Una de les històries més tristes de la política nord-americana recent és la del congressista demòcrata Jamie Raskin, encarregat de liderar el procés d’impeachment contra Donald Trump al llarg del 2021. Raskin era al Capitoli, el 6 de gener, com la resta de congressistes i senadors, per certificar la victòria electoral de Joe Biden en les eleccions presidencials de dos mesos abans. Ben segur, havia fet un esforç titànic. El dia anterior havia estat al funeral del seu fill, de 25 anys, un brillant estudiant de Harvard, que s’havia suïcidat després de lluitar contra la depressió durant anys. Encara en ple dol, no podia imaginar que aquell tràmit institucional acabaria amb la irrupció de milers de manifestants pro-Trump a la seu del Congrés i el Senat, al cor de la democràcia nord-americana. Enmig de la confusió patia, a més, perquè la seva filla i el seu gendre l’havien acompanyat, i en ple assalt –semblant a una pel·lícula de zombis, explica Raskin en una entrevista recent– es van haver d’amagar a un dels despatxos del Partit Demòcrata a l’edifici, un dels objectius de la massa que va actuar amb una violència més caòtica que descontrolada. Raskin, que no va aconseguir l’impeachment que hagués inhabilitat a un Trump que es prepara per a la cursa electoral de 2024, acaba de publicar un llibre, Unthinkable: Trauma, Truth, and the Trials of American Democracy sobre els 50 dies que van canviar la seva vida, i en certa mesura, posa la democràcia nord-americana al divan del psicoanalista. Aquest congressista demòcrata de Maryland, que abans de ser elegit el 2017 havia estat un reputat professor de dret constitucional a l’American University of Washington, no se sent gaire optimista, i confessa que el trauma del 6 de gener, comparable en bona mesura a l’11 de setembre, no el percep com el final d’alguna cosa, sinó com el principi d’una preocupant deriva política.
Paral·lelament, aquests darrers dies s’ha estrenat un impactant documental: Four Hours at The Capitol (es pot veure a HBO), que permet seguir, minut a minut, i des de dins, la caòtica ocupació del Capitoli. L’interessant del reportatge és que la major part del material original prové de les pròpies imatges i enregistraments elaborats tant pels manifestants amb els seus mòbils, com les que van rodar periodistes incrustats (molts dels quals afins a tota la constel·lació de mitjans reaccionaris, pròxims a QAnon, bloguers independents, tertulians d’ultradreta,…) contrastats amb tot el que van enregistrar les omnipresents càmeres de seguretat, i entrevistes posteriors a diversos participants de banda i banda de la trinxera. És així com l’espectador pot sentir-se com si fos entremig d’una massa irada, que comença com a una protesta convencional, on els assistents criden contra el govern i consideren que les eleccions, tal com havia instigat Trump als seus tuits i discursos, havien estat robades. En poc temps, aquesta massa enfurismada es troba davant d’unes escasses desenes de policies desconcertats, sense cap pla d’acció ni contenció, ni tan sols unes consignes clares, que són desbordats en escassos minuts i que permet accedir amb certa facilitat al Capitoli en plena sessió de certificació dels resultats electorals. El documental, al més pur estil de cinéma-vérité avança entre el desconcert i la pròpia sorpresa dels manifestants, que probablement no s’esperaven entrar al Capitoli amb tan poca oposició i que d’altra banda, tampoc no semblaven tenir cap altre pla que descarregar la seva ira contra les institucions. I, de fet, en els primers moments, trobem més aviat una heterogènia munió de gent que comença a improvisar sobre la marxa. I aquesta improvisació amb un punt de caos, implica la presència de frikis com el famós xaman amb un barret amb banyes (Jacob Chansley), un predicador disfressat de cowboy, o altres que es decideixen a fer-se i fumar cigarrets de marihuana (i a immortalitzar la seva gesta enregistrant-se amb els seus propis mòbils), entre les sales nobles de l’edifici. De fet, entre la tragèdia (n’hi va haver cinc morts i, cap al final, una violència d’alt voltatge) i el ridícul (manifestants que es movien per l’edifici com si fessin un tour turístic i retransmetent en directe per les xarxes socials la seva “excursió), aquell 6 de gener pot considerar-se com a una mena d’esdeveniment històric que podríem qualificar de dissolució de la democràcia nord-americana.
