Aquest divendres el Jutjat Central d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional, que dirigeix Maria Tardón, ha decidit processar l’advocat Gonzalo Boye. Tot per un cas de blanqueig de capitals vinculada a una suposada trama de Sito Miñanco, un client del lletrat del president a l’exili i estratega de l’ofensiva jurídica internacional. Una decisió processalment estranya que fins i tot ha estat denunciada per la Coordinadora de l’Advocacia Catalana que l’ha titllada de “surrealista”. Boye demanava que el cas, en tot cas, fos traslladat als tribunals ordinaris de Madrid. Però la resposta ha estat mantenir-lo dins el paquet d’un organisme judicial especialitzat i amb un marge d’actuació enorme i continuar la seva causa.
És l’enèsima decisió de l’Audiència Nacional que trenca la doctrina establerta curiosament en un cas on hi ha un membre de l’equip jurídic de Puigdemont. L’anterior va ser canviar el còmput de les prescripcions de les responsabilitats civils en un cas on també estava implicat Boye. Es va portar a terme durant l’any passat i aquesta setmana ho ha avalat el Tribunal Suprem. Una sentència amb un alt contingut polític que deixa clar que els deutes econòmics per sentències de terrorisme no prescriuen.
Un deute de 1997
El Suprem referma així una polèmica decisió de la presidenta de la Sala Primera de l’Audiència Nacional, Concepción Espejel, precisament quan jutjava la cúpula d’Interior el passat mes de març. Espejel va prendre una decisió inèdita, reclamar un deute de l’any 1997 a l’advocat de Puigdemont arran de la seva condemna per la detenció il·legal de l’industrial Emiliano Revilla per part d’ETA. Un canvi ad hoc d’una doctrina consolidadíssima per tal de mantenir l’espasa de Dàmocles sobre l’advocat i just després que el seu client fos reconegut com eurodiputat malgrat l’esforç ingent de l’Estat per evitar-ho.
Espejel va obrir una peça de reclamació de 200 milions de les antigues pessetes arran de la sentència de 1997 pel segrest que condemnava a tots els implicats, fins i tot, Boye. Una reclamació que ja estava prescrita segons la doctrina pacífica en aquests casos. Així davant la insolvència dels condemnats l’any 1997, la magistratura amb el vist i plau del ministeri fiscal, van arxivar la causa. Després d’una nova investigació de la capacitat econòmica dels condemnats i per petició de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, l’any 2008 es va mantenir la situació d’insolvència.
Però vet-ho aquí que el 30 de novembre de 2018 es va interposar, per una estranya representació processal de Revilla, la petició d’embargament de comptes. Boye s’hi va oposar al·legant l’evident prescripció del deute. Una tesi que fins i tot Fiscalia va defensar mostrant el seu acord amb l’advocat de Puigdemont. La tesi fins ara acordada era que la simple investigació del patrimoni no interrompia la prescripció del deute de 15 anys. El ponent designat per decidir sobre si el deute estava prescrit o no, va ser rellevat en mostrar el seu rebuig a combregar amb pedres de molí amb un nyap jurídic d’aquestes característiques. Espejel va reunir el ple de la sala, en veure que podia quedar en minoria i va tirar endavant amb la nova tesi tot i un desacomplexat vot particular en contra.
Aquesta setmana, el Ple de la Sala Segona del Tribunal Suprem, aprofitant un cas d’un incendi forestal, ha ratificat aquest criteri. La Sala que presideix Manuel Marchena ha establert que les indemnitzacions i la resta de responsabilitats civils derivades d’una sentència penal ferma no prescriuen. “Declarada la fermesa de la sentència, l’execució dels seus pronunciaments civils pot continuar fins a la completa satisfacció de l’creditor, segons preveu l’article 570 de la Llei d’enjudiciament civil, sense que li sigui aplicable ni la prescripció ni la caducitat”, assenyala el tribunal. Una sentència que avala la decisió de l’Audiència Nacional contra Boye.
També els advocats alemanys i belgues
Però Boye no és l’únic advocat fiscalitzat de prop per part de l’aparell judicial i policial espanyol. El Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona, dins el cas Volhov, ha investigat els pagaments als advocats Paul Bekaert i Till Dunkell que van dirigir la defensa del president a Bèlgica. La Guàrdia Civil, a les ordres del jutge Joaquín Aguirre, va seguir el rastre dels comptes corrents relacionades “suposadament” amb Waterloo. Així, al sumari, al que ha tingut accés El Món, ha identificat pagaments de fins 9.000 euros en concepte de “suport jurídic” el 13 d’abril de 2018, quan Puigdemont va ser detingut per ordre de la justícia alemanya.
En el mateix atestat, de 408 pàgines, la Guàrdia Civil segueix els pagaments a Bekaert i Dunkell. En base aquesta informació, el jutjat va demanar una Ordre d’Investigació Europea per rastrejar l’origen d’aquests fonts i com es van abonar tant a les autoritats belgues com alemanyes. La intenció de l’instructor és buscar la relació entre el cobrament dels advocats i el suposat diner públic a través de subvencions amb què s’haurien abonat les factures.
