Ara que als catalans ens amara la tristor perquè amb la dimissió d’Óscar Puente s’esvaeix la gran esperança del Tren Orbital (TM), és hora d’agafar un nou angle de visió. L’onze de novembre s’ha convocat una vaga general. Només pel fet que els sindicats grocs de l’espanyolisme la convoquen arrossegant els peus ja paga la pena. Només cal recordar que aquesta mena d’aparcacotxes de l’Íbex van evitar convocar-ne el 3 d’octubre i es van inventar la pallassada, juntament amb els intel·lectuals del processisme, de l’aturada de país. Allò tant nostrat de “vols dir, Eduardu, que ens hi hem d’embolicar? Sí, però només una mica, no fos cas que prenguéssim mal”.
De fet, només la Intersindical ha tingut la valentia de convocar una vaga general en relació als drets socials dels catalans. Va ser la vaga del 8 de novembre de 2017, que reclamava l’augment dels salaris de la classe obrera catalana, clamava contra la precarietat laboral i exigia la retirada de la legislació que posava una autopista per canviar l’adreça social de les empreses catalanes. Foment va entrar en còlera i, evidentment, va intentar dinamitar la convocatòria portant-la als jutjats.
La patronal de les empreses que xuclen la mamella de l’Íbex35, el DOGC i el BOP i de la concertació i de les externalitzacions i tota aquesta mandanga del gran sector públic o que s’aprofiten del públic captiu acusava la vaga de ser “política” i, per tant, la situava fora de la legalitat i reclamava a la Intersindical fins a 100.000 euros per danys i perjudicis. La mateixa sala social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va haver de rebutjar just el dia abans de la protesta les mesures cautelars que pretenia Foment per tal d’aturar la vaga per il·legal.
La vista oral del judici va ser extraordinària. Tinc la sort que El Món em va enviar a cobrir-la. La presidia una autèntica tòtem del que s’havia conegut com les “magistratures del Treball”, dels jutjats socials de la Ronda Sant Pere de Barcelona, la magistrada Sara Pose. Una togada amb més hores de vol que l’avió del Tibidabo que va haver de parar els peus a l’agressiva representació de la patronal que, fins i tot, brandava el cas de Tamara Carrasco, per acreditar el caire polític de la vaga. Però qui se’n va endur la palma va ser el fiscal Joaquim Pérez de Gregorio, amb més mili als jutjats socials que el sargento Arensibia. Amb el seu to desmenjat, plàstic i breu va fer costat al sindicat i va defensar la legalitat de la convocatòria. “Totes les vagues tenen un component polític”, va argumentar amb una comodíssima contundència. El TSJC li va donar la raó a la Intersindical.
És evident que els motius de la convocatòria de l’11-N del 2026 poden diferir formalment de la del 8-N del 2017. Però hi ha motius sobrers per convocar-la i per participar-hi. De fet, és el que el professor Jordi Serrano, un home a qui sempre m’agrada parar l’orella, recorda sempre de Francesc Layret -recomano el seu llibre ‘Francesc Layret i el fil roig del catalanisme’, UPEC-. “Cal tenir perseverança en la voluntat, fe en l’ideari, deuen ésser les nostres normes i hem de continuar fins que la justícia reguli les relacions humanes, única base perquè imperi la pau”, assegurava Layret. I quina raó tenia!
L’Estat no ha solucionat en 40 anys el previsible problema de l’habitatge, ha fet una política demogràfica nefasta, ha permès el cercle viciós de la mà d’obra infinita, una economia a mercè d’un sector públic descontrolat, ha normalitzat que un dissabte el país es llevi sense trens sense cap problema ni preavís, on cap de les institucions de poder fa el que li pertoca, ha arrabassat l’expectativa a les classes mitjanes i a la classe obrera, ha deixat col·lapsar serveis públics o bé ha laminat drets i llibertats que semblaven consolidades i ha deixat créixer la desigualtat com un cavall desbocat en un altiplà. La llista és llarguíssima. La vaga no és que sigui política o laboral; la vaga és absolutament necessària.
