Alexander Dmitrenko (Moscou, 1988). El ministeri de Justícia espanyol diu que és un espia dels serveis secrets de Rússia, per als qualse se suposa que fa missions, i que també fa tasques per al crim organitzat de caire rus. Però ell i els qui el coneixen ho neguen. Defensa que és un home de negocis, que fa molts anys que viu a Catalunya, que hi té la família instal·lada i que parla en català. Cita aquest diari en un cèntric restaurant de Barcelona, on el cambrer li coneix els gustos i li parla amb la franquesa habitual de qualsevol client. No ha amagat la seva posició a favor del referèndum d’independència. Potser aquest posicionament alguna cosa té a veure en el fons de les acusacions que han servit per denegar-li, de moment, el passaport espanyol. Defensor de la democràcia i els negocis, somriu quan ha de respondre a les acusacions d’espia. Tot i que no ha perdut l’humor russo-català. “De moment, als clients ja els va bé fer negocis amb un James Bond”, riu tot i que la processó va per dins.
-Alexander, és vostè un espia?
No, no ho soc pas (somriu)
-Me’ls imaginava d’una altra manera els espies, per què creu que l’acusen d’això?
Jo també m’ho pregunto. Intento trobar una bona resposta, però crec que hi ha una confluència de diverses coses. Per una banda la situació general de Rússia, que la seva política dona per a moltes opinions. Per altra banda, és una resolució d’un tècnic del ministeri de Justicia que es nodreix d’uns informes o suposicions que quan vaig demanar la nacionalitat espanyola van mirar el que faig i jo mai m’he amagat que soc rus. Suposo que les meves relacions amb diverses persones de tot tipus, per feina, hi deuen haver influït. Tinc una empresa de iots i dirigeixo una associació que fa una mena de lobbi rus a Catalunya, suposo que això aquí està mal vist. Jo intento demostrar el contrari del que diu l’informe… que diu que soc un espia.
-Però tot i que l’acusin d’espia vostè continua fent vida normal
Al principi va ser difícil, vaig tenir un atac de nervis molt fort, sembla que estiguis al voral de l’abisme…, en qualsevol moment pots caure. Però després vaig rebre notícies del meu advocat, que no hi havia res en ferm contra meu, i he continuat. A poc a poc, però he continuat. Ha suposat un cop molt fort amb la família, amb els amics, els clients, amb gent que ha deixat de parlar-me. És una sensació d’indefensió. No saps contra qui vas, qui és el teu enemic o amic, és una situació d’injusticia plena. Un ministeri de Justícia que t’acusa i després no hi ha cap repercussió. He presentat recursos a l’Audiència Nacional, després que ni responguessin en el procediment administratiu. Encara espero que digui alguna cosa l’Audiència Nacional. La justícia que triga és la que denega.
-Comencem pel principi, vostè com va a parar a Catalunya?
Vaig conèixer una noia catalana amb 17 anys que em va proposar venir a Barcelona. Em vaig enamorar de la noia i de Barcelona, vaig canviar el meu expedient acadèmic de filologia hispànica i després vaig fer un postgrau a Madrid. Era jove, estava enamorat i m’anaven bé les coses. M’hi vaig quedar i he fet feina: he creat llocs de treball, he bellugat capital, m’he creat com a persona adulta… Jo no conec la vida d’adult a Rússia, tinc 33 anys i des dels 17 hi dec haver estat 10 vegades i en estades curtes. Els amics russos que tinc els he fet a Catalunya. Crec que he aportat molt a Espanya, a Catalunya, no sé per què no em mereixo un passaport espanyol!
-La seva història familiar, però, ja tenia connexió amb Catalunya?
El meu besavi era un dels caps de la missió dels Nens de la Guerra. Una història relacionada amb Espanya, i conec uns quants russo-espanyols i russo-catalans. El meu besavi procedia d’Odessa, una ciutat creada per un almirall català, Josep de Ribes. Ara la meva família vol tornar a Rússia, els meus pares, que ja viuen aquí, van rebre aquesta notícia amb pena i estan decebuts. No sé encara què fer.
