Clatellot a les formes parlamentàries de Ciutadans. I, de retruc, suport explícit a la manera de lligar curt a la formació per part de la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Aquesta setmana, durant la reunió de Mesa, els lletrats del Parlament van defensar en un informe per escrit que Borràs no donés la paraula si el portaveu de la formació espanyolista, Carlos Carrizosa, no justificava la petició en algunes de les causes taxades en el Reglament del Parlament.
Els fets es remunten al ple del passat 16 de juny, quan Carrizosa es va dirigir a la presidenta per demanar la paraula amb la intenció de fer una “crida al Reglament”. El portaveu de Ciutadans va al·legar, davant les preguntes de Borràs de per quin article ho demanava, que sol·licitava intervenir en base l’article 90 i, posteriorment, de l’article 39 del Reglament de la Cambra. Ciutadans, amb aquesta petició, “exigia el deure d’imparcialitat que ha de guiar la direcció dels debats de la presidència del Parlament”.
Carrizosa va plantejar una queixa a la Mesa i a la Junta de Portaveus i va demanar una resolució dels serveis jurídics del Parlament “de manera raonada i ajustada a la legalitat, com correspon a qualsevol poder públic en un estat social i democràtic de dret”. La petició de Ciutadans, però, li ha sortit el tret per la culata. La resposta dels lletrats, explicada a la Mesa per part del secretari general, és una estirada d’orelles en tota regla a les formes del famós filibusterisme parlamentari de la formació, marcat per la ja famosa expressió “Per què em demana la paraula, Senyor Carrizosa?”.
L’informe dels serveis jurídics, al que ha tingut accés El Món i que es va exposar en la reunió de Mesa d’aquesta setmana és demolidor. D’entrada, els lletrats asseguren que “cap motiu dels fets analitzats permet fonamentar que l’actuació de la Presidenta en el debat suposi un acte arbitrari en el sentit de l’article 9.3 de la Constitució espanyola”. Un argument utilitzat per part de Ciutadans per obrir una escletxa legal per acudir en empara al Tribunal Constitucional al·legant la prohibició de la “interdicció l de l’arbitrarietat dels poders públics”.
Però els lletrats van més enllà i fan una esmena a la totalitat als articles utilitzats per Ciutadans per reclamar que tenen dret a sol·licitar la paraula. En aquest sentit, recorden que l’article 90 té com a “finalitat la crida al reglament d’una regla concreta de procediment en relació a un punt de l’ordre del dia objecte del debat”. I afegeixen: “Altrament, una interpretació que interpretés que l’article 90 confereix un dret de queixa genèric als diputats, al marge d’una regla concreta de procediment suscitada en la substanciació d’un punt de l’ordre del dia, comportaria una ampliació de l’abast de l’aplicació i una desnaturalització d’aquest article”.
Els lletrats també apunten que no s’hi val a demanar “una qüestió d’ordre” per exigir la paraula perquè no és una fórmula taxada en el Reglament, només en el cas concret d’un punt de l’ordre del dia o bé quan s’interpreta que l’orador se’n va de la temàtica a defensar o a exposar. En aquest marc, els lletrats també avalen l’actitud de la presidenta Borràs en el sentit que descarten que l’article 39, també al·legat per Ciutadans, els serveixi per demanar la paraula. Així, recorden que aquest article atorga la direcció dels debats a una “competència exclusiva de la Presidenta”. Fins i tot, li recorden a la formació taronja que la Junta de Portaveus no té atribuïdes aquestes funcions que només corresponen a la primera autoritat parlamentària.
Amb aquest informe, exposat a la Mesa, els mateixos serveis jurídics de la cambra, -altres vegades molt oposats a la majoria independentista- retallen les ales que fins ara desplegaven amb certa comoditat Ciutadans o Vox. Segons els lletrats, els portaveus quan demanin la paraula en un ple hauran de fixar-ne el motiu concret i la presidenta decidirà si l’argument proposat s’ajusta a les previsions del Reglament. Així, quan Borràs pregunti el ja famós “per què em demana la paraula, senyor Carrizosa?”, el diputat unionista s’haurà d’escarrassar a trobar un bon motiu.
