100 minuts dura la fotografia de la represa d’una relació normal entre el Govern de la part (el de la Generalitat de Catalunya) i el Govern del tot (el d’Espanya) en la qual el Govern de la part es compromet a l’obvietat (en condicions normals) de respectar les regles de joc pròpies d’un Estat de Dret, el que vol dir en essència, complir la legalitat vigent i canviar-la pels procediments en ella establerts. En contrapartida, el Govern del tot, el Govern espanyol reconeix una altra obvietat, que Espanya és una realitat plural, i es compromet a desjudicialitzar la relació amb la part i preservar les llengües territorials, en aquest cas concret, incentivar l’ús del català. Per tot plegat, el temps de la reunió és una foto, una foto de 100 minuts, i la mesa es de diàleg i no de negociació. Anem a pams.
Del que s’ha dit expressament, una part és senzillament que no. Que no es pot reformar el Codi Penal per tal que es pugui, en primer lloc, rehabilitar els condemnats indultats i, en segon lloc, fer retornar en llibertat els que no han estat processats i sense reforma són encara susceptibles de ser condemnats. No em surten els números sobre les majories impossibles en què s’excusa Pedro Sánchez i els seus, però el resultat a la foto és un no com una catedral. I si de reforma no parlem, ja què dir d’autodeterminació.. No. Sánchez no es pot permetre altra cosa, ni trobant-nos a les portes del mes d’agost.
Diuen alguns que, en aquest àmbit dels procediments fets o per fer entorn els esdeveniments de l’1 d’octubre, certes coses que passaran ni s’han dit ni es diran, sols es veuran. Però en el que no s’ha dit, la condició no és diferent: si ara la Fiscalia canvia el seu criteri de manera radical i on deia ase ara diu bèstia, quedarà clar el que en el seu moment va dir el President (qui mana a la Fiscalia?), una ben dolenta notícia per a la seva credibilitat, a banda de què qui al final decideix no és la Fiscalia, sinó el poder judicial, i fins on m’arriba, semblen que van força per lliure, i en tot cas, no en la sintonia que interessi una concreta foto de família. El que sí s’ha dit al respecte és que s’intentarà “desjudicialitzar el conflicte”: si per fer-ho es canvia el Tribunal de Comptes, per exemple, no hi ha les mateixes majories per a la reforma del Codi Penal?
I així arribem als compromisos tangibles del Govern espanyol, tots ells entorn l’impuls del català: els hi sembla bé la llei catalana que va evitar l’aplicació de les mesures dictades pel TSJ de Catalunya sobre el percentatge de castellà a les aules. I? És que una llei es manté perquè un Govern l’impulsi o l’aplaudeixi? I els recursos possibles? I el Tribunal Constitucional? Potser sí que està tot contaminat de política, però aleshores, si alguna decisió del TC d’ara ve impulsada per Sánchez, no ens queixem mai més de la politització de la justícia, tan o més greu encara que la judicialització de la política.
Diu també el Govern espanyol que promourà més català a una cambra, el Senat, que encara té pendent fer real la seva condició d’òrgan de representació dels territoris. Gran victòria! Tan poc quantificable (“més català”!) com la de promoure l’ús del català a la Unió Europea. Aquesta proposta tindrà a la Unió la mateixa força que el “no passaran” que dies enrere van fer a la proposta, que serà ordre, de la Comissió europea sobre la solidaritat de consum de gas.
Conclusió: foto, potser necessària per recuperar un tipus de relació, entre teatralment tensa i econòmicament productiva, en què Catalunya rebaixa la polarització i arrufa el nas mentre torna a ser motor d’Espanya. 100 minuts de foto. 100 minuts per a mantenir un Govern que no desfaran l’altre pels mateixos motius que aquell: fora del poder fa massa fred.
1
