Amb la fi del xantatge emocional dels presos, a partir dels indults, als partits processistes, especialment a Esquerra Republicana, se’ls acaba el combustible. Ho vam comprovar a les eleccions municipals de diumenge passat, les primeres sense presos. Un elevadíssim nombre d’independentistes es va quedar a casa, van votar en blanc o van votar nul. L’abstenció va augmentar 10 punts respecte de les municipals anteriors, perdent-hi els republicans bous i esquelles (6 punts respecte de 2019 i 300.000 vots, capitalitzant gran part de l’abstencionisme).
Si ens fixem en els resultats electorals, a partir de 2017, Esquerra només ha mantingut l’hegemonia mentre ha tingut els seus dirigents a presó: va començar tot just després de les eleccions imposades pel 155, on encara va guanyar Junts per Catalunya, fins a les darreres eleccions al Parlament, celebrades el febrer del 2021, perquè els indults no van arribar fins al juny. A partir d’aquell moment, sembla que se’ls ha començat a acabar el crèdit.
Els independentistes estan tornant a fer valdre el seu vot. I això té molt de mèrit, atesa la campanya subvencionada per terra, mar i aire (des de les tertúlies fins als programes d’entreteniment com Eufòria) a favor de regalar-lo perquè ningú ha ofert absolutament res, ni tan sols quelcom jurídicament innocu com no pactar amb partits del 155. De fet, ha estat al contrari: tots els partits s’hi han posat bé amb l’excusa de fer fora Ada Colau a Barcelona, ara que l’Estat ja no la necessita per aturar un independentisme institucional ja totalment sotmès a Madrid. Saben que no hi ha millor garant de la unitat d’Espanya que unes elits colonials que s’erigeixen en dic de contenció de l’escomesa espanyolitzadora i de la repressió.
A les eleccions generals l’ofensiva mediàtica serà més brutal que mai, després d’aquest primer avís que se’ls ha fet a les urnes del 28 de maig: pitjor que l’espantall d’Ada Colau serà el de VOX. Els mínions de Santiago Abascal la diran enorme (amenaçaran amb més presó i amb més espanyolització) i els partits dits independentistes ho aprofitaran per estirar el xiclet del xantatge emocional intentant-nos fer creure que es pot aturar l’extrema dreta a Espanya des de Catalunya, anant de bracet amb qui l’alimenta -PSOE, amb Podem de comparsa- per poder traficar tranquil·lament amb les nostres pors, matant la nació més lentament.
O ens voldran convèncer per enèsima vegada que el món ens mira, perquè Espanya estarà presidint la Unió Europea a partir de l’1 de juliol i si no els votem imposarà el seu relat (com si el relat d’una minoria nacional passés per sobre dels interessos del club, a qui de cap manera interessa la formació de nous estats). O encara pitjor, ens asseguraran que aquest cop sí que sí que sí que sí que sí: que probablement la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea fallarà a favor de la immunitat de Carles Puigdemont i que si el votem tornarà disposat a una revolució, malgrat que a aquestes alçades tots hauríem de tenir clar que no hi ha cap poder coercitiu capaç d’obligar a Espanya a aplicar cap sentència judicial europea, i que per tant els motius pels quals no ha tornat fins ara en moments en què ha ostentat immunitat parlamentària, la por que el detinguin i sigui un màrtir més del procés, seguiran vigents.
Per fer més creïble la farsa, Esquerra i Junts (perquè la CUP va primera en la carrera cap a la irrellevància) escenificaran un cop més un debat fictici sobre llistes conjuntes, sobre la necessitat d’unitat i qui la perjudica, sobre la mobilització al carrer, sobre ànimes internes dins dels partits, sobre fidels i infidels a un 1 d’octubre que tots han contribuït a matar supeditant la validesa del seu resultat a factors extrínsecs als vots del referèndum, siguin les porres, un pacte amb l’Estat o un pacte entre forces polítiques independentistes. Seran hores i hores de dialèctica buida perquè sembli que es mou alguna cosa i els tornem a fer confiança.
Però ni Rufián, ni Puigdemont, ni ningú no ens protegirà d’aquesta sucursal de Lambán, Fernández-Vara o García-Page que és VOX ni ningú vindrà de fora per evitar que els espanyols, amb el seu vot, ens assimilin, o per facilitar-nos la independència. I mentrestant els represaliats continuen els seus processos judicials oblidats per les nostres institucions, al Parlament, a TV3 i a les escoles s’hi parla més castellà que a Jerez, el mal estat de les infraestructures i el dèficit fiscal ofeguen el desenvolupament econòmic de Catalunya i a Europa, sense anar més lluny, conviuen perfectament amb l’excepcionalitat de tenir un soci, Hongria, que reconeixen obertament que no és una democràcia homologable.
Els únics que ens podem protegir som nosaltres mateixos, i això comença per perdre la por al conflicte, és a dir, perdre la por que a Espanya treguin tota l’artilleria pesant contra nosaltres. Perquè un cop amb totes les cartes tota la taula es demostrarà que no és tanta ni tan perillosa com ens volen fer creure, que el veritable perill és el PSOE, que és qui s’ha encarregat sempre de cobrar-nos l’impost revolucionari i que en qualsevol cas només ens podrem protegir al carrer, com ens vam protegir l’octubre de 2017, i entenent el nostre vot com un bé preuat que només s’entrega quan ens hi juguem alguna cosa, no quan l’Estat ens cita per legitimar els seus succedanis de democràcia.
El 23 de juliol hi ha d’haver una abstenció activa massiva independentista per acabar de trencar les costures de l’ocupació espanyola a Catalunya a través dels partits independentistes que en viuen (com a les municipals, s’hi decideixen els càrrecs i sous que després no tenen incentiu d’arriscar-se per la independència) i visibilitzar un buit a l’espai polític que una alternativa nova s’atreveixi a disputar. Si guardar-nos el vot no fos un gest tan poderós, aquests partits no intentarien combatre’l amb tanta força.
I què passaria si aparegués aquesta alternativa per les eleccions espanyoles, en forma, per exemple, d’una reedició del Front Republicà, que tingués com a únic objectiu, per exemple, sortir sempre per la força del faristol del Congrés per negar-se a parlar en castellà? Després de rumiar-ho, concloc que no és en les espanyoles on hem de dedicar cap mena d’esforç, i, per contra, l’abstenció és un procés alliberador que ens ha de permetre desconnectar del sistema establert com ho vam fer ara fa cinc anys, quan imprimíem cartells per publicitar el referèndum davant de la negativa de fer-ho dels mitjans o tornàvem a penjar la web de l’1O cada cop que la Guàrdia Civil la tombava. Només des d’aquest punt de partida es poden construir alternatives.
Al cap i a la fi, si esperem que ens ho donin tot mastegat, si no som capaços de sortir d’allò que anomenen la zona de confort quedant-nos a casa perquè no ha caigut del cel la solució alternativa, a qui volem convèncer que estem disposats a enfrontar-nos a tot el que suposa una independència unilateral?
39
18
