La Sala Penal del tribunal Suprem, que va jutjar la causa contra els presos polítics, ha informat negativament la concessió de qualsevol forma d’indult -total o parcial- als 12 condemnats per delictes de sedició, malversació de cabals públics i de desobediència. Els magistrats no aprecien raons de justícia, equitat i utilitat pública que justificarien la concessió de la mesura de gràcia. En l’informe, de 21 pàgines ,els togats donen pistes de com les forces polítiques poden recórrer una virtual concessió dels indults davant el Tribunal Constitucional.
El tribunal que presideix Manuel Marchena conclouen que en cap cas s’han vulnerat principis com el de proporcionalitat de les penes. De fet, aquest és un dels arguments argüits pel vot particular de dos magistrats del Tribunal Constitucional en el recurs d’ampara de Jordi Turull i Josep Rull, els únics, ara per ara, resolts. La sala també subratlla que no hi ha cap prova ni indici de penediment. A més, els magistrats interpreten que les peticions d’indult “desenfoquen el sentit de l’indult perquè dibuixen una responsabilitat penal col·lectiva i, a més, pretenen que el govern corregeixi la sentència dictada pel Suprem”.
L’informe que el Suprem ha remès al govern n’ha estat ponent Manuel Marchena. El president de la sala penal és molt dur en els seus arguments. En aquest marc, entèn que extingir la pena imposada als presos polítics perd la seva justificació perquè “es presenten com a presos polítics els que han estat autors d’una mobiltzació encaminada a subvertir l’ordre constitucional, a capgirar el funcionament ordinari de les institucions i, a la fi, imposar la pròpia conciència davant les conviccions de la resta dels seus conciutadans”.
Un altre dels arguments al·legats per negar la gràcia és que la pena només deixa de ser necessària quan ha complert amb la finalitat que legitima la seva imposició. És a dir, els magistrats consideren que “la constatació del fracàs dels fins de prevenció especial, apreciable sense necessitat de majors esforços argumentals, obliga a rebutjar l’indult sol·licitat a favor dels condemnats”.
En aquest marc, els togats es defensen assegurant que “no s’aferren a concepcions ja obsoletes sobre el significat de la resocialització del penat, sobretot, quan aquest no comparteix ni s’identifica amb els valors socials hegemònics”. En aquest relat, Marchena subratlla que “aquesta idea no és incompatible amb l’acceptació que una societat pluralista, inspirada en valors democràtics, pot exigir mitjançant la imposició d’una pena que la ruptura de les bases de la convivència mai sigui el fruit d’una decisió unilateral, recolzada en l’enganyosa mobilització d’una ciutadania a la qual irresponsablement s’empeny a construir un nou Estat que només existeix en la imaginació dels seus promotors“.
Manca de penediment
La Sala és molt contudent davant la manca de penediment dels condemnats. “Ni tan sols flexibilitzant aquest requeriment legal i alliberant la seva exigència de la necessitat d’un sentiment de contrició pel fet executat”, informen, “podríem entreveure una voluntat de retrobament amb l’ordre jurídic tocat pel delicte”. “El missatge transmès pels condemnats en l’exercici del dret a la darrera paraula i en les seves posteriors declaracions públiques és ben expressiu de la seva voluntat de reincidir en l’atac als pilars de la convivència democràtica, assumint fins i tot que la lluita per la seva ideals polítics – d’inqüestionable legitimitat constitucional- autoritzaria la mobilització ciutadana per proclamar la inobservança de les lleis, la substitució de la prefectura de l’Estat i el unilateral desplaçament de la font de sobirania“, assenyalen els magistrats.
Davant el silenci de la majoria dels presos polítics respecte el seu posicionament amb l’indult, els magistrats fixen el rumb en la resposta de Jordi Cuixart on “afirma que tot el que va fer ho tornaria a fer perquè no va cometre cap delicte”. Aquestes paraules són pel tribunal “la millor expressió de les raons per les quals l’indult es presenta com una solució inacceptable per l’anticipada extinció de la responsabilitat penal“. De fet, presumeixen que “expressen una actitud antidemocràtica, en la que la pròpia consciència i el compromís social que cada ciutadà subscriu li autoritzaria a pulveritzar les bases de la convivència, a convertir en ineficaçes les resolucions dictades pels jutges i tribunals d’un determinat territori, a sortejar les vies legals de reforma d’un sistema jurídic i, finalment, a vulnerar els drets fonamentals d’aquells altres ciutadans que no combreguin amb aquests principis o aquesta consciència individual“.
61 