-Però de moment, no li han dit res més, continua la seva vida normal..,
Sí, involucrat en una història d’espies i sense voler-ho! Però continuo. Hi ha gent, com el meu advocat, que assegura que és com una història de Netflix, però hi ha gent que s’ho pren seriosament.
-Clar i, a més, l’emboliquen també amb el crim organitzat rus i les implicacions amb els serveis d’intel·ligència!
Això és pel·liculero total! Per un cantó diuen que faig missions per als serveis secrets… quan jo només faig missions meves, no les faig per a ningú… i “tasques” per al crim organitzat, diuen… Jo només faig tasques per a la meva família. No he fet res dolent per a la societat, ni catalana, ni espanyola, ni cap altra. He tingut els problemes normals de la gent, però res més… Miri, quan vaig presentar els documents per a la nacionalitat, no hi havia cap antecedent ni cap document administratiu, potser dues multes de trànsit per pagar a tot estirar!
-Se sent vigilat?
Bé, més que vigilat tens psicosi. Dubtes de tot i de tothom, quan no saps de qui ve, ni per què. M’he sentit perseguit, vigilat, però no sé si era veritat. Vius en una mena de bombolla inventada. Les bases que tenies cauen i penses ‘com munto la meva vida ara, si en qualsevol moment em poden detenir?’ Com gestiones tot això? Estic preocupat, sí, i el futur és una mica més dubtós. Sempre he estat ambiciós, vull fer coses i ara m’ho qüestiono. Era molt llançat i ara em freno.
-Sentiment de por?
D’incertesa, d’inseguretat.
-Està disposat arribar al final?
Estic disposat a passar el polígraf. Potser és una eina antiga. Si volen que em cridin del CNI i em repassin de dalt a baix. No sé què amagar ni explicar. Per això ho faig públic, perquè la gent sàpiga què passa i què fan. És un clam a Madrid perquè em donin el passaport i s’acabi aquesta comèdia. No soc cap espia.
-I no hi veu en tot això el seu posicionament a favor del referèndum?
La gent madura i adulta ha de tenir una postura política. He conegut molta gent a Catalunya i conec bé la seva societat, la meva dona és catalana i molt proreferèndum. A més, jo vaig nèixer el 1988 quan comença el canvi de la Unió Soviètica cap a la Rússia, la meva postura política és la democràcia. Qualsevol cosa important al món, i un problema de fons -com pot ser el Procés- això s’ha de votar. Tenim precedents com Escòcia. Sempre he defensat el referèndum i la lliure espressió democràtica de la gent. No puc anar en contra del vot lliure de la gent, és part de la meva creença. Encara no entenc per què no s’ha votat.
-Vostè continuarà a Catalunya, veig, tot i que li diguin el que li han dit…
És molt difícil canviar la vida. Porto tota la vida aquí. No sabria viure en un altre país, seria un desastre, destrossaria la meva vida. Amb el passaport volia tenir una connexió vitalícia. Ara em fan dubtar. He viatjat per tot arreu, Amèrica, Europa i Àsia… i mai no he trobat res, cap ciutat millor que Barcelona. No vull replantejar la meva vida.
-Perdoni, insisteixo, però és que em sembla surrealista… a vostè li diuen que és un espia amb connexions amb el crim organitzat i no li diuen res més?
No. No em diuen res més. Jo continuo treballant. Miri, quan van interrogar la meva sòcia a la delegació del govern espanyol, vaig demanar els seus contactes per demanar també una entrevista. I encara espero. És massa, per això vull que es faci justícia i deixin d’inventar-se coses. Els explicaré el que vulguin, el que em demanin, i si volen, remarco, que em posin el polígraf.
