La densa i llarga vista oral del judici del BPA s’ha reprès aquesta setmana. El primer judici pel tancament i la gestió de la Banca Privada d’Andorra arran de l’Operació Catalunya. Una entitat que es va veure a obligada a tancar les portes després, segons tots els indicis, després d’una veritable operació de l’Estat espanyol per obtenir informació de manera clandestina sobre possibles comptes bancaris de la família Pujol Ferrusola o d’altres líders independentistes. El judici és tècnicament la derivada andorrana del cas Emperador espanyol, en concret, el cas Gao Ping, sobre un possible delicte de blanqueig que cada vegada agafa més forma d’una simple evasió fiscal, absolutament legal a Andorra l’any 2010. El cas poc a poc va destapant-se com un efecte col·lateral de primer nivell de l’Operació Catalunya.
El judici es va interrompre després que un dels advocats -que dirigia la defensa de sis de la vintena dels acusats- va renunciar a la defensa davant l’estranya dinàmica que agafava el judici. A més, un dels implicats va patir un accident que el va postrar al llit fins fa poquíssimes setmanes. Aquesta setmana es va reiniciar tal i com havia acabat, amb la interessant declaració de la responsable dels controls interns del Banc, Isabel Sarmiento. Tot després que el màxim responsable executiu de l’entitat, Joan Pau Miquel declarés durant més de dues-centes hores detallant fil per randa la quantitat de documents que han servit a la fiscalia i l’advocacia de l’Estat andorrà per articular l’acusació.
Un judici que va per llarg i la sentència, encara més
El protagonisme de la setmana ha estat per Sarmiento, Miquel i com ja és habitual del president de Tribunal de Corts, Enric Anglada, que mira de centrar la pilota del judici, mantenir-lo dins els marges, i pensar una estratègia perquè el judici -que va per llarg- no sigui un judici bíblic. De fet, podria ser la darrera gran causa que jutja abans de jubilar-se, i sens dubte, és un cas entrebancat, difícil, delicat i important per enllestir una carrera. Anglada ha fet gala de nou, de tenir una mà esquerra entrenada i, per exemple, va permetre que Miquel s’assegués al cantó de Sarmiento, per poder escatir algun dels detalls dels documents pels que les defenses i acusacions preguntaven.
El detall del judici però està deixant al descobert alguns punts incomprensibles de la causa. És el cas de l’empresari Rafael Pallardó, l’intermediari del suposat blanqueig i etern “vuitè passatger” de la causa. En canvi, només està citat com a testimoni, tot i que segons el relat de l’acusació seria el puntal imprescindible pel blanqueig, és a dir, per portar i treure diners en efectiu d’Andorra. Sarmiento, com a responsable de compliance -el compliment de la normativa antiblanqueig- va declarar amb fermesa durant les interrogatoris. De fet, va ser prou prosaica en detallar i especificar els controls que es portaven a terme respecte les operacions financeres que podrien tenir perfum a blanqueig de capitals. Sobretot en operacions de banca privada o que provenien del mercat internacional, més susceptibles de fer passar garsa per perdiu.
Una diligència avalada pel control estatal d’Andorra
Sarmiento va justificar cadascun dels moviments. La conclusió de tota la setmana de declaracions i de la documental aportada és que el departament de Compliance de la BPA va fer “tot allò possible” per complir amb la tasca de vigilància i blanqueig de capitals que establia la llei andorrana d’aquells temps. Una legislació pròpia de paradís fiscal, és a dir, permetia l’establiment de fons que provenien de l’evasió fiscal. De fet, Gallardó seria la clau del cas perquè aquest empresari valencià establert a Barcelona va assegurar al banc -a través de poders- que els diners que aportava provenien de les seves empreses.
Un altre dels punts significatius del cas va ser l’exposició de Sarmiento sobre els percentatges de clients que tenien un control reforçat o “diligència reforçada”. en l’argot bancari. Així va exposar que només un 20% dels clients tenien una vigilància superior a la resta, però per les característiques dels seus productes financers com ara off-shores però que en cap cas eren sospitoses per se de blanquejar diners provinent d’activitats il·legals com el narcotràfic o la venda d’armes, o bé les PEP, les persones exposades políticament, és a dir, polítics que tenien una propietat a Andorra i un compte corrent associats per sufragar-ne la despesa de manteniment. Només es reforçava la vigilància per les condicions que tenia Andorra com a “plaça financera internacional”.
De fet, segons els números exposats per la processada, el BPA estava un pèl per sota la ràtio d’activació de “protocols de sospita de blanqueig” respecte als altres bancs de la plaça andorrana que feina UIFAND, l’entitat andorrana de control bancari. Precisament en la seva declaració va ressaltar que UIFAND mai va proposar cap canvi en els protocols de detecció de blanqueig a BPA tot i el seguiment que en feia i l’accés il·limitat als informes bancaris.
Una tesi que s’emmiralla en la resolució definitiva del Servei de Prevenció del Blanqueig del Banc d’Espanya, el SEPLAC, que va determinar que no hi havia cap motiu per intervenir el Banco Madrid, la filial espanyola del BPA, i que arran de la intervenció va abaixar les persianes. La investigació del SEPLAC va determinar que, tot i algunes irregularitats administratives, no hi havia cap fet que justifiqués la intervenció i menys encara cap fet delictiu. La setmana ha tornat a evidenciar que el cas BPA té més a veure amb la trama andorrana de l’Operació Catalunya que no pas en una operació de vigilància financera. Tot apunta que la policia patriòtica va fer la feina.
7 
1 