la campanya en les qüestions locals i si se li pregunta subratlla que “el 28-M no és un plebiscit sobre la independència”. Fora de Barcelona, un cas paradigmàtic és el de Vilanova i la Geltrú, el municipi de Lloveras. Allà, el 2019, després de les eleccions es va tancar un pacte entre ERC, Junts i CUP, ‘in extremis’, el mateix dia del ple d’investidura perquè els republicans governessin la ciutat i Vilanova tingués un ajuntament independentista, malgrat l’oposició de la secció local del PDeCAT, qui preferia un pacte amb el PSC per qüestions de model de governança. En un cas i l’altre, la independència va ser crucial, en un sentit o un altre.
En els comicis anteriors, el 2015, el projecte nacional també havia tingut protagonisme. Sabent que tard o d’hora s’hauria de fer un embat a l’Estat, amb el 9-N recentment celebrat i les posicions clau dels consistoris en la partida d’escacs amb l’Estat. Ara, però, la independència ja no ocupa el centre del debat entre els principals partits independentistes.
El benefici del PSC
“Pronosticar el que suposaran aquestes eleccions per a l’independentisme és una mica agosarat“, assegura l’exvicepresident del Parlament i jurista Josep Costa, qui creu que cap partit té la independència com a centre de debat. De fet, considera que totes les formacions “faran lectures interessades” l’endemà de les eleccions en funció del que voti la ciutadania. “Consideraran que la ciutadania haurà votat a un candidat per l’estratègia nacional del partit, i no perquè el candidat governa bé. Això serà mentida”, valora Josep Costa, qui creu que en unes municipals hi ha espai per a parlar de tot.
“Els partits no parlen de la independència perquè hi ha una dinàmica perversa que és que el gir pragmàtic o autonomista d’ERC està arrossegant Junts a competir per gestionar l’autonomia”, subratlla el lletrat, qui creu que en aquest marc és el PSC qui guanya, tenint en compte que aconseguirà gran part del votant perdut de Ciutadans. De fet, posa un exemple demolidor: “El PSC sempre ha guanyat a Catalunya en nombre de vots excepte en el Procés”. Ho argumenta amb el fet que quan l’independentisme ha sigut més fort, Ciutadans ha tingut més fortalesa i el PSC n’ha tingut menys. A més, opina que des de la Generalitat s’ha “blanquejat” el PSC, fet que “l’ha tornat a la centralitat”.
La independència com a factor no determinant a l’hora de votar
Per la seva banda, el politòleg de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Marc Guinjoan ja avisa que l’independentisme no està “ni al centre del debat al Parlament ni al Congrés”. “És normal que no se’n parli en unes eleccions en què no es decideix res sobre la independència“, analitza el politòleg. De fet, posa d’exemple les darreres eleccions municipals i considera que cap de les dues últimes es van llegir en aquest marc. “El 2015, l’independentisme va obtenir el 45% dels vots, mentre que el 2019 un 44,14%”, detalla Guinjoan, dient que aleshores no es va llegir com un plebiscit.
Guinjoan sí que diu que, en certa forma, la qüestió nacional és un “factor” del comportament dels individus per votar, tot i que “no és crucial”. De fet, posa d’exemple ERC i els comuns, ja que afirma que si no fos per l’eix nacional “serien el mateix partit”. A més, assegura que el vot en clau local és “molt específic” i que hi haurà “independentistes que votaran unionistes i al revés”.
Un altre element que posa sobre la taula Guinjoan és la qüestió de l’oferta de les formacions, i és que “en municipis petits, es pot ser d’esquerres, però que només s’hi presenti Junts”. De fet, posa el cas de la CUP com a clar exemple, ja que els anticapitalistes només presenten 167 llistes. “Molt votant cupaire està desemparat”, explica. Pel que fa als pactes postelectorals, sí que vaticina que els partits tindran “certa tendència a donar prioritat a un pacte independentista”. “Sobretot a les poblacions més grans, com Lleida i Tarragona”, explica. També posa d’exemple l’alcaldable de Junts a Girona, Gemma Geis, qui prioritza un pacte de govern amb una formació independentista. Tot i això, sí que pronostica que si l’independentisme perd les alcaldies de Girona, Lleida i Tarragona es podria llegir en clau de “feblesa independentista”.
Reviure-la o enterrar-la
Una línia molt similar es refereix el politòleg de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Toni Rodon, qui exposa que, en general, a les municipals ja es parlava “menys” de temes nacionals perquè “els ajuntaments són les administracions que menys poder tenen i menys poden fer en aquest aspecte”. Així mateix, també analitza que el món independentista va “una mica perdut” i, per això, “la qüestió no ha sortit tant”. “En l’àmbit independentista, aquestes eleccions són interessants per veure la força relativa de Junts i ERC i veure com es reparteixen les grans administracions que molts cops es llegeixen com un punt a favor, o en contra, a determinades posicions polítiques”, opina Rodon.
En tot cas, el politòleg posa d’exemple que si les grans ciutats caiguessin en mans del PSC es llegiria en clau que “els catalans han passat pàgina“. “En funció del resultat que es doni, se’l pot tornar a enterrar, o reviure“, diu el professor de la UPF, qui explica que als ajuntaments s’hi pot parlar de tot a través de les mocions. “Entenc que és moment de parlar de coses més pròximes a la ciutadania”, diu. Pel que fa als pactes, opina que determinades aliances en ciutats grans “poden fer mal als partits independentistes”. “Molts cops aquestes eleccions es fan servir de prova per al que pugui venir més endavant”, explica Rodon, posant d’exemple el tripartit.
Què es juga l’independentisme?
L’independentisme va assolir en les municipals del 2019 un total de 1.541.048 vots entre ERC, Junts, CUP i Primàries, fet que suposava un 44,14% dels vots emesos. En nombre de regidories, els quatre partits van assolir 6.262 representants, mentre que van assolir 575 majories absolutes i 164 majories relatives. Així mateix, Junts manté la presidència de la Diputació de Girona amb ERC, mentre que els republicans lideren amb Junts les de Tarragona i Lleida. L’independentisme també va guanyar en tres de les quatre capitals de demarcació (ERC a Lleida i Barcelona; i Junts a Girona) i governa conjuntament a Lleida i Tarragona (sota l’alcaldia d’ERC); i a Girona (sota l’alcaldia de Junts).
Els partits independentistes també van ser els més votats en 34 de les 42 comarques d’arreu del país. Mentre que Junts lidera 18 comarques, ERC ho fa en 16. Alhora, els partits independentistes van obtenir la primera força en 31 de les 43 capitals de comarca catalanes (20 Junts, ERC 10 i 1 la CUP), mentre que 34 tenen un alcalde independentista (Junts 18, ERC 15 i 1 la CUP). Curiosament, les alcaldies de capitals de comarca on Junts governa sempre ha sigut la primera força, mentre que ERC, sent segona força, ha hagut de pactar amb altres formacions per desbancar el PSC a Tremp, la Seu d’Urgell, Vilanova i la Geltrú i Tarragona, mentre que ha fet el mateix contra la llista més votada de Junts amb Figueres i Tàrrega.
21
15