Per descomptat, hi ha elements de reflexió molt interessants. La major part dels participants en aquella ocupació caòtica, sense estratègia ni objectius, eren homes, blancs, i probablement d’uns sectors socials en fase de desclassament, perdedors de la globalització i del procés de multiculturització, una mena de perfil que ha estat la base electoral de Trump, encara que més preocupant, d’aquell espai que se sent fràgil i veu la seva teòrica antiga hegemonia racial, cultural i el seu vell estatus en perill, i que sembla disposat a fer servir el conflicte i la violència per evitar-ho.
Ha passat un any. I aquest episodi, si bé traumàtic, no ha fet altra cosa que aprofundir en la fragilitat d’una superpotència que sembla en una fase de descomposició política i social. Malgrat el desallotjament final del Capitoli, malgrat la fermesa de l’exvicepresident Mike Pence (que es va negar a cooperar en el que, en realitat va resultar un intent de cop d’estat), malgrat els 675 detinguts (entre els quals el famós Xaman de les banyes, condemnat a 41 mesos de presó), la realitat és que no va ser possible inhabilitar Donald Trump, que escalfa per la banda esperant la següent oportunitat. I encara pitjor, el Partit Republicà, que recordem-ho, va ser el que va liderar l’abolició de l’esclavitud, està actualment segrestat pel sector més radicalitzat, imbuït de les teories conspiratives i de les tesis de Steve Bannon, i a nivell estatal i local està intentant modificar les lleis electorals per dificultar el vot de les minories racials a fi d’assegurar-se la victòria. No només això, sinó que, després d’haver abraçat el neoliberalisme més despietat, i restar empeltat amb una visió reaccionària de la religió, fa tot el possible per mantenir el seu mantra de reducció d’impostos als més rics, desmantellament de qualsevol política de benestar, prohibició de l’avortament, desregulació laboral i altres perles que són les que han portat a aquest desclassament patit molt especialment per les classes mitjanes blanques.
A l’altra banda de la trinxera, les coses no són millors. El Partit Demòcrata, també presoner dels dogmes neoliberals, també ha perdut el nord. Addicte a les guerres culturals, dependent del vot de les minories ètniques, ha fonamentat bona part del seu discurs en temes que poden resultar molt emocionals, encara que poc rellevants des del punt de vista del benestar o la cohesió social, com ara les qüestions derivades del gènere, que si bé, poden resultar de gran interès per algunes minories discriminades, no té cap rellevància des del punt de vista de corregir les abismals desigualtats que s’han generat en les darreres dècades. Els seus intents per imitar programes d’inversió pública inspirats lleugerament en el New Deal, no semblen superar els obstacles del Congrés i el Senat, i no obté tots els suports necessaris. Les qüestions ecològiques, tan decisives entre bona part de la seva base electoral jove, universitària, sofisticada i conscienciada, xoca clarament amb la majoria d’una població que només sap que cada vegada li costa més omplir el dipòsit de benzina i que els impostos de la transició ecològica suposen un greu deteriorament de la seva ja minvada capacitat adquisitiva. En qualsevol cas, la societat nord-americana està profundament dividida, la popularitat de Biden s’està dissolent de manera ràpida, i no sembla que, ara per ara, hi hagi gaire cosa que pugui unir el país. Tot apunta que les pròximes eleccions un Partit Republicà radicalitzat pot tornar a guanyar les eleccions i que les tensions internes de la societat nord-americana, no afluixin. Com es lamentava Raskin, el 6 de gener de 2021 no va ser el final de res, sinó el principi d’un futur inquietant.
